N’estic fins els collons de la gent que es posa a la teva vida. Tan me fa si són coneguts o desconeguts, si són amics o familiars, si són gent propera o que només he vist un cop en me vida. N’estic fins els collons que critiquin cada moviment de la meva desordenada vida, que em critiquin com parlo, actuo o penso. Que em critiquin que em diverteixo massa, que no estudio prou o que la meva vida és una festa constant. I ells què collons saben? No saben res, ells s’ho pensen, però no en tenen ni idea!
Sí, la meva vida potser és bona, massa bona, i quan s’acabi patiré i me la fotré, però és ARA i AQUÍ quan i com l’he de viure, és ARA que he de fer el boig i quedar-me afònica un dissabte a la nit, és ARA que he d’aprofitar el que tinc i no amargar-me pels petits problemes.
I si no hi estan d’acord, i si cada cop que em giro d’esquena em critiquen, m’és igual.. m’és ben igual, perquè sé que ells són els pitjors, perquè sé que són ells els que viuen de les altres vides, que viuen de parlar i posar-se en els afers dels altres… I les seves vides? Les seves pròpies vides, on són? Enterrades sota terra, les han abandonat massa per preocupar-se de les altres. I, sentin-t’ho molt (o no), ja els hi està bé.