perdó

Òstia puta – va ser el primer que va dir només despertar-se. Aquell matí, igual que tants d’altres, el despertador no havia sonat... O potser ho havia fet i ella, inconscientment, l’havia parat.
Despullant-se pel passadís i escampant la roba per terra va arribar al lavabo, on es va posar sota la dutxa sense deixar que l’aigua s’escalfés. Sota aquell raig congelat i persistent ja va pressentir que aquell no seria un bon dia, com tots els que últimament tenia.
Va sortir gotejant i tremolant, i tapant-se amb una tovallola minúscula es va maleïr per no haver comprat tovalloles més grosses el dia que va marxar de casa.
Feia temps que vivia sola, des que els seus pares van dir-li que marxés de casa i que no tornés mai més.
Sovint es preguntava per què estaven enfadats, quin era el motiu que feia que no es poguessin ni veure, i aquesta pregunta sempre acabava sense resposta, deixava aquest pensament ben arraconat i continuava amb la seva vida avorrida i monòtona, sense pensar-hi durant dies.
Aquell matí, però, xopa i freda sobra la catifa del lavabo s’ho va tornar a preguntar, va tornar-se a preguntar quin era el motiu pel qual feia dos anys que no es parlava amb els seus pares, i la resposta li va aparèixer escrita al baf del mirall, com un flash, la va veure davant dels seus ulls clara i gran, directa; El problema era i havia estat sempre ella.
Sobre la catifa, les llàgrimes salades van començar a brollar-li galtes avall fins a perdre’s entre els seus llavis; uns llavis que tantes vegades havien escopit paraules dures i fastigoses contra els seus pares, llavis que tantes vegades havien disparat les paraules “us odio” com un tret que cala fons, molt fons.

Es va vestir, ràpid com mai no ho havia fet. Es va posar el primer jersei que va trobar, uns pantalons d’esport i uns bambes gastades i velles que estaven tirades per allà al mig; amb moltes altres coses.
Mentre anava cap a la porta de sortida, ràpid per por a que fos massa tard per demanar perdó, ràpid per recuperar tot el temps perdut per culpa seva, va sonar el telèfon. Es va aturar davant la porta pensant si agafar-lo o deixar-lo sonar, i va optar per la segona opció. Va tancar la porta i va marxar amb una sola paraula a la ment: Perdó, i corrent sota la pluja va oblidar la trucada, una trucada que no acceptava perdons i penediments: Ja era massa tard.

El temps passa...

i t'encanta

Últimament crec que penso massa. Em passo els dies pensant i donant voltes a temes i preguntes que sorgeixen del no-res, causades per algun record passat, per algun fet present o per un pressentiment futur.
Estic passant per una d’aquelles temporades en que fas balanç de tot lo bo i dolent que regeix la teva vida, tot allò que val la pena conservar i allò que cal deixar lluny de tu, allò que cal modificar o deixar igual...

I quan acabes aquesta temporada, quan acabes de fer aquest petit “balanç” que et deixa totalment igual que com estaves al principi, és quan decideixes posar-te un nas de pallasso i prendre-t’ho tot amb més bon humor que de costum, deixar-te anar i no deixar que ningú t’amargui aquesta única oportunitat que tenim per somriure, aquesta única oportunitat que tenim per riure, somiar, estimar i desitjar.

I et sorprens perquè ho compleixes, perquè passes de tot i tothom qui et vulgui fer mal, i somrius, somrius passi el que passi.

I t’encanta.

Fa 18 anys que tinc les mateixes amigues; Nou noies que han compartit amb mi tots els moments importants de la meva vida.
Això pot semblar preciós i entranyable per la majoria de persones que ho llegeixin; “18 anys juntes, això si que és una amistat forta i sincera, i el que els hi queda...” però des de dins no sempre es veu igual.
A mida que van passant els anys poden succeir dues coses; que l’amistat es vagi fent més forta, més gran, més oberta i més sincera, que cada dia que passi te’n adonis que no series res sense aquelles nou persones que completen el trencaclosques de la teva vida, sense aquelles nou parts que no s’han separat mai de tu, o bé també pot passar que a mida que et fas gran, a mida que vas creixent, te’n adonis que ets massa diferent d’aquelles nou persones, que tens masses poques coses en comú i que les joguines amb les que jugàveu juntes de petites han desaparegut.

En el meu cas.. en el meu cas és una barreja del primer i el segon sentiment; Sovint penso que sense elles jo seria ben poca cosa, que les estimo i que formen una petita molt gran part de mi. Sovint si no les sento a prop noto que estic sola, buida.. Però hi ha dies que també sento que res és igual i que totes som massa diferents; Massa diferents per estar juntes. Algunes són molt valentes i d’altres massa covardes, algunes es creuen el centre del món i a les altres això no els hi agrada, algunes riuen massa i d’altres massa poc.. Tenen diferents objectius, camins separats, metes distanciades i cadascuna els seus propis somnis, però també tenen una cosa en comú; Les ganes de menjar-se el món; i quan estan juntes sempre creuen que tot és possible...

