A fora plou i a mi no se m'acut res més que agafar un jersei i sortir. No penso en res, només en passejar.
Surto de casa disposada a deixar que la pluja em penetri al cervell i em faci tenir ganes de començar de nou, de tornar a ordenar la meva vida, de tornar a tenir ganes de somriure.
Mentre camino pel barri vell obeservo les botigues, el carrer fet de pedrissos, els fanals, la pluja que s'entreveu caient fort i ràpidament.
I me'n adono, me'n adono de que som com la pluja; pensem, pensem, pensem.. i finalment, caiem. Golpejant fort a terra, golpejant a tothom qui passa per sota nostra. I ens hi deixem, i no ens hi reprimim; cauen tots els nostres pensaments, totes les nostres seguretats, sense pensar a qui mullen ni a qui molesten.
I tornem a començar.
torno a casa xopa, rendida. M'assec vora la finestra i miro fora;
tota la gent que hi camina, solitària, deixant que els seus pensaments caiguin a terra com la pluja.
Però la pluja, algun dia o altre, s'acaba. I aleshores surt el sol.
lunes, 24 de octubre de 2011
Suscribirse a:
Entradas (Atom)