La seva vida ja no tenia sentit. Es passava el dia asseguda davant la televisió intentant trobar alguna cosa amb sentit que la deixés marevellada i així poder tenir un motiu per somriure una vegada més. Quan no estava davant el televisor se'n anava a l'habitació de la seva neboda, on hi havia una terrasa, i on ella s'hi passava hores dreta mirant al carrer. Mirant el carrer amb una mirada buida i freda, una mirada perduda en un punt fix. Tots els seus pensaments estaven absorts en un passat llunyà i oblidat en el que ella tenia una vida plena i satisfeta, en el que tothom tenia ganes d'estar al seu costat, en el que ella encara no s'havia convertit en el que ara era; una vella aburrida sense cap ni un motiu per ser feliç.
vellesa..
Ai... Fa una miqueta de mal...
ResponderEliminarM'agradaria pensar que n'hi ha una altra de vellesa, encara que també fràgil, amb uns ulls brillants i aigualits, plens d'històries que mereixen ser contades i que els néts volen i es deleixen per escoltar...