Doncs què voleu que us digui; a nivell personal, el 2011, ha estat fantàstic. Evidentment que he tingut els meus mals moments, els moments de baixada, de tristesa... Però, al cap i a la fi, moments que m'han ajudat a valorar més i amb més intensitat tots els moments bons de felicitat.
Perquè, senyors, la felicitat no és un estat permanent, no. La felicitat ve i se'n va amb una alegria que ens deixa a tots amb la boca oberta: aparèixer, i l'endemà, aquella força que ens dónava ja no hi és. Esclar, no estàs pas malament, no es que tornis a estar trist... Però bé, no estàs amb aquell somriure enganxifós tot el dia a la cara.
I és que la vida és dura, i la merda és tova, i en aquest món no es permet ser feliç més de 24 hores. Estar content, sí. Ser feliç, no.
Què hi farem.


M'ha agradat aquest 2011, tot i que, francament, no hauria pogut acabar pitjor: una de les persones més important de la meva vida se n'ha anat així, com qui no vol la cosa. I, sento per dins, que l'únic que puc fer és dir-li adéu i ressignar-me. Però... 2012, allà vinc. I amb més força que mai.

Quan una de les persones que més t'importen en aquesta vida et dóna il·lusions, et dóna gasolina per continuar corrent, et dóna forçes per continuar lluitant, et dóna motius per continuar creient.
Quan una de les persones que més t'importen et dóna ales per seguir volant.

I de sobte, et talla el subministrament de gasolina que et permetia arribar a la meta, de sobte t'empeny penya-segat avall sabent que no hi ha res a sota que t'amortigüi del cop, de sobte agafa un ganivet i et talla les ales, et talla les il·lusions, et talla els somnis. D'arrel.
I ja no hi ha res ni ningú que t'ho arregli.


I aleshores, preguntes.

Un menjador a mitja llum. Tranquil·litat.
La televisió encesa i sense so; una persona.
La finestra oberta. Són les 6 de la tarda, és fosc però no fa fred.
Un aire fresc i suau la visita; un aire que la fa reviure.
Està asseguda, fumant, escoltant la mateixa melodia que fa hores.


I amb tot això se'n adona; se'n adona de que el temps és efímer i fugaç, i res l'atura.
Avui per ella la vida és això; avui per ella la vida és asseure's al sofà, fumar-se un cigarret, escoltar blues, soul i jazz, i escriure.
Res més.

Hi ha vegades que simplement ets sents buida i no saps perquè, et falta alguna cosa, com si t’haguessin arrencat el cor d’una sola estrebada i no fossis capaç de sentir res, ni dolor, ni tristesa, ni nostàlgia, ni alegria, ni felicitat. Res, no sents res.
Vas pel món com una ànima perduda, pel carrer com una cara sense rostre, una mirada perduda, que no sap on mira, que no sap on va.
I és que a vegades intentes somriure i alguna cosa t’ho impedeix, però tampoc plores; hi ha dies que et sents tan buida que sents que no ets ningú, que no existeixes, que ningú et veu. Hi ha dies tan foscos, tan durs i tan negres, que apareixen a la teva vida i encara no saps com; dies d’aquells que t’aixeques, mires per la finestra i ets incapaç de pensar res. Ets incapaç de transmetre ni el més mínim dels sentiments, ni el més mínim dels pensaments.
I així passen hores, minuts, segons.. Fins a dies.

i aleshores un dia somrius, i sembla que aquella tela invisible que tenyia els teus dies de tristesa i negror desapareix i deixa que hi entrin els rajos de llum.

I encara no sé ni el com, ni el perquè.
Però és així, no hi ha més.

De vegades tot és tan senzill com deixar-se portar;
On aniràs, com acabaràs, amb qui estaràs.. Qui sap?

