Eren les 8 del matí, i va sonar el telèfon.
Ella, l’Anna, no esperava cap trucada. Era un dissabte al matí, el seu home ja havia anat a treballar, la seva filla petita, de tres anys, caminava amb passes insegures i petites pel menjador, i la seva filla gran, de nou anys, encara dormia.
La casa estava tranquil•la, silenciosa, encara adormida. Però aquella trucada va despertar-la de sobre, sense demanar permís per entrar, desvergonyida i segura.
“És vostè l’Anna? Dona de Jordi Pons?” – una veu de dona; una veu trista, dura, greu, forta la copsava amb una pregunta que portava més mals presagis que bons.
“Sí” – va dir ella, i aleshores la noticia, la mort, la vida: “ El seu marit està en estat de coma a l’hospital de bellviche, un cotxe se l’ha endut per endavant, està molt greu”.
L’Anna es va quedar amb el telèfon a les mans sense poder reaccionar, mentre una llàgrima rere un altre ofegaven un plor que tenia ganes de cridar.
Va deixar les dos nenes amb la seva àvia, i amb en Pere, el germà de’n Jordi, van anar cap a l’hospital. I allà hi era ell; estirat a un llit, sense vida però tampoc sense la mort, dormint, amb un rostre tranquil però ferit; ple de crostes i de, encara, rastres de sang.
No els deixaven entrar, però l’Anna va insistir i va entrar; el va abraçar, amb força, i li va dir que no la deixés, que li donés la mà i la seguís pel camí de la vida, que ho fes per ella i per les seves dues filles; la Clara i la Marina.
A partir d’aquell matí; 20 dies d’infern. D’infern que cremava, que debilitava, que feia perdre les forces i caure molt avall, que feia difícil aixecar-se i ser forts.
20 dies en coma; vint dies d’espera, de patiment, de plors, de crits, de tensió, de somriures negats, de mirades de llàstima, d’odi a la vida, i a la mort. I a tot.
I al cap de 20 dies; el cel. O alguna cosa semblant. Un miracle? No, no hi creiem.. Es va despertar. En Jordi va obrir primer un ull, després l’altre; i aquells dos ulls oberts van ser el foc que va encendre la vida de l’Anna; una vida que s’havia apagat.
La Clara i la Marina el van poder anar a veure; en Jordi no les recordava, i les confonia amb personatges de walt disney. En Jordi havia perdut massa cerebral, i una part de la memòria que havia d’anar recuperant a poc a poc; no sabia escriure, ni menjar, i tampoc sabia qui eren les seves filles. Però el que importava és que era viu.
El primer dia que l’Anna va entrar a l’hospital, els metges li van dir que en Jordi no se’n salvaria, que si sortia del coma seria per anar-se’n pel camí de la mort, i no havia estat així; L’Anna s’ho preguntava cada dia, i es deia que havia estat la força de tots el que l’havia fet viure, les visites de tots els familiars i amics i les preguntes de la petita Clara; “I el papa?” i de la Marina, més conscient; “Mama, se’n salvarà?”, plenes d’esperança, d’uns ulls que demanaven a crits que el seu pare fos viu.
A poc a poc, es va anar recuperant. Fins ara, 17 anys més tard, que el tenim al costat, rient, treballant, somrient, prenent-se la vida com un regal, enfadant-se a vegades, però no deixant marxar mai el bon humor del seu costat.
I jo me’ls miro; l’Anna i el Jordi, els meus pares, dos persones fortes, dos persones que van ser capaces de viure en l’infern i poder sortir-se’n.
I et dono gràcies a tu; perquè sé que vas ser tu qui va triar salvar-se.
