domingo, 30 de mayo de 2010
Necessitava una nit com la d’ahir. No sé si vosaltres sovint ho penseu, però jo moltes (masses) vegades em menjo el cap en que les coses canvien, i les amistats també. Com ja vaig dir als inicis d’aquest bloc, fa 18 anys que tinc les mateixes amigues, 18 anys que ho comparteixo tot amb elles, i últimament les coses semblaven canviar bastant. Per temes d’estudis, de feines i de parelles estem totes repartides entre Girona, Figueres i el Penedès i feia masses setmanes que no coincidíem totes juntes, i ahir, per fi, va poder ser!
I va ser una nit impressionant. Un sopar de records, de plans de futur, de riures, de menjar poc i beure molt, de posar-nos al dia, de xerrar, d’anar-nos-en de festa, de beure, de fotos, de riure encara més, de ballar, de fer el boig i arribar a les set a casa amb una companya immillorable...
I és en nits com la d'ahir quan te’n adones que, tot i la distància, 18 anys d’amistat no s’esborren tan fàcilment.
I avui un diumenge de ressaca amb un bon despertar..
Petó a l’orella, al front, a la galta, al nas, a la boca, a la barbeta, al coll..
viernes, 28 de mayo de 2010
Avui he tirat mitja vida a la brossa. No sé si us passa sovint; a mi no, però avui m’he despertat amb ganes de canviar allò que m’envolta cada dia, i ja que no puc canviar de casa, de poble, de país ni de continent, m’he conformat en canviar tota la meva habitació.
Buscant i remenant he trobat un tou de coses que creia que eren a la brossa fa temps; moments immortalitzats en un paper, cartes, fotos, regals... “Realment, són rampoines”, he pensat, però no he pogut evitar somriure quan ho he vist.
Una polsera, una carta, una foto, un anell.. He anat agafant cada objecte un a un, i mentre els he tingut a la mà els he recordat com si fos ahir, he notat a prop cada persona que formava part d’aquell record, i després ho he llençat a la brossa. No cal ser fort ni valent per llençar els objectes però quedar-te amb el record... Cal ser fort si tires l’objecte i després oblides tota la història.
Diuen que les persones estem fetes de records, que som tot allò que hem viscut, tot allò que hem sentit i tot allò que hem vist..
I suposo que, per molt que omplim tres bosses de brossa plenes fins dalt, els records continuen dins nostre, fent girar l’agulla del rellotge com una pila que no s’acaba mai...
miércoles, 26 de mayo de 2010
Et trobo a faltar.
Trobo a faltar el despertar del diumenge al matí al teu costat; aquells rajos de llum entre les escletxes de les persianes que ho banyaven tot de color groc, que banyaven els teus petons als meus peus, a les meves cames, al meu sexe, a la meva panxa, als meus pits, al meu coll, a la meva cara, de color groc.
Et trobo a faltar.
Trobo a faltar com em portaves cap a la dutxa, com encenies l’aigua i em miraves mentre mil gotes queien pel meu cos, i em petonejaves, i m’ensabonaves i jugàvem sota l’aigua, freda a l’estiu, bullint a l’hivern.
Et trobo a faltar.
Trobo a faltar baixar a la cuina i trobar-me l’esmorzar fet, i que quan acabi d’esmorzar em facis l’amor una vegada, i una altra, i una altra... I també trobo a faltar passejar agafats de la mà per les rambles, perdre’ns pels carrerons que són nostres, que eren nostres, i riure, i fer el burro, i que ens mirin com estranys, i sentir-nos com estranys en un món on tot sembla molt normal, molt apagat, molt trist.
Et trobo a faltar.
lunes, 24 de mayo de 2010
venècia!!!
Paraules per descriure Venècia no en tinc, perquè me’n ha deixat sense. L’he trobat una ciutat.. impressionant. Ni un cotxe; només tranquil•litat, sol, bon temps, aigua, gòndoles, carrerons, places, gent, italians...
.. No sé com explicar aquests quatre dies; han estat massa bonics! Així que només us deixo quatre fotos i us recomano que, si en teniu l’oportunitat, hi aneu!