Les persones ens capfiquem pensant en el futur; sempre pensan-t'hi, sempre planejant, sempre guardant el temps, sempre guardant les paraules.. Quan arribarà el dia de deixar-se anar?
Quan arribarà el dia de deixar de guardar les paraules per cridar-les als quatre vents? Quan arribarà el dia de dir t'estimo, perdó o et vull?
Quan arribarà el dia de gastar tot el temps que guardem? Temps incert, temps que no tenim, temps que ens dediquem a pensar, pensar i pensar en coses que no sabem si mai arribaràn.
Quan ens toca viure? Quan és hora de viure? Quan ens deixarem portar per les emocions i les sensacions, per les coses que ens dóna la vida, sense pensar en “com em pot passar això a mi?” “Com puc ser tan afortunat?” “Com em pot haver tocat a mi?”.
I no te'n adones i el temps passa,i el temps se't menja i no et deixa viure tot allò que tenies tancat amb clau i pany, esperant a que arribés el dia adequat.

I jo em pregunto; perquè no fem que cada dia sigui el dia adecuat per fer allò que volem fer? Per gastar el temps i les sensacions, per gastar les paraules que fa tant de temps que esperem per dir?


Fins quan hem d'esperar?

A fora plou i a mi no se m'acut res més que agafar un jersei i sortir. No penso en res, només en passejar.
Surto de casa disposada a deixar que la pluja em penetri al cervell i em faci tenir ganes de començar de nou, de tornar a ordenar la meva vida, de tornar a tenir ganes de somriure.

Mentre camino pel barri vell obeservo les botigues, el carrer fet de pedrissos, els fanals, la pluja que s'entreveu caient fort i ràpidament.
I me'n adono, me'n adono de que som com la pluja; pensem, pensem, pensem.. i finalment, caiem. Golpejant fort a terra, golpejant a tothom qui passa per sota nostra. I ens hi deixem, i no ens hi reprimim; cauen tots els nostres pensaments, totes les nostres seguretats, sense pensar a qui mullen ni a qui molesten.
I tornem a començar.

torno a casa xopa, rendida. M'assec vora la finestra i miro fora;
tota la gent que hi camina, solitària, deixant que els seus pensaments caiguin a terra com la pluja.
Però la pluja, algun dia o altre, s'acaba. I aleshores surt el sol.

i arriba un dia en que dius "vull ser feliç"; i aquí comença tot. però l'important no és dir-ho.. no, no. l'important és creure-s'ho; despertar-se al matí amb un somriure a la cara i disposada a enfrontar-te a tot, sense deixar que res ni ningú t'espatlli el dia. I així cada dia.
Portar-ho tot de la millor manera possible; no alterar-se, no cridar, no enfadar-se, no afectar-se, no exagerar, no transformar.. I això no significa tornar-se de pedra, ni molt menys; sinó canviar aquests mals pensaments en formes positives de pensar, en formes positives d'actuar i de fer, de parlar i de sentir.
I veure-li l'oportunitat a tot, i treure la força d'allà on la puguis treure; Perquè quan et proposes ser feliç, saps, trobes felicitat a tot arreu; allà on menys t'esperes, o en la persona que menys creies.
Quan et creus feliç tu canvies, però el teu voltant també.. O potser és la teva manera de veure les coses? La teva manera de palpar el que t'envolta.. no ho sé, però el fet és que quan tu et proposes millorar, tot al teu voltant t'ho fa més passable, més fàcil. Quan tu ets sents bé amb tu mateix, quan tu regales somriures i bon humor, quan tu ets feliç, al teu voltant es nota, la gent que t'estima ho veu, i això s'encomana. i tan si s'encomana..


I anar fent, així, perquè sí
i ser feliç, ingenu, innocent, boig o despreocupat
ser com vulguis ser


i que tan sols una cançó et pugui arrencar un somriure
tan sols una cançó.

Ningú pot somiar per tu...

Potser és perquè m’hi sento i m’hi veig, potser és perquè m’hi rodejo, o perquè canvio, evoluciono i milloro; potser és perquè quan somrius, la vida t’ajuda, i quan menys t’ho esperes, et regala mil motius per ser feliç.






estiu intens!

Jo al•lucino.
Sí, hi ha hagut 93 morts a Noruega, notícia aterradora, horrible, surrealista. Tots ho hem llegit, tots ens hem intentat posar a la pell d’aquells que van viure una pel•lícula de por en directe, a tots ens ha sabut greu la notícia, els pobres nanos que viuran amb un trauma de per vida i aquells que no el viuran, perquè aquell malalt els hi ha pres.

