Ara agafaria el primer avió cap a París. Me'n aniria a passejar per la Montmartre, per veure el moulin rouge i el sagrat coeur. Seuría en una d'aquelles terrassetes que et conviden a fer-hi un bon cafè i una creppe, prendria el sol i escoltaría amb atenció l'acordió que, un parisenc, està tocant dos carrers més avall.
Aleshores, possiblement, agafaria un altre avió fins a Escòcia; Pararia a Edimburg, a prendre cerveses negres fins a perdre el nord. Esperaría a que es posés a ploure, i aleshores aniria fins el lloc més remot, fins el camp més verd, i correría. Correría com si no hi hagués demà; correría sota la pluja sense importar l'encostipat que pogués agafar, sense importar els cops que caigués, el mal que em fés.
Tan sols correría. Fins acabar rendida. Fins a no poder més.

Potser, llavors, seria hora d'anar-me'n cap a la toscana. Amb un sol de primavera agafaría un cotxe i Lucca, Pisa, Senna.. i Florència. Menjaria una pizza, un bon plat de pasta o uns nyoguis, i allà m'hi quedaria. Esperaría a que es ponés el sol per veure'l fondre's rere el riu Arno. Aleshores, Vienna. M'en aniria a veure un ballet. I després posaría rumb cap a Croàcia. Allà em banyaria al mar, saltant des de les muralles de Dubrovnick fins que sortís altre cop el sol.
Fins que aquelles aigües cristalines es tenyíssin a poc a poc de taronja.



I, quan el sol ja fos al bell mig, ja seria un nou principi.

“Aquí tens la maleta i els teus diners – li van dir – i no tornis més. No volem tornar-te a aguantar, no volem que tornis a posar un peu a casa nostra.”

és dur començar un any així... en menys de 12 hores, mil sentiments.
pip, pip, pip... et truquen de matinada; un accident de cotxe.
Un d'ells, el novio d'una amiga, mort.
L'altre, el millor amic d'una altra col·lega, a la uci.

No dorms, no pots...
Finalment, caus rendida.

Et despertes; un missatge.
L'àvia d'una altra amiga s'ha mort.

I penses.. "què som?"
S'ha girat la truita, i aquelles tres personetes que sempre m'agafaven quan queia, aquelles tres personetes que sempre m'aixugàven les llàgrimes.. ara, em necessiten.
He de ser les seves crosses; les he d'ajudar a caminar endavant.


Però, no puc evitar-ho.
Pensament, emocions, sentiments...
"Què som?" Fa mal i és inevitable viure sense saber la teva data de caducitat, sense saber quin dia tancaràs els ulls per sempre.. i no somiaràs. Perquè ja no hi seràs.

Avui no és un bon dia per terres gironines... avui no és un bon dia.

Doncs què voleu que us digui; a nivell personal, el 2011, ha estat fantàstic. Evidentment que he tingut els meus mals moments, els moments de baixada, de tristesa... Però, al cap i a la fi, moments que m'han ajudat a valorar més i amb més intensitat tots els moments bons de felicitat.
Perquè, senyors, la felicitat no és un estat permanent, no. La felicitat ve i se'n va amb una alegria que ens deixa a tots amb la boca oberta: aparèixer, i l'endemà, aquella força que ens dónava ja no hi és. Esclar, no estàs pas malament, no es que tornis a estar trist... Però bé, no estàs amb aquell somriure enganxifós tot el dia a la cara.
I és que la vida és dura, i la merda és tova, i en aquest món no es permet ser feliç més de 24 hores. Estar content, sí. Ser feliç, no.
Què hi farem.


M'ha agradat aquest 2011, tot i que, francament, no hauria pogut acabar pitjor: una de les persones més important de la meva vida se n'ha anat així, com qui no vol la cosa. I, sento per dins, que l'únic que puc fer és dir-li adéu i ressignar-me. Però... 2012, allà vinc. I amb més força que mai.

Quan una de les persones que més t'importen en aquesta vida et dóna il·lusions, et dóna gasolina per continuar corrent, et dóna forçes per continuar lluitant, et dóna motius per continuar creient.
Quan una de les persones que més t'importen et dóna ales per seguir volant.

I de sobte, et talla el subministrament de gasolina que et permetia arribar a la meta, de sobte t'empeny penya-segat avall sabent que no hi ha res a sota que t'amortigüi del cop, de sobte agafa un ganivet i et talla les ales, et talla les il·lusions, et talla els somnis. D'arrel.
I ja no hi ha res ni ningú que t'ho arregli.


I aleshores, preguntes.

Un menjador a mitja llum. Tranquil·litat.
La televisió encesa i sense so; una persona.
La finestra oberta. Són les 6 de la tarda, és fosc però no fa fred.
Un aire fresc i suau la visita; un aire que la fa reviure.
Està asseguda, fumant, escoltant la mateixa melodia que fa hores.


I amb tot això se'n adona; se'n adona de que el temps és efímer i fugaç, i res l'atura.
Avui per ella la vida és això; avui per ella la vida és asseure's al sofà, fumar-se un cigarret, escoltar blues, soul i jazz, i escriure.
Res més.

Hi ha vegades que simplement ets sents buida i no saps perquè, et falta alguna cosa, com si t’haguessin arrencat el cor d’una sola estrebada i no fossis capaç de sentir res, ni dolor, ni tristesa, ni nostàlgia, ni alegria, ni felicitat. Res, no sents res.
Vas pel món com una ànima perduda, pel carrer com una cara sense rostre, una mirada perduda, que no sap on mira, que no sap on va.
I és que a vegades intentes somriure i alguna cosa t’ho impedeix, però tampoc plores; hi ha dies que et sents tan buida que sents que no ets ningú, que no existeixes, que ningú et veu. Hi ha dies tan foscos, tan durs i tan negres, que apareixen a la teva vida i encara no saps com; dies d’aquells que t’aixeques, mires per la finestra i ets incapaç de pensar res. Ets incapaç de transmetre ni el més mínim dels sentiments, ni el més mínim dels pensaments.
I així passen hores, minuts, segons.. Fins a dies.

i aleshores un dia somrius, i sembla que aquella tela invisible que tenyia els teus dies de tristesa i negror desapareix i deixa que hi entrin els rajos de llum.

I encara no sé ni el com, ni el perquè.
Però és així, no hi ha més.