Et trobo a faltar.
Trobo a faltar el despertar del diumenge al matí al teu costat; aquells rajos de llum entre les escletxes de les persianes que ho banyaven tot de color groc, que banyaven els teus petons als meus peus, a les meves cames, al meu sexe, a la meva panxa, als meus pits, al meu coll, a la meva cara, de color groc.
Et trobo a faltar.
Trobo a faltar com em portaves cap a la dutxa, com encenies l’aigua i em miraves mentre mil gotes queien pel meu cos, i em petonejaves, i m’ensabonaves i jugàvem sota l’aigua, freda a l’estiu, bullint a l’hivern.
Et trobo a faltar.
Trobo a faltar baixar a la cuina i trobar-me l’esmorzar fet, i que quan acabi d’esmorzar em facis l’amor una vegada, i una altra, i una altra... I també trobo a faltar passejar agafats de la mà per les rambles, perdre’ns pels carrerons que són nostres, que eren nostres, i riure, i fer el burro, i que ens mirin com estranys, i sentir-nos com estranys en un món on tot sembla molt normal, molt apagat, molt trist.

Et trobo a faltar.