(us deixo una cançó que va sonar ahir a la nit a la plaça de Sant Marc.. una petita orquestra la tocava, i realment em va impactar veure tanta gent (això sí, tothom aparentava estar molt enamorat) ballant-la i cantant-la.. una bona imatge!)
viernes, 21 de mayo de 2010
Venècia
miércoles, 19 de mayo de 2010
Quan camines, camines i camines però no avances. Quan t’hi esforces, t’hi deixes la pell, però no pots. Quan t’ho treballes però la teva feina no dóna fruïts. Quan sembla que fas un pas endavant.. I te’n adones que en realitat n’has fet dos enrere. Quan et penses que tot et surt bé, que te’n vas sortint, que el que fas té la recompensa que tu t’esperes... I no, no és així.
Impotència.
lunes, 17 de mayo de 2010
Avui et necessito. M’he despertat pensant en tu, m’he dutxat pensant en tu, m’he vestit, pentinat i arreglat pensant en tu, en veure’t, en abraçar-te. Et necessito. Avui he esmorzat pensant en tu, i dinat, i sopat, i m’he tornat a posar al llit pensant en tu, en veure’t, en abraçar-te. Et necessito. Et necessito com l’aire que respiro, com el menjar que menjo, com els ulls amb els que miro, com les mans amb les que em (i et) toco, com la boca que expira, inspira, expira... Avui m’he adormit pensant en tu, he plorat recordant-te, he somrigut al teu costat, en els meus somnis, en el més profund de mi. Et necessito.
I encara no sé qui ets.
Ni on.
sábado, 15 de mayo de 2010
El millor remei a tots els mals, la millor medicina a totes les malalties, la millor sortida a tots els problemes, la millor resposta a totes les preguntes, la millor llum a tots els racons foscos, la millor esperança en moments durs, la millor defensa per a tots els que et vulguin fer mal.
Us heu preguntat mai tot el que pot donar un somriure?
“Ríe! Que la vida pasa, el tiempo vuela pero; ríe!! Que la risa cura las penas y abre el corazón... Salta el muro que no te deja ver el sol, y en las calles de la vida… Ríe! Y hay quien ríe por no llorar, pero tú ríe… No hay remedio que cure más!”
jueves, 13 de mayo de 2010
I la moral? On ha quedat?
On és la moralitat? On és el respecte?
I quan veig aquestes situacions, em pregunto..
"EN QUIN COLLONS DE MÓN VIVIM?"
miércoles, 12 de mayo de 2010
I els seus ulls blaus, de sobte, es van trencar en mil bocins; es van escardar en mil petites llàgrimes que guardaven un plor contingut; un plor contingut per llàstima, per orgull.
I aquells ulls se li anaven empetitint, se li anaven humitejant, s’anaven quedant en no res; s’anaven tornant borrosos, impossibilitant el veure, impossibilitant mirar al seu costat i veure com hi ha gent que confia en ella, o que almenys ho aparenta.
Uns ulls que guardaven por, temor, debilitat, orgull, pessimisme. Uns ulls que guardaven ràbia, somnis, i poca cosa més.
I aquells ulls se li anaven empetitint, se li anaven humitejant, s’anaven quedant en no res; s’anaven tornant borrosos, impossibilitant el veure, impossibilitant mirar al seu costat i veure com hi ha gent que confia en ella, o que almenys ho aparenta.
Uns ulls que guardaven por, temor, debilitat, orgull, pessimisme. Uns ulls que guardaven ràbia, somnis, i poca cosa més.
martes, 11 de mayo de 2010
La vaig escoltar durant 11 hores seguides; per ser més precisos, 10 hores i 54 minuts, que és el que va durar el vol París – Shangai el 12 d’agost del 2007.
Em sentia relaxada, amb el cap entre els núvols, dins d’un avió que semblava no avançar, i que tampoc tenia pressa per arribar al destí que li tocava. Em sentia perduda entre núvols tenyits de colors càlids, de tonalitats des de roses fins a taronges, passant pel moment més fosc i pel moment més clar.
Em sentia perduda, relaxada i sola; sola i desperta mentre que tot l’avió havia aconseguit adormir-se.
Silenci.
I aquesta cançó és la única melodia que em va acompanyar durant tot el viatge.
