viernes, 30 de abril de 2010




Es va despertar després de 9 hores d’un son profund i agradable, de somnis plens de riures, d'alegries i mirades.
Va obrir els ulls, i un sol radiant va aparèixer per entre les escletxes de les persianes.
Un peu, ara l’altre; va sortir del llit i no va tenir fred, sinó ben bé al contrari; tenia calor, una mena d’escalfor estranya que s’apoderava d’ella.
Però en aquell moment no tenia ganes d’escalfor; sinó de sentir-se viva.
Persiana amunt; Quin sol! I quin somriure se li va escapar dels llavis; ràpid, fugaç.
Va pujar la persiana que donava a la terrassa, i amb aquella samarreta llarga que utilitzava per a dormir, sense pantalons ni sabatilles, va sortir a fora.
Feia calor i un aire suau i tebi la va envair; un aire que la feia sentir lliure, la feia sentir seva; seva, del món, de qui fos, de qui la volgués.
Va mirar al seu voltant, tot el que sempre l’envoltava estava banyat d’un sol que, a partir d’ara, la visitaria cada dia.
Totes les persianes amunt, les finestres obertes; que l’aire es passegés per casa, que ho omplís tot d’olor, de somriures, de vida.

Doncs potser sí, que la solució era dormir...



Despertar-se amb aquesta cançó és de les millors coses que es poden fer.. Quin bon humor! I m’he passat el matí recordant el seu impressionant concert a Mataró, a principis d’estiu, uf... dels millors als que he anat!

jueves, 29 de abril de 2010

Hi ha dies en que no pots, tan simple com això. Intentes somriure, ser forta, no deixar que la merda t’arrossegui, que el mal humor et venci, que la tristesa s’apoderi de tu.. Però no pots. Normalment ho aconsegueixes; casi sempre ho aconsegueixes! Però avui no; avui no has pogut, no pots i no podràs. Et notes cansada, abatuda, sense vida ni mort, en estat d’espera, d’espera d’alguna cosa que no saps, que no arriba, que no té pressa per aparèixer. Et preguntes què és; però no hi trobes respostes. I t’és igual, perquè avui no pots somriure ni tampoc pensar; Avui l’únic que pots fer és dormir; i allunyar-te de tot i de tothom...

martes, 27 de abril de 2010

A vegades no calen les paraules per parlar.
O si?


I demà no caldrà dir res, només confiar..

lunes, 26 de abril de 2010



Flor de primavera..

breu és l'olor de la pluja que esquitxa el terra, curtes són les cançons de la infantesa, tret dels mils contes que jo recordo, curtes i per sempre les dites que porto..
agafaré al vol el fil que pel jardí navega, i l'estiraré..

sóc pescador de lliris i deliris, una cançó, un tot, una flor quan tu miris...





que continuïn aquests dies de sol i calor, de ràfegues de vent curtes i a batzegades, de somriures i bon humor, de despertar-se amb un sol radiant i poder sortir en màniga curta, de poder pensar que cada dia som una mica més aprop, de sentir que a cada pas creix l’esperança; l’esperança per a tot i per res, pel dia a dia, pels somnis, les il•lusions, els desitjos...

