M’encantaria que també et passés, és una sensació única, suau, lliure. Tot es basa en aquella cançó; en aquella cançó i en tu. Sí... en tu, Què? Que qui ets? No ho saps? Jo tampoc. No et conec, no et conec ni necessito conèixer-te, i sincerament, tampoc crec que t’arribi a conèixer mai. Però... saps? Malgrat això, m’agrada pensar en tu; em fa sentir viva. Sovint em passo el dia vagament distreta en coses que no tenen ni solta ni volta, que no tenen la més mínima importància en aquest món de bojos i són la cosa més important en el món en el que nosaltres no vivim, en el món dels somnis.
Em passo el dia caminant amunt i avall, submergida en els meus pensaments, pressa dins meu, sense poder cridar i dir el que sento, sense poder dir el que penso, sense poder-te buscar ni saber on trobar-te.
I és per això que quan et vaig veure vaig saber que eres tu. Entre tota aquella gent, entre tots aquells arbres de Nadal mal guarnits per dones amb no massa habilitat, entre famílies somrients pel simple fet de ser 25 de desembre, et vaig veure. Anaves vestit de color fosc, amb els cabells llargs sobre les teves espatlles amples, amb uns ulls blaus clars i persistents i un mig somriure que em va enamorar; i de fons, aquella cançó que tan m’agradava. I can fly, deia, i jo mentre et mirava, ho pensava. De debó que ho pensava; Si ens ho proposem, sense ales, podem volar. Et vaig somriure i me’l vas tornar, et vaig mirar i tu em vas aguantar la mirada, i allà ens vam quedar; sostinguts en aquell moment, en aquella melodia, en aquell no se què que ara no puc oblidar i que cada cop que recordo em fa arribar fins al millor dels somnis.
I cada cop que escolto aquella cançó em sento lliure, em sento feliç, em sento teva. I et buscaré... Et buscaré fins que et trobi.
Em passo el dia caminant amunt i avall, submergida en els meus pensaments, pressa dins meu, sense poder cridar i dir el que sento, sense poder dir el que penso, sense poder-te buscar ni saber on trobar-te.
I és per això que quan et vaig veure vaig saber que eres tu. Entre tota aquella gent, entre tots aquells arbres de Nadal mal guarnits per dones amb no massa habilitat, entre famílies somrients pel simple fet de ser 25 de desembre, et vaig veure. Anaves vestit de color fosc, amb els cabells llargs sobre les teves espatlles amples, amb uns ulls blaus clars i persistents i un mig somriure que em va enamorar; i de fons, aquella cançó que tan m’agradava. I can fly, deia, i jo mentre et mirava, ho pensava. De debó que ho pensava; Si ens ho proposem, sense ales, podem volar. Et vaig somriure i me’l vas tornar, et vaig mirar i tu em vas aguantar la mirada, i allà ens vam quedar; sostinguts en aquell moment, en aquella melodia, en aquell no se què que ara no puc oblidar i que cada cop que recordo em fa arribar fins al millor dels somnis.
I cada cop que escolto aquella cançó em sento lliure, em sento feliç, em sento teva. I et buscaré... Et buscaré fins que et trobi.
precios!!! stic desitjant ja la tt
ResponderEliminarrobada.