Sí, hi ha la pitjor sequera de la història a la banya d’Àfrica; milers de somalis, kenyans i etcètera moriran desnodrits i deshidratats, moriran com han viscut sempre; sense res, amb els ossos com a pell.


Sí, l’Amy Winehouse s’ha mort. De sobredosi? El més segur.
Però això m’és indiferent. Vulgarment; això me la pela.
Perquè sabeu què és el que més em rebenta d’aquesta notícia? Que la gent, la societat, és imbècil.
Quan surt una notícia una mica morbosa es queixen; no en volem, de morbositat! No volem fotos on surtin imatges desagradables o que tinguin a veure amb les vides privades!
A tots vosaltres, hipòcrites; Que us donguin pel cul!
Ara semblarà que m’agradi la morbositat (que no és així), o que sigui una gran defensora i fan de l’Amy Winehouse; no, no ho sóc. Però em rebenta; em rebenta que tota aquesta xusma de gent es queixin per la morbositat d’alguns mitjans de comunicació però després siguin els primers en criticar a una VEUASSA 10 perquè portava mala vida.
No era a vosaltres a qui no li interessava la vida dels demés? Aquesta noia tenia una veu increïble, i algunes cançons precioses; sabia cantar amb sentiment, sabia transmetre.

Què recollons us importa la merda que es fotés o els cubates que es begués? Què collons uns importa el que fa la gent en la seva vida privada?

Ara, molts diuen que aquesta noia era una mala influència pel jovent, que es podia convertir en un model a seguir; Si tu, idiota, fas el que fan els altres, felicitats, però no ens posis a tots al mateix sac; per sort n’hi ha que encara tenim uns valors i principis i sabem decidir solets què fem i que no!


I ara, a tu, imbècil, resultarà que t’encantaven els Beatles..


Va home va, per favor.
Em sembla que la portada de tots els diaris hauria de ser cada dia la societat en la que vivim.

I per començar l'estiu,


olor i gust de vi,
sons i melodies de jazz.



Vijazz increïble altre cop!
com el Penedès no hi ha res, ja us ho dic jo...

Quan arribi a Girona tu ja no hi seras.
Els diumenges us trucaré, a veure si voleu anar a sopar al König, i tu diràs que no, que hauries d'agafar un avió i no tens temps.
Els dilluns, a la universitat, ja no hi seras. No seuras entre mig de la Sira, la Raquel, la Júlia i jo, no treuràs la teva aigua de dos litres ni els teus xiclets, no montaràs la teva paradeta habitual.

Els dimecres a la tarda no podràs venir al parc del migdia a fumar, i els dijous al matí no podràs veure la Júlia dormint a la biblioteca.
No hi seras quan la Raquel ens expliqui les seves històries, o quan la Sira ens canti una cançó.
No hi seras quana m'agafi un atac de riure.

A qui haurem d'esperar perque va lent? A qui haurem d'acompanyar mil i una vegades al dia al lavabo? De qui ens n'haurem d'enfotre perquè se li enganxen cadires al cul?

Els dijous seran molt durs sense tu. Els sopars i les borratxeres, les bogeries i les paraules, les experiències i els somriures. Tot.
Aquells sopars interminables que acabaven amb un “t'estimo” i un “gràcies per tot”... Aquells sopars que ja no es repetiran.




Gràcies per tot Albert... per tot.
Perquè el que tu ens has donat no ens ho donarà mai ningú.
Perquè com tu ens has omplert no ens omplirà mai ningú.


Molta sort per la teva nova Madrilenya...
T'estimo i t'estimarem sempre!!

D'on surt aquesta gent? D'on surten aquests animals bojos i desenfrenats, agressius i violents, que, amb cops descontrolats de porra i una prepotència descomunal, es dediquen a tallar les ales a persones normals i corrents?
D'on surt aquesta gent? D'on surten aquests animals sense ètica ni moral, sense valors ni sentiments. D'on?
D'on surt aquesta gent? D'on surten les persones que donen peu a fer això, que donen ordres perquè situacions així es provoquin? D'on?

