sábado, 10 de abril de 2010

Somriures de Bombai


“Fer feliços els altres és el veritable secret de la felicitat, no n’hi ha d’altre. Desprendre’ns totalment dels nostres interessos i centrar-nos en els dels altres i en allò que pot fer-los feliços. Aquesta és la fórmula indiscutible per tal de donar sentit a la nostra existència, per ballar al compàs marcat pel veritable impuls d’humanitat i de vida. Som instruments d’amor, i els instruments només tenen valor i significat quan són escoltats per una audiència.
[...]
Hem d’actuar com el vidre d’una finestra a través del qual hom mira. Igual com els nostres esguards van més enllà dels vidres i se centren en els horitzons bonics que s’hi descobreixen més lluny, nosaltres també hem d’ultrapassar els nostres objectius egoistes. Buscar la nostra felicitat és no veure més enllà del vidre.”



Ara m’estic llegint aquest llibre; somriures de Bombai. Un llibre preciós, que t’ensenya que voler és poder si realment t’ho proposes amb tot el cor... Un noi que se’n va a la Índia de viatge i decideix quedar-s’hi per ajudar a tots aquells que pateixen les injustícies del mateix món en que nosaltres vivim, el mateix món del qual nosaltres sempre ens queixem sense tenir en compte els que estan molt pitjor...

Fa venir ganes d’anar-te’n ben lluny a ajudar als que ho necessiten...

3 comentarios:

  1. N'he sentit a parlar molt bé d'aquest llibre.
    Vaig sentir una vegada que li feien una entrevista i deia que havia de dur guardaespatlles i tot.Ja ens diràs que t'ha semblat quan l'acabis^-^.

    ResponderEliminar
  2. Sembla interessant... i aquest és un fragment molt bonic, tot i que jo no estic del tot d'acord amb aquesta frase del començament.

    A veure si em sé explicar. Vull dir que no tothom serveix per a tot. I que estimar els altres i ajudar els altres és una cosa molt maca, molt admirable i sobretot molt difícil. Vull dir que la que ell ens dóna, és una fòrmula de la felicitat molt bona i molt vàlida, però no és abastable a tothom. He conegut gent que oblidant-se d'ells mateixos i estant pels altres no eren gens feliços. Crec que primer hem de saber què volem i que necessitem (emocionalment parlant, vull dir) per després decidir si el que necessitem és ajudar d'una manera o d'una altra o simplement fer una altra cosa de la nostra vida.

    M'ha fet rumiar també la teva última frase...

    has posat une s fotos boniques, la de la capçalera i la del post. Tres mirades diferents i precioses.

    ResponderEliminar
  3. Mira que ets bona persona! :-)
    Jo també ho he pensat això de marxar ben lluny a ajudar a aquesta gent. Ara, de ben segur que es necesita preparació i sobretot tenir estomac..

    Per cert, quins ulls, tu! :O

    ResponderEliminar

idees