I res més.
domingo, 9 de mayo de 2010
Aquest vídeo em posa els pèls de punta.. Em posa els pèls de punta igual que totes aquelles accions desinteressades que fan que el món sigui una mica més just, igual que totes aquelles paraules plenes que fan que algunes mirades buides s’omplin a poc a poc d’esperança, igual que petits actes que fan d’aquest món un món menys dolent, més solidari, menys desigual, més bo.
Vaig llegir a un llibre, el de Somriures de Bombai, que el món és com una paret negre, i que gairebé tots els afortunats d’aquest món tan injust tenim un pinzell amb pintura blanca per pintar el tros de paret que ens correspon, un pinzell per deixar la paret totalment blanca. El problema és que la paret és proporcional al dolor que s’ha creat durant tots aquests anys; enorme. Però no hi ha res impossible, com deia Miquel Martí i Pol “tot està per fer i tot es possible”, i potser, si tots agaféssim el nostre pinzell i ens dignéssim a pintar el tros de paret que ens pertoca, ho aconseguiríem.
viernes, 7 de mayo de 2010
I per fi s’ha acabat aquesta setmana… Una setmana dura, intensa, plena de feina però que, per sort, ha passat volant! I ja em queda ben poc per dir; VACANCES! Fora feina, fora estudis, fora monotonia, fora vida avorrida, fora rutina.. i benvingut estiu! Benvinguda vida nova, benvingudes farres noves, benvingudes persones noves, sensacions, experiències i carícies noves! I viatges, i conèixer món.. un dels meus grans i preuats plaers!
.. Quines ganes!
I una Clara de quatre colors, a vegades optimista, a vegades no tant, a vegades riallera i a vegades una mica trista, a vegades alegre, a vegades aixafada.. us desitja molt bon cap de setmana! Boníssim cap de setmana!
Gaudiu-lo!
miércoles, 5 de mayo de 2010
Hi ha dies que quan arribo a casa l’únic que tinc ganes de fer és plorar. Potser amb motiu, o potser sense. Potser perquè em sento sola, o potser perquè m'hi sento massa poc. Potser perquè m’embafa tot el que m’envolta, m’omple massa i no sóc capaç de pair-ho, d’adonar-me’n. O potser perquè noto que res no m’omple i que, si alguna cosa ho fa, no la sé valorar.
Però ploro, i ja està. Hi ho trec, i em mullo les galtes i ordeno les idees. Un plor que és com caminar sota una pluja d’estiu; molt més útil del que sembla.
"Sense la música, la vida seria un error" F. Nietzsche.
Però ploro, i ja està. Hi ho trec, i em mullo les galtes i ordeno les idees. Un plor que és com caminar sota una pluja d’estiu; molt més útil del que sembla.
"Sense la música, la vida seria un error" F. Nietzsche.
lunes, 3 de mayo de 2010
Moltes vegades ens proposem fites que no ens creiem capaços d’aconseguir; ens proposem objectius que veiem fora del nostre abast, que no creiem que puguem fer realitat. I ens equivoquem... Moltes d’aquestes vegades, el que realment ens falta és confiança en nosaltres mateixos; autoconfiança, i una petita empenta que ens ajudi a tirar endavant.
Anem caminant, un pas rere l’altre, i arriba un moment en el camí en que els dos peus es queden paral•lels, sense avançar; és fruit d’aquesta inseguretat que, de tant en tant, ens ataca a tots. I l’únic que fa falta, l’únic que hem de fer, és aixecar un dels peus i continuar caminant; fer una passa més enllà.
És inevitable, que de tant en tant, no sapiguem cap a on tirar.. però no s’ha de deixar que aquesta sensació duri molt de temps.
Tanmateix, també és bo perdre’s.. Així quan tornes a reprendre el camí, les coses es veuen més clares.
No?
I, amb aquestes petites pauses, anar fent realitat els somnis.
Per un dilluns plujós..
sábado, 1 de mayo de 2010
Tot el dia que hi penso.
Ahir vaig anar a un sopar d’una noia que feia molt de temps que no veia; ni a ella, ni a tots els altres convidats.
Hi vam anar una amiga i jo juntes, i al arribar allà, em vaig sentir fatal. Hi havia persones en aquella taula amb les que havia compartit moments únics; concerts, classes, riures, campanes, viatges... Amb tots havia compartit algun moment d’aquells que recordes i rius, i t’agradaria tornar-lo a repetir. Amb tots.