D'on surt aquesta gent?
Que algú m'ho expliqui, perquè no ho entenc.
Que algú m'expliqui d'on surten, d'on venen, d'on són.. Perquè hem de trobar la clau de la porta d'on venen i tancar-la amb pany i clau per sempre. Perquè persones així no són persones, són animals. Perquè persones així no es mereixen la vida. Perquè persones així no pensen, només actuen. I fan mal al poble. Ens fan mal a nosaltres.


http://vimeo.com/24312609

El miro i no puc parar de plorar... Però on som? On vivim!?

La felicitat no depèn de nosaltres, depèn de les persones que ens envolten.
La felicitat no depèn del moment, sinó de les persones que el formen.
La felicitat no es dona en una situació perquè sí, es dona en una situació que algú fa possible.
La felicitat pot ser momentània i pot ser duradora… Tot depèn de qui tens al costat.



Avui ho veig més que mai...

Ja respiro l'estiu...

A vegades ens pensem que actuem bé, i no en som conscients de lo malament que ho estem fent...

N’estic fins els collons de la gent que es posa a la teva vida. Tan me fa si són coneguts o desconeguts, si són amics o familiars, si són gent propera o que només he vist un cop en me vida. N’estic fins els collons que critiquin cada moviment de la meva desordenada vida, que em critiquin com parlo, actuo o penso. Que em critiquin que em diverteixo massa, que no estudio prou o que la meva vida és una festa constant. I ells què collons saben? No saben res, ells s’ho pensen, però no en tenen ni idea!
Sí, la meva vida potser és bona, massa bona, i quan s’acabi patiré i me la fotré, però és ARA i AQUÍ quan i com l’he de viure, és ARA que he de fer el boig i quedar-me afònica un dissabte a la nit, és ARA que he d’aprofitar el que tinc i no amargar-me pels petits problemes.
I si no hi estan d’acord, i si cada cop que em giro d’esquena em critiquen, m’és igual.. m’és ben igual, perquè sé que ells són els pitjors, perquè sé que són ells els que viuen de les altres vides, que viuen de parlar i posar-se en els afers dels altres… I les seves vides? Les seves pròpies vides, on són? Enterrades sota terra, les han abandonat massa per preocupar-se de les altres. I, sentin-t’ho molt (o no), ja els hi està bé.

Una setmana intensa amb bones recompenses, riures desenfrenats i bogeries, viatges en cotxe que no s'obliden facilment, ells, 4 cares diferents i totes elles especials, un cap de setmana, una abraçada, cadaqués, un petó, una cançó, un missatge. Tres nits diferents; paraules de complicitat, virtuts i defectes, mirades, somriures, algun que altre secret. Situacions i emocions. Motius per ser feliç.







bon diumenge!!!

És evident que ja ha arribat, que ja és aquí, que ja s'olora, que ja se sent. És evident.
Asseguda a l'escriptori de la meva habitació, l'aire fresc m'envolta i m'abraça, em fa seva, em transporta. Dóna a un cel obert, un cel obert compartit per vides que ni es coneixen ni es coneixeran, però que cada dia obren la finestra i veuen el mateix tros de cel; el nostre tros de cel.
L'aire entra acompanyat de vida, acompanyat d'ella; entra per la finestra i ho omple tot de la seva olor, de la seva màgia.
I tanques els ulls i et deixes endur.

A l'últim pis, algú toca el piano; nota rere nota, una mateixa melodia entra a totes les cases i ho impregna tot de música i de color. No sé quina cançó és, ni em sona, però em transporta molt lluny d'aqui, igual que a l'avi que mira constantment per la finestra per buscar alguna cosa que el faci somriure, igual que al nen que tot just aprèn a llegir i que els seus pares aplaudeixen quan s'hi esforça, igual que al noi que cada dia fa 40 abdominals per enamorar a aquella noia que li agrada tant, o igual que a la dona que prepara el sopar al seu marit perquè li demostri, una vegada més, que ella és la dona de la seva vida.


Sí, és evident, és evident que ja és aquí, que ja la tenim aquí.

Anirem als Meliès
en sessió Nouvelle Vague
i veurem tots els films
d'en Truffaut i d'en Godard.

...Et cantaré Jacques Brel
des de la Torre Eiffel
farem com l'Amélie
amb moto per París...





Quin vici...