Aleshores arriba la gran pregunta; Val la pena lluitar?

Una alenada d'aire fresc, i de vida.

Si pogués, ara mateix pujaria a la muntanya més alta i ho cridaria als quatre vents, deixant escrit a l’aire i al cel que la vida és pels valents, que la vida és una bogeria, un ball d’il·lusions.
Ara mateix cridaria que la vida és preciosa; sense motiu, i això és el que més m’agrada. Una alenada d’aire fresc; i de vida, vida...

Preciosa Cuba

El futuro pertenece a quienes creen en la belleza de sus sueños.

L'art a l'asfalt.

Eren les set de la tarda d’un dimarts de Novembre, un dia, una hora i un mes qualsevol per a moltes persones, però no per a ella, ella que havia estat dos anys vivint a l’estranger i que havia enyorat tant aquella terra.
Caminava lentament pel carrer amb la maleta de rodes, sense presses, sense córrer, gaudint cada moment, fixant-se en cada detall. Malgrat que tot al seu voltant semblava anar a cent per hora, tot i que la gent anés corrent amunt i avall donant-li empentes, ella no volia seguir aquell ritme, ella només volia pensar i gaudir de la seva petita gran ciutat.
Va mirar a cantó i cantó del passeig pel que caminava, aquell passeig pel que havia passat tantes vegades i tant poques s’havia parat a observar, i va adonar-se’n que tot seguia igual, que res havia canviat i que ella ho havia trobat a faltar més del que s’imaginava. Aquella tarda es va parar davant de cada estàtua humana, de cada pallasso, de cada malabarista, de cada músic, de cada dansaire, de cada cantant, de cada persona que era allà quan va marxar i que estava allà ara que havia tornat, a tots aquells que regalaven moments i somriures. Es va parar i va escoltar i mirar totes i cadascuna de les persones que hi havia escampades al llarg del passeig, totes i cadascuna de les persones que treballaven al carrer.
I es va sentir orgullosa de viure on vivia, de poder gaudir de tots aquests moments, va somriure i va pensar que havia trobat molt a faltar aquella vida al carrer, aquell munt de somriures, aquell ambient de felicitat, aquell art sobre asfalt, un concepte bonic sobre d’un asfalt dur i gris, una barreja preciosa, pensava ella, una barreja que quan no hi és, trobes a faltar.

Treball de recerca entregat; Els espectacles de carrer!

Un nou dia.

“Quina merda vida”, “No sóc feliç”, “Perquè m’ha tocat a mi viure aquesta vida?”, “No m’agrada la meva vida…”

Quantes vegades he sentit aquestes frases? Em ruboritzo... Que no ets feliç, dius? Que no t’agrada la teva vida, dius? Perquè has tingut la MALA sort de viure la vida que tens, tens els pebrots de dir?
Tu t’has mirat? Tu vius amb els ulls oberts?

Només fa falta respirar fons i pensar una mica per adonar-se’n de lo afortunada que ets, només fa falta obrir els ulls per veure la teva felicitat, si, asseguda al teu costat.
Avui he sortit a la terrassa... Si, a la terrassa de casa meva, del meu sostre, on hi ha el meu llit, el meu ordinador, la meva televisió, l’internet, el sofà, el menjar, la dutxa, la roba, les sabates... He sortit a fora, i per un moment he notat que el món s’aturava, durant deu minuts no ha passat ni un cotxe per la carretera, ni un ocell pel cel, les muntanyes de davant de casa continuaven sent les mateixes i el cel era clar i blau, i feia sol, sol que ho il•luminava tot, que ho empastifava tot de color i vida.
Si.. he dit vida. Saps? Allò que ens envolta, allò que sentim, allò que olorem, allò que veiem, allò que tenim, allò que escoltem. Vida.. allò que tantes vegades subestimem, que tantes vegades no donem importància, que tantes vegades no valorem.
Te’n adones, ara? Ets una afortunada d’aquest refutut món, una afortunada que pot tenir esperances, i il•lusions, i somnis, i reptes... Una afortunada que cada dia, quan es desperta, té roba, i sabates, i esmorzar, i algú o altre rodant per casa, dient-li bon dia.. Una afortunada que no se’n adona de tot el que té.

Tens reptes, esperances i il•lusions, ho tens tot. I saps quanta gent es desperta amb l’únic objectiu de veure néixer un nou dia?