lunes, 27 de noviembre de 2017

Acabar-te

Jo al 2018 només li demano una cosa; acabar-lo, i acabar-lo junt amb la gent que avui em rodeja i m'estimo.
Perquè no, no em fa por desitjar en veu alta; no em fa por que tots sapigueu què és el que vull, perquè no crec en el que diuen; perquè desitjar en veu alta no és el que m'espanta, perquè el que m'espanta de debò són les idees que s'escolen dutxa avall mentre l'aigua em renta el cervell, el que m'espanta són tots els pensaments, totes les pors que surten a relluir sota aquelles gotes, tot el que s'escola per cada part del meu cos i acaba als meus peus.

El que m'espanta són els pensaments feixucs i dolorosos, els dies en els que no entenc res, els dies en que ho engegaria tot a rodar, literalment, tot. El que m'espanta sóc jo mateixa els dies en els que no m'entenc ni em comprenc, els dies en que deixo i permeto que no em respectin, els dies en que desmereixo les meves pròpies opinions i deixo que altres les desmereixin, els dies en els que ni m'estimo, ni deixo que m'estimin.


El que m'espanta és perdre'm, convertir-me en algú que no sóc; per les bones situacions o per les dolentes que puguin venir, no vull perdre'm ni perdre el que em fa ser jo, i això el que m'espanta.


La vulnerabilitat s'ha d'abraçar, s'ha de recollir, s'ha d'estimar, s'ha d'entendre com a part d'una mateix, perquè ser vulnerable no ens fa dèbils, ens fa humans.
Estima qui abraci la teva.
Sense entendre-la.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

idees