Fantàstic inici de primavera per Londres!

La vida?
No sé dir-te què és la vida!
No te la sabria explicar, ni descriure, és massa confús.

Avui, mentre hi havia un terratrèmol al Japó i la gent patia i plorava, jo reia i era feliç. Sóc cruel? No ho sé, així és la vida.
Avui, que fa un any moria tanta gent dins d’un tren, jo reia i era feliç.
Sóc insensible? No ho sé, així és la vida.


La vida és caure i aixecar-se,
plorar i somriure, estimar i fer mal.
La vida és començar, lluitar, aconseguir, patir, decebre, ajudar, donar, rebre.

és un principi i un final
són mil històries.


No ho sé.
No sé què és la vida.
L’únic que et puc dir, l’únic que sé del cert, és que s’ha de viure.
I que si no te la menges, se’t menja ella a tu...






(La vida és disfressar-se de tortugues ninja!!!!!!!!!!)

Moltes vegades ens atrau allò que no coneixem, allò que ens és misteriós o que té alguna cosa que ens inquieta, que volem descobrir.
Moltes vegades ens atrau allò que no ens convé, allò que ens pot fer mal, allò que és perillós.

Moltes vegades ens atrau el barranc més ample, la roca més grossa o el camí més llarg.
Moltes vegades ens atrau la persona més estúpida, la persona més mentidera, la persona que fa més mal.

I jo,
no sé com m'ho faig...

Malgrat tot vagi bé, sempre hi ha dies que no pots evitar pensar en tot el que has perdut pel camí.
Nova vida a Girona, nova gent, noves experiències, nous llocs, nous somriures, noves preocupacions, noves raons per somriure... Sí, nova vida que agrada, que em fa ser feliç, que em fa crèixer, però: i tot el que he deixat enrere?

Aquell dia a dia; aquell bus a les 8 del matí, aquella rutina que tots feiem més divertida, aquella gent amb la que he compartit sis anys de la meva vida, aquella gent a qui li deia que ho era tot per mi, aquella gent que m'havia vist riure i plorar, que m'havia recolzat i també fet mal, aquella gent que sempre hi era.
Sí, aquella gent. Aquella gent que queda molt lluny, que sento molt lluny; aquella gent a la que voldria veure tant sovint, a la que voldria abraçar i dir-los-hi com els arribo a trobar a faltar, aquella gent a la que he d'agraïr tantes coses... Aquella gent a la que no veig mai, aquella gent que ha refet les seves vides, igual que jo, igual que tothom.
Aquella gent de la que en guardo un bon record, aquella gent que no són més que això: records... Aquella gent que em van fer ser com sóc ara, aquella gent que vaig estimar i que encara estimo.


Avui he pensat en tots ells;
en els riures, en els moments, en les nits, els dies, els matins o les tardes, en les confessions, en els secrets, en les mirades, en les abraçades, en les fotos, en les escapades, en les anades d'olla, en les paraules...
Enyorança.

Ets asseguda al banc quan comença a ploure. Estas rodejada d'arbres, flors i herba mullada, i gotes fines començen a caure damunt teu.
Portes els cascos posats i no sents com la pluja esquitxa el terra, però la notes sobre la teva pell, sobre el teu cabell, i t'agrada.
Tot i així, no plou a dins teu; ben bé al contrari.
Ets allà, sota la pluja, i dins teu, un sol radiant; a ritme de la música se t'escapen somriures que volen i es perden entre la pluja que cau cada cop més fort, somriures que recorden moments gravats en missatges de mòvil que llegeixes i aconsegueixes reviure com si estiguessin passant en aquell precís moment.
Missatges de nervis abans d'un gran viatge, missatges desitjan-te sort, missatges de penediments i d'agraïments, missatges per fer riure, missatges que fan mal. Missatges que diuen t'estimo... només un t'estimo; missatges que no s'oblidaràn.



I ets allà, sota la pluja
però dins teu brilla un sol radiant,
que no s'apaga.

Sé que t'he fet mal. Mil cops, de mil maneres diferents.
Sé que t'he fet desesperar-te. Desesperar-te fins a no poder més.
T'he fet cridar. T'he fet allò que mai t'has merescut.
Sé que t'he fet plorar. Molt, moltíssim.
Sé que t'he decebut. I no he parat de fer-ho.
M'he equivocat mil cops. I no n'he après.