sábado, 24 de abril de 2010

Eren les 8 del matí, i va sonar el telèfon.
Ella, l’Anna, no esperava cap trucada. Era un dissabte al matí, el seu home ja havia anat a treballar, la seva filla petita, de tres anys, caminava amb passes insegures i petites pel menjador, i la seva filla gran, de nou anys, encara dormia.
La casa estava tranquil•la, silenciosa, encara adormida. Però aquella trucada va despertar-la de sobre, sense demanar permís per entrar, desvergonyida i segura.
“És vostè l’Anna? Dona de Jordi Pons?” – una veu de dona; una veu trista, dura, greu, forta la copsava amb una pregunta que portava més mals presagis que bons.
“Sí” – va dir ella, i aleshores la noticia, la mort, la vida: “ El seu marit està en estat de coma a l’hospital de bellviche, un cotxe se l’ha endut per endavant, està molt greu”.
L’Anna es va quedar amb el telèfon a les mans sense poder reaccionar, mentre una llàgrima rere un altre ofegaven un plor que tenia ganes de cridar.
Va deixar les dos nenes amb la seva àvia, i amb en Pere, el germà de’n Jordi, van anar cap a l’hospital. I allà hi era ell; estirat a un llit, sense vida però tampoc sense la mort, dormint, amb un rostre tranquil però ferit; ple de crostes i de, encara, rastres de sang.
No els deixaven entrar, però l’Anna va insistir i va entrar; el va abraçar, amb força, i li va dir que no la deixés, que li donés la mà i la seguís pel camí de la vida, que ho fes per ella i per les seves dues filles; la Clara i la Marina.
A partir d’aquell matí; 20 dies d’infern. D’infern que cremava, que debilitava, que feia perdre les forces i caure molt avall, que feia difícil aixecar-se i ser forts.
20 dies en coma; vint dies d’espera, de patiment, de plors, de crits, de tensió, de somriures negats, de mirades de llàstima, d’odi a la vida, i a la mort. I a tot.
I al cap de 20 dies; el cel. O alguna cosa semblant. Un miracle? No, no hi creiem.. Es va despertar. En Jordi va obrir primer un ull, després l’altre; i aquells dos ulls oberts van ser el foc que va encendre la vida de l’Anna; una vida que s’havia apagat.
La Clara i la Marina el van poder anar a veure; en Jordi no les recordava, i les confonia amb personatges de walt disney. En Jordi havia perdut massa cerebral, i una part de la memòria que havia d’anar recuperant a poc a poc; no sabia escriure, ni menjar, i tampoc sabia qui eren les seves filles. Però el que importava és que era viu.
El primer dia que l’Anna va entrar a l’hospital, els metges li van dir que en Jordi no se’n salvaria, que si sortia del coma seria per anar-se’n pel camí de la mort, i no havia estat així; L’Anna s’ho preguntava cada dia, i es deia que havia estat la força de tots el que l’havia fet viure, les visites de tots els familiars i amics i les preguntes de la petita Clara; “I el papa?” i de la Marina, més conscient; “Mama, se’n salvarà?”, plenes d’esperança, d’uns ulls que demanaven a crits que el seu pare fos viu.

A poc a poc, es va anar recuperant. Fins ara, 17 anys més tard, que el tenim al costat, rient, treballant, somrient, prenent-se la vida com un regal, enfadant-se a vegades, però no deixant marxar mai el bon humor del seu costat.
I jo me’ls miro; l’Anna i el Jordi, els meus pares, dos persones fortes, dos persones que van ser capaces de viure en l’infern i poder sortir-se’n.


I et dono gràcies a tu; perquè sé que vas ser tu qui va triar salvar-se.

viernes, 23 de abril de 2010

Bona diada!



El dia dels enamorats, i també dels que no ho estan. El dia de la rosa i el llibre, de les mil i una parades, totes iguals, totes diferents. El dia d’ambient i somriures, de felicitat aparent, de mirades enceses, alegres; vives.
Sant Jordi...

Avui he anat a un recital de poesia acompanyada d’Ovidi, Estellés, Feliu Ventura, Miquel Martí i Pol... bones paraules i bona música d’una guitarra acústica que ens ha acompanyat durant tota l’estona.
Aquí us deixo un dels poemes que han recitat;


Em va agafar les mans
i les posà en la terra
i em cremà per un moment.
"tu vens d'ací, no pots canviar això".
Ell entenia tot el que deien els arbres,
jo només sentia vent.

Em va alçar contra el cel
per a seure'm als muscles
i esclatà la meua ment.
"jo sóc d'ací, no puc canviar això".
i vaig entendre tot el que deien els arbres
on només sentia vent.

Hem de fer més
per a avançar més;
si és sostenible
es farà visible.
Des del meu lloc
fins el més remot;
sembrar ací
per a collir allí.
Interpretar un altre repertori:
salvar a pams el propi territori.
Un nou model
un nou poder
per a fer més
no renunciar a res.

Hem de fer un esforç
per a escoltar els arbres
o només quedarà vent!


