La vaig escoltar durant 11 hores seguides; per ser més precisos, 10 hores i 54 minuts, que és el que va durar el vol París – Shangai el 12 d’agost del 2007.
Em sentia relaxada, amb el cap entre els núvols, dins d’un avió que semblava no avançar, i que tampoc tenia pressa per arribar al destí que li tocava. Em sentia perduda entre núvols tenyits de colors càlids, de tonalitats des de roses fins a taronges, passant pel moment més fosc i pel moment més clar.
Em sentia perduda, relaxada i sola; sola i desperta mentre que tot l’avió havia aconseguit adormir-se.
Silenci.
I aquesta cançó és la única melodia que em va acompanyar durant tot el viatge.
I res més.