Però per sobre de tot,
sé que t'estimo.
I que mai deixaré de fer-ho.

Moscú. Un aeroport. Moltes persones. Un suicida. Tranquil·litat. Ignorància. Una bomba. PUM. Soroll. Plors. Crits. Espant. Trossos de carn. Trossos de vida. Trossos d'ànima. Desgràcia. Rapidesa. Un moment. Ja no hi ets.

Por.
Això és el que tinc. Por.
Por de que la vida passi tan depressa que no la pugui assaborir.
Por de no saber.
Por de les casualitats. De l'atzar.
Por de que en un sol moment s'esfumi tot.
Por de desaparèixer i no haver viscut.
Por.


Por inevitable a allò inevitable.

No sé si mai heu tingut un temple. Nosaltres sí.
Un temple fet de fustes i ciment, un temple perdut entre arbres i plantes, un temple vigilat nit i dia per animals i flors: El nostre temple.

El temple on alguns ens hem emborraxa't per primer cop, on d'altres van fer el seu primer cigarro, on alguns han sentit per primera vegada algú al costat. El temple que guarda llàgrimes i somriures, el temple que guarda matins, tardes i nits junts; mil records, mil pensaments, mil sentiments, mil emocions.
El temple que guarda secrets inconfessables, que guarda petons i carícies, que guarda riures desenfrenats de divendres a la nit, dissabte al matí o diumenge a la tarda.
El temple on hem crescut, el temple on hem après; El temple on molts hem anat quan no sabiem on anar, quan estavem desesperats, quan necessitavem tranquilitat.
El temple que guarda baralles i reconciliacions, que guarda paraules dolentes però records d'abraçades i amistat, records de tots nosaltres, del que erem i el que som.

El temple que té escrit a les parets tot el que nosaltres pensavem i creiem, allò que veneravem i ens feiem nostra, allò que cantavem i creiem fermament, allò que pensavem, els partits que guanyavem, les ampolles que beviem, els fets que ens feien riure.



El temple; el nostre temple. Allà on ningú fingia, allà on tothom era com volia ser, allà on tothom pensava el que volia, deia i feia el que volia, sentia el que volia.
El temple on ara poses els peus i et rodeja, t'abraça, et fa pensar, recordar, sentir, emocionar-te.. El temple, el nostre temple. El nostre millor passat.

Impresentables i desvergonyits, només ells dos: ignorant tot el que els envoltava.
Ballaven agafats, mirant-se als ulls, somrient i parlant a cau d’orella. De tant en tant els llavis es rosaven, un riure sincer i una cara radiant.
Es feien petons i s’abraçaven com si no existís ningú més, com si aquella música sonés per a ells, com si res importés.
I allà estaven els dos, amb les mans encreuades i els caps perduts, pensant tots dos amb el que els hi agradaria que passés.. Dues històries molt diferents. O no.

La primera bogeria del 2011... Bitllets comprats!!!!!


Propera parada: Nova York!!!!!!
D'aqui uns mesos ens tens aquí..

I notes que ho tens tot i no tens res, notes que el que tens s’esvaeix al teu davant, com s’escorre entre les mans, s’escorre com s’escorria la sorra fina del desert del Sàhara aquell 24 d’Agost del 2008. I notes com la vida passa pel teu davant i tu l’estires amb una corda, però ella té més força i t’empeny endavant tan si vols com si no vols, tan si plores com si rius, tan si ets feliç com infeliç. Ella t’estira i tu et deixes estirar, perquè contra la vida no s’hi pot anar.

I ho tens tot i no tens res, i somrius perquè t’agrada aquesta sensació; la sensació de que res et pertany, la sensació de que tot allò que creus tenir ho pots perdre, que a cada instant tot pot esdevenir o no pot esdevenir, tot pot ser o no ser, i que el que creus tenir t’ho has de guanyar cada dia perquè pot ser que en un obrir i tancar d’ulls se’t esvaeixi, s’escorri tot com la sorra fina del desert del Sàhara aquell 24 d’Agost.