Bona diada per a tothom! I felicitats als Jordis!

miércoles, 21 de abril de 2010

Ara toca viure



Moltes vegades mirem però no veiem, sentim però no escoltem.. No sabem donar a les coses la importància que els hi toca, que els hi pertany. Moltes vegades ens deixem endur per aquella dita tan coneguda i a la vegada tan falsa; “No te’n adones del que tens fins que ho perds.” Sí, he dit falsa... Si tu la saps, si jo la sé, què costa obrir els ulls? Què costa no fer-li cas i, tot sabent-ho, valorar el que tens al costat? Clar que quan ho perds és quan arriba tota l’essència del que va ser, tots els records i les vivències passades que normalment no tenim presents, que no recordem perquè, en comptes de passar-nos la vida recordant moments, els construïm, en comptes de viure del passat, ho fem del present.
Qui va dir aquesta frase no pensava en que la gràcia de la vida és construir records, moments i somriures; la base de tot allò que quan no pots viure, recordes; la base de tot allò del que vius quan perds el que tens.



Ara toca viure...

martes, 20 de abril de 2010

Somreia..



I somreia; Somreia per no deixar que la tristesa s’apoderés d’ella, somreia per oblidar tot allò que la preocupava, somreia per desconnectar, ni que fos una estona, dels seus pensaments. Somreia per no pensar, somreia per no cridar l’atenció, per no ser la única que no ho fes. Somreia per sortir-se’n, per demostrar-se que al mal temps se li pot fer bona cara... Somreia per menjar-se la vida i no deixar que la vida se la mengés a ella.

tots som una mica pallassos, no?

lunes, 19 de abril de 2010

De vegades una mala noticia t’ho pot fer trontollar tot, pot fer que el teu optimisme de vidre caigui al terra i es trenqui en mil bocins, i que sense voler-ho, sense poder-ho evitar, el pessimisme t’agafi de la mà...

Miro per la finestra i l’únic que veig és pluja i més pluja, i un dia gris i una boira que ho embolcalla tot, que ho fa desaparèixer tot darrera seu, i que també m’embolcalla a mi i m’amaga, i no em deixa sortir...

Mais, c'est la vie..! Toutes les choses besoin de temps...


Amunt Clara, amunt..

domingo, 18 de abril de 2010

Diumenges..



L’endemà d’una nit de festa no ets persona. I no hi ha més. M’he llevat a una casa que no era la meva (la d’una amiga, he), i això ja m’ha aixafat. Un llit que no és el teu, una casa, una escalfor, un menjador, una cuina que no és la teva; no t’agrada. I vesteix-te, beu dos litres d’aigua i agafa el cotxe per anar cap a caseta on, en teoria, t’espera una tarda d’estudi.
Obres el cotxe, t’asseus i penses en la nit d’ahir. En treus la conclusió que va ser molt bona, massa bona i poses música tranquil•la per relaxar-te. Obres la finestra; vols sentir l’aire a la cara, el vent; però de sobte una gota. I una altra. I una altra. I comença a ploure fort.. “merda”, un diumenge gris i amb pluja, el pitjor del món, i més quan duus una ressaca com un piano.
Vols anar ràpid, tens ganes d’arribar a casa; el teu llit, la teva habitació, l’escalfor, la teva cuina, el teu menjador, la teva apreciada aigua del diumenge al matí... I sempre els mateixos torrac... a la carretera; aquells que es pensen que tots som com ells i que no tenim res més a fer que observar les vinyes del Penedès. “Jo les veig cada dia burros, així que deixeu-me passar”, però res, impossible avançar-lo.
Arribes a casa.. estàs trinxada, acabada, derrotada, cansada, abatuda i avorrida, i tot i tenir muntanyes de feina, l’únic que tens ganes de fer és posar-te dins el llit i dormir. Dormir fins que soni el despertador i siguin les 6 i mitja del matí d’un DILLUNS. Horribles i fastigosos dilluns.

Quina rallada de diumenge.. I a tot aixó suma-li la prepotència que porten els pericos per un empat; un simple empat. Ells han tocat el cel, més amunt ja no poden...



Parlar sense paraules...

sábado, 17 de abril de 2010



No hi ha motiu, i si n’hi ha no el saps i no el vols saber. Et preguntes el perquè, però no hi trobes respostes, i no t’importa; no t’importa gens. A totes hores, sense poder-ho ni voler-ho evitar, perquè la vida és preciosa, perquè la vida és aquí i és ara..