I en canvi, quan vam ser allà, tots davant de tots, amb prou feines ens va sortir un “hola” de les nostres boques i algun “com va tot?” d’amabilitat i poca cosa més.
Em va saber tant de greu.. Només amb dues d’aquelles persones vaig poder-hi estar parlant sense que els silencis se’ns fessin incòmodes, tenint temes i temes de conversa sense que se’ns esgotessin, sense tenir necessitat de forçar les coses.
Vaig sortir del sopar una mica deprimida; realment me l’esperava diferent. Moltes d’aquelles persones havien estat molt importants per mi; moltíssim! Havien estat moltes nits de festa junts, dormint els uns a casa dels altres, molts riures, molts secrets... I tot i així, ara me’n adonava que allò que creia amistat, no era res, absolutament res. Amb alguns és evident que ja m’ho pensava, però amb d’altres.. Buf, quant de mal fa obrir els ulls.
Però bé.. al cap i a la fi ahir va acabar sent una bona nit: en un concert rodejada d’amics de tota la vida, amics que fa més de 18 anys que tinc i que, espero poder dir sense equivocar-me, hi seran per molt més temps, amics de veritat.
I respecte a tots els d’aquella taula, a totes aquelles mirades buides, distants i que abans s’havien dit tant, a vegades sense ni tan sols parlar, em vaig acabar creient que, si tot ha acabat sent així, és perquè havia d’acabar sent així; i que els moments amb aquestes persones no són més que això; records... Records en la memòria, records bonics, records màgics, però irrepetibles. I m’he volgut creure que cada moment d’aquests m’ha ajudat a créixer, a madurar.. I que cada persona d’aquella taula ha deixat un petit bocí d’ella mateixa dins meu; un bocí del millor que són, del que jo recordaré sempre. Malgrat tot.
Us regalo aquesta cançó.. per mi és una petita gran joia..
Ahir vaig anar a un sopar d’una noia que feia molt de temps que no veia; ni a ella, ni a tots els altres convidats.
Hi vam anar una amiga i jo juntes, i al arribar allà, em vaig sentir fatal. Hi havia persones en aquella taula amb les que havia compartit moments únics; concerts, classes, riures, campanes, viatges... Amb tots havia compartit algun moment d’aquells que recordes i rius, i t’agradaria tornar-lo a repetir. Amb tots.
I en canvi, quan vam ser allà, tots davant de tots, amb prou feines ens va sortir un “hola” de les nostres boques i algun “com va tot?” d’amabilitat i poca cosa més.
Em va saber tant de greu.. Només amb dues d’aquelles persones vaig poder-hi estar parlant sense que els silencis se’ns fessin incòmodes, tenint temes i temes de conversa sense que se’ns esgotessin, sense tenir necessitat de forçar les coses.
Vaig sortir del sopar una mica deprimida; realment me l’esperava diferent. Moltes d’aquelles persones havien estat molt importants per mi; moltíssim! Havien estat moltes nits de festa junts, dormint els uns a casa dels altres, molts riures, molts secrets... I tot i així, ara me’n adonava que allò que creia amistat, no era res, absolutament res. Amb alguns és evident que ja m’ho pensava, però amb d’altres.. Buf, quant de mal fa obrir els ulls.
Però bé.. al cap i a la fi ahir va acabar sent una bona nit: en un concert rodejada d’amics de tota la vida, amics que fa més de 18 anys que tinc i que, espero poder dir sense equivocar-me, hi seran per molt més temps, amics de veritat.
I respecte a tots els d’aquella taula, a totes aquelles mirades buides, distants i que abans s’havien dit tant, a vegades sense ni tan sols parlar, em vaig acabar creient que, si tot ha acabat sent així, és perquè havia d’acabar sent així; i que els moments amb aquestes persones no són més que això; records... Records en la memòria, records bonics, records màgics, però irrepetibles. I m’he volgut creure que cada moment d’aquests m’ha ajudat a créixer, a madurar.. I que cada persona d’aquella taula ha deixat un petit bocí d’ella mateixa dins meu; un bocí del millor que són, del que jo recordaré sempre. Malgrat tot.
Us regalo aquesta cançó.. per mi és una petita gran joia..
Suscribirse a:
Entradas (Atom)