sábado, 30 de abril de 2011

N’estic fins els collons de la gent que es posa a la teva vida. Tan me fa si són coneguts o desconeguts, si són amics o familiars, si són gent propera o que només he vist un cop en me vida. N’estic fins els collons que critiquin cada moviment de la meva desordenada vida, que em critiquin com parlo, actuo o penso. Que em critiquin que em diverteixo massa, que no estudio prou o que la meva vida és una festa constant. I ells què collons saben? No saben res, ells s’ho pensen, però no en tenen ni idea!
Sí, la meva vida potser és bona, massa bona, i quan s’acabi patiré i me la fotré, però és ARA i AQUÍ quan i com l’he de viure, és ARA que he de fer el boig i quedar-me afònica un dissabte a la nit, és ARA que he d’aprofitar el que tinc i no amargar-me pels petits problemes.
I si no hi estan d’acord, i si cada cop que em giro d’esquena em critiquen, m’és igual.. m’és ben igual, perquè sé que ells són els pitjors, perquè sé que són ells els que viuen de les altres vides, que viuen de parlar i posar-se en els afers dels altres… I les seves vides? Les seves pròpies vides, on són? Enterrades sota terra, les han abandonat massa per preocupar-se de les altres. I, sentin-t’ho molt (o no), ja els hi està bé.

domingo, 17 de abril de 2011




Una setmana intensa amb bones recompenses, riures desenfrenats i bogeries, viatges en cotxe que no s'obliden facilment, ells, 4 cares diferents i totes elles especials, un cap de setmana, una abraçada, cadaqués, un petó, una cançó, un missatge. Tres nits diferents; paraules de complicitat, virtuts i defectes, mirades, somriures, algun que altre secret. Situacions i emocions. Motius per ser feliç.







bon diumenge!!!

martes, 5 de abril de 2011

És evident que ja ha arribat, que ja és aquí, que ja s'olora, que ja se sent. És evident.
Asseguda a l'escriptori de la meva habitació, l'aire fresc m'envolta i m'abraça, em fa seva, em transporta. Dóna a un cel obert, un cel obert compartit per vides que ni es coneixen ni es coneixeran, però que cada dia obren la finestra i veuen el mateix tros de cel; el nostre tros de cel.
L'aire entra acompanyat de vida, acompanyat d'ella; entra per la finestra i ho omple tot de la seva olor, de la seva màgia.
I tanques els ulls i et deixes endur.

A l'últim pis, algú toca el piano; nota rere nota, una mateixa melodia entra a totes les cases i ho impregna tot de música i de color. No sé quina cançó és, ni em sona, però em transporta molt lluny d'aqui, igual que a l'avi que mira constantment per la finestra per buscar alguna cosa que el faci somriure, igual que al nen que tot just aprèn a llegir i que els seus pares aplaudeixen quan s'hi esforça, igual que al noi que cada dia fa 40 abdominals per enamorar a aquella noia que li agrada tant, o igual que a la dona que prepara el sopar al seu marit perquè li demostri, una vegada més, que ella és la dona de la seva vida.


Sí, és evident, és evident que ja és aquí, que ja la tenim aquí.


domingo, 3 de abril de 2011





Anirem als Meliès
en sessió Nouvelle Vague
i veurem tots els films
d'en Truffaut i d'en Godard.

...Et cantaré Jacques Brel
des de la Torre Eiffel
farem com l'Amélie
amb moto per París...





Quin vici...