No hi ha res millor que llevar-se contenta un dissabte al matí! (O potser sí..)

jueves, 15 de abril de 2010




Pensem que ho tenim tot, però ens equivoquem. Nosaltres no tenim res, no hi ha res que ens pertanyi, res que puguem obligar a ser nostre; hem lluitat i hem guanyat batalles, i per aquest mateix motiu, ara ens envolta el que ens envolta. Però.. ho tenim? O sigui.. podem dir que és NOSTRE? De la nostre propietat? De la mateixa manera que ho hem guanyat també ho podem perdre, de la mateixa manera que hem lluitat per guanyar-nos-ho, si algun dia ens rendim haurem lluitat per res, perquè res ens pertany, perquè la glòria de la batalla guanyada pot ser efímera. Massa.
S’ha de lluitar per aconseguir allò que volem, allò que desitgem.. I un cop ho tinguem, no hem de deixar de lluitar, no hem de decaure, perquè si ho fem, podem perdre tan ràpid com hem guanyat.
Així doncs, la clau és pensar que no tenim res? I potser així tots lluitem dia a dia per conservar les petites batalles que hem aconseguit.


Últimament estic neguitosa i penso massa. Exàmens, família, futur pròxim, amics, futur no tan pròxim, coses que venen, coses que van.. I perquè, si tot va bé, al setembre me’n vaig del Penedès per anar a terres gironines... nerviosa, però contenta.




Només som instants del temps... Una bona cançó!

lunes, 12 de abril de 2010

Malson


No pots dormir. Estàs estirada al llit, i una suor freda et regalima per tot el cos. Et mous, d’un cantó a l’altre del llit, sense trobar la posició perfecta. Et destapes, et tapes, i et tornes a destapar; treus una cama a fora del llençol, ara l’altre... I al cap de dos minuts tornen a ser a sota: tens fred.
Però ara et mores de calor.. Uf, però què és el que passa?
Obres la porta de l’habitació i sents com les portes del menjador fan soroll; A fora fa molt vent, i entra per les vores de les finestres.
Vas a la cuina a beure aigua, està glaçada i et fan mal les dents. “Hòstia Puta”, un renec de matinada d’una desafortunada que no pot aclucar l’ull. Mentre ets davant la nevera, pensant en perquè no pots dormir i maleint l’aigua congelada, et ve al cap mirar l’hora que és. Són les 04:45... Sí, et queden dos hores i quart per despertar-te i ja ho veus; dreta davant la nevera, sense pantalons i només amb una samarreta vella, pensant en lo desgraciada que ets i en les ulleres que faràs demà a classe.
I quan penses que ja no hi ha res pitjor, és quan recordes que aquell mateix dia, al cap d’unes poques hores tens dos exàmens per fer, dos refotuts exàmens que t’has mirat ben poc perquè tenies son.. “Sí, uns pebrots, son! Mira on sóc” et dius per dins, i maleeixes aquestes nits d’insomni que odies tant.
Tanques la nevera i te’n vas cap a la teva habitació. Però... la porta està tancada. “Jo no l’havia deixat oberta?” et preguntes, i la mateixa resposta és el que més t’espanta.
L’obres, a poc a poc.. Tot i no poder dormir, estàs atontada, és tard i no et queda res per dormir, només dos minses hores que a cada minut que passa s’escurcen més.
I quan acabes d’obrir la porta, ho veus; La porta de la terrassa està oberta, la persiana està pujada i la cortina tirada amunt. “Però què passa?” et preguntes, i mires al terra, on unes taques fosques inventen un camí cap a fora, on hi fa un fred que pela, on plou a bots i barrals i on la nit fosca i freda amenaça en portar males noticies.
A poc a poc et dirigeixes cap a la terrassa; molt a poc a poc. Potser massa a poc a poc, però tens por, i de cop t’ha vingut la son..


El despertador. Et lleves suada, amb tot el llençol per fora, mal posat i amb el cos casi tot destapat. Tens els cabells tots despentinats, el mòbil per terra i una sensació estranya, molt estranya. Un malson?

sábado, 10 de abril de 2010

Somriures de Bombai


“Fer feliços els altres és el veritable secret de la felicitat, no n’hi ha d’altre. Desprendre’ns totalment dels nostres interessos i centrar-nos en els dels altres i en allò que pot fer-los feliços. Aquesta és la fórmula indiscutible per tal de donar sentit a la nostra existència, per ballar al compàs marcat pel veritable impuls d’humanitat i de vida. Som instruments d’amor, i els instruments només tenen valor i significat quan són escoltats per una audiència.
[...]
Hem d’actuar com el vidre d’una finestra a través del qual hom mira. Igual com els nostres esguards van més enllà dels vidres i se centren en els horitzons bonics que s’hi descobreixen més lluny, nosaltres també hem d’ultrapassar els nostres objectius egoistes. Buscar la nostra felicitat és no veure més enllà del vidre.”



