és dur començar un any així... en menys de 12 hores, mil sentiments.
pip, pip, pip... et truquen de matinada; un accident de cotxe.
Un d'ells, el novio d'una amiga, mort.
L'altre, el millor amic d'una altra col·lega, a la uci.

No dorms, no pots...
Finalment, caus rendida.

Et despertes; un missatge.
L'àvia d'una altra amiga s'ha mort.

I penses.. "què som?"
S'ha girat la truita, i aquelles tres personetes que sempre m'agafaven quan queia, aquelles tres personetes que sempre m'aixugàven les llàgrimes.. ara, em necessiten.
He de ser les seves crosses; les he d'ajudar a caminar endavant.


Però, no puc evitar-ho.
Pensament, emocions, sentiments...
"Què som?" Fa mal i és inevitable viure sense saber la teva data de caducitat, sense saber quin dia tancaràs els ulls per sempre.. i no somiaràs. Perquè ja no hi seràs.

Avui no és un bon dia per terres gironines... avui no és un bon dia.

Doncs què voleu que us digui; a nivell personal, el 2011, ha estat fantàstic. Evidentment que he tingut els meus mals moments, els moments de baixada, de tristesa... Però, al cap i a la fi, moments que m'han ajudat a valorar més i amb més intensitat tots els moments bons de felicitat.
Perquè, senyors, la felicitat no és un estat permanent, no. La felicitat ve i se'n va amb una alegria que ens deixa a tots amb la boca oberta: aparèixer, i l'endemà, aquella força que ens dónava ja no hi és. Esclar, no estàs pas malament, no es que tornis a estar trist... Però bé, no estàs amb aquell somriure enganxifós tot el dia a la cara.
I és que la vida és dura, i la merda és tova, i en aquest món no es permet ser feliç més de 24 hores. Estar content, sí. Ser feliç, no.
Què hi farem.


M'ha agradat aquest 2011, tot i que, francament, no hauria pogut acabar pitjor: una de les persones més important de la meva vida se n'ha anat així, com qui no vol la cosa. I, sento per dins, que l'únic que puc fer és dir-li adéu i ressignar-me. Però... 2012, allà vinc. I amb més força que mai.

Quan una de les persones que més t'importen en aquesta vida et dóna il·lusions, et dóna gasolina per continuar corrent, et dóna forçes per continuar lluitant, et dóna motius per continuar creient.
Quan una de les persones que més t'importen et dóna ales per seguir volant.

I de sobte, et talla el subministrament de gasolina que et permetia arribar a la meta, de sobte t'empeny penya-segat avall sabent que no hi ha res a sota que t'amortigüi del cop, de sobte agafa un ganivet i et talla les ales, et talla les il·lusions, et talla els somnis. D'arrel.
I ja no hi ha res ni ningú que t'ho arregli.


I aleshores, preguntes.

Un menjador a mitja llum. Tranquil·litat.
La televisió encesa i sense so; una persona.
La finestra oberta. Són les 6 de la tarda, és fosc però no fa fred.
Un aire fresc i suau la visita; un aire que la fa reviure.
Està asseguda, fumant, escoltant la mateixa melodia que fa hores.


I amb tot això se'n adona; se'n adona de que el temps és efímer i fugaç, i res l'atura.
Avui per ella la vida és això; avui per ella la vida és asseure's al sofà, fumar-se un cigarret, escoltar blues, soul i jazz, i escriure.
Res més.

Hi ha vegades que simplement ets sents buida i no saps perquè, et falta alguna cosa, com si t’haguessin arrencat el cor d’una sola estrebada i no fossis capaç de sentir res, ni dolor, ni tristesa, ni nostàlgia, ni alegria, ni felicitat. Res, no sents res.
Vas pel món com una ànima perduda, pel carrer com una cara sense rostre, una mirada perduda, que no sap on mira, que no sap on va.
I és que a vegades intentes somriure i alguna cosa t’ho impedeix, però tampoc plores; hi ha dies que et sents tan buida que sents que no ets ningú, que no existeixes, que ningú et veu. Hi ha dies tan foscos, tan durs i tan negres, que apareixen a la teva vida i encara no saps com; dies d’aquells que t’aixeques, mires per la finestra i ets incapaç de pensar res. Ets incapaç de transmetre ni el més mínim dels sentiments, ni el més mínim dels pensaments.
I així passen hores, minuts, segons.. Fins a dies.

i aleshores un dia somrius, i sembla que aquella tela invisible que tenyia els teus dies de tristesa i negror desapareix i deixa que hi entrin els rajos de llum.

I encara no sé ni el com, ni el perquè.
Però és així, no hi ha més.

De vegades tot és tan senzill com deixar-se portar;
On aniràs, com acabaràs, amb qui estaràs.. Qui sap?

Les persones ens capfiquem pensant en el futur; sempre pensan-t'hi, sempre planejant, sempre guardant el temps, sempre guardant les paraules.. Quan arribarà el dia de deixar-se anar?
Quan arribarà el dia de deixar de guardar les paraules per cridar-les als quatre vents? Quan arribarà el dia de dir t'estimo, perdó o et vull?
Quan arribarà el dia de gastar tot el temps que guardem? Temps incert, temps que no tenim, temps que ens dediquem a pensar, pensar i pensar en coses que no sabem si mai arribaràn.
Quan ens toca viure? Quan és hora de viure? Quan ens deixarem portar per les emocions i les sensacions, per les coses que ens dóna la vida, sense pensar en “com em pot passar això a mi?” “Com puc ser tan afortunat?” “Com em pot haver tocat a mi?”.
I no te'n adones i el temps passa,i el temps se't menja i no et deixa viure tot allò que tenies tancat amb clau i pany, esperant a que arribés el dia adequat.

I jo em pregunto; perquè no fem que cada dia sigui el dia adecuat per fer allò que volem fer? Per gastar el temps i les sensacions, per gastar les paraules que fa tant de temps que esperem per dir?


Fins quan hem d'esperar?

A fora plou i a mi no se m'acut res més que agafar un jersei i sortir. No penso en res, només en passejar.
Surto de casa disposada a deixar que la pluja em penetri al cervell i em faci tenir ganes de començar de nou, de tornar a ordenar la meva vida, de tornar a tenir ganes de somriure.

Mentre camino pel barri vell obeservo les botigues, el carrer fet de pedrissos, els fanals, la pluja que s'entreveu caient fort i ràpidament.
I me'n adono, me'n adono de que som com la pluja; pensem, pensem, pensem.. i finalment, caiem. Golpejant fort a terra, golpejant a tothom qui passa per sota nostra. I ens hi deixem, i no ens hi reprimim; cauen tots els nostres pensaments, totes les nostres seguretats, sense pensar a qui mullen ni a qui molesten.
I tornem a començar.

torno a casa xopa, rendida. M'assec vora la finestra i miro fora;
tota la gent que hi camina, solitària, deixant que els seus pensaments caiguin a terra com la pluja.
Però la pluja, algun dia o altre, s'acaba. I aleshores surt el sol.