Ara m’estic llegint aquest llibre; somriures de Bombai. Un llibre preciós, que t’ensenya que voler és poder si realment t’ho proposes amb tot el cor... Un noi que se’n va a la Índia de viatge i decideix quedar-s’hi per ajudar a tots aquells que pateixen les injustícies del mateix món en que nosaltres vivim, el mateix món del qual nosaltres sempre ens queixem sense tenir en compte els que estan molt pitjor...

Fa venir ganes d’anar-te’n ben lluny a ajudar als que ho necessiten...

miércoles, 7 de abril de 2010

moment precís



Hi ha cançons que sonen just en el moment precís, i que vulguem o no ens transporten mil sensacions, mil pensaments... un dia, un somriure, una carícia, una persona, una paraula, una mirada, un lloc, un paisatge, un temps, una estació, un sentiment.

I potser és una cançó que no hauríem escoltat mai i que va sonar per casualitat, potser és la nostra cançó preferida, potser s’ho ha tornat des d’aleshores o potser ara l’odiem perquè els sentiments que ens porta s’han apagat. Qui sap.
El que sé és que aquesta cançó a mi me’n porta molts.. i de molt bons. El que sé és que no l’havia escoltat mai fins aquella tarda – vespre que va sonar per aquell CD gravat de feia temps. El que sé és que va sonar mentre semblava que el temps s’hagués aturat, en aquell moment en que sembla que no existeixi res més que la persona que tens al costat.
El que sé és que l’acompanya una posta de sol preciosa dins d’un cotxe ple de sentiment, ple de fum i paraules dolces que, ara, només són records. Bonics records.


I cada cançó, un tros de mi...


martes, 6 de abril de 2010

Es creuen el centre del món. I no ho són.

Pensen que ho tenen tot, que son eterns. No tenen por a res, desafiant tot el que se’ls hi posa al davant; i no se n’adonen, no se n’adonen que a qui desafien és a ells mateixos, posant la seva vida com a penyora d’un joc que els hi pot sortir molt car.
Tenen aquell toc de bogeria, aquella bogeria que ens fa més lliures però que també ens fa menys responsables, menys capaços de prendre decisions, més valents, més poderosos.
Van pel món creient-se’n el centre, creient que tot els sortirà bé sempre, que la sort mai els donarà l’esquena, que són més que ningú.
I s’equivoquen; ells no ho saben, no ho volen saber, però s’equivoquen. Un dia la sort els girarà l’esquena, un dia no es podran creure el centre del món perquè simplement no es podran creure res, perquè ja no hi seran, perquè serà massa tard.
Algun dia se n’adonaran que no val la pena córrer, que el que importa és arribar... Algun dia se n’adonaran que la vida no és un joc, que la vida no és una broma, un conte amb final feliç; Que la vida és vida, i s’ha de cuidar. Algun dia se’n adonaran, però potser ja serà massa tard.
I ells se la juguen, bojos, feliços, lliures...


sábado, 3 de abril de 2010

Hi ha dies que et lleves bé, així, perquè sí.



Hi ha dies que et lleves bé, així, perquè sí. Potser perquè tot el que anava malament a poc a poc es va posant al seu lloc. Potser perquè la nit anterior va ser massa bona, o potser perquè te n’has adonat que hi ha més gent de la que et pensaves al teu costat.

Hi ha dies que et lleves bé, així, perquè sí. Potser perquè voler és poder. Potser perquè tens ganes de començar de nou, de fer-ho bé, d’arreglar els errors.

Hi ha dies que et lleves bé, així, perquè sí. Potser perquè la vida és bonica i de tant en tant et fa aquests regals... Et lleves, fa sol, estem a vacances i.. felicitat; es respira felicitat.
Hi ha dies que et lleves bé, així, perquè sí... I no en vols saber el motiu.