Acabar-te

Jo al 2018 només li demano una cosa; acabar-lo, i acabar-lo junt amb la gent que avui em rodeja i m'estimo.
Perquè no, no em fa por desitjar en veu alta; no em fa por que tots sapigueu què és el que vull, perquè no crec en el que diuen; perquè desitjar en veu alta no és el que m'espanta, perquè el que m'espanta de debò són les idees que s'escolen dutxa avall mentre l'aigua em renta el cervell, el que m'espanta són tots els pensaments, totes les pors que surten a relluir sota aquelles gotes, tot el que s'escola per cada part del meu cos i acaba als meus peus.

El que m'espanta són els pensaments feixucs i dolorosos, els dies en els que no entenc res, els dies en que ho engegaria tot a rodar, literalment, tot. El que m'espanta sóc jo mateixa els dies en els que no m'entenc ni em comprenc, els dies en que deixo i permeto que no em respectin, els dies en que desmereixo les meves pròpies opinions i deixo que altres les desmereixin, els dies en els que ni m'estimo, ni deixo que m'estimin.


El que m'espanta és perdre'm, convertir-me en algú que no sóc; per les bones situacions o per les dolentes que puguin venir, no vull perdre'm ni perdre el que em fa ser jo, i això el que m'espanta.


La vulnerabilitat s'ha d'abraçar, s'ha de recollir, s'ha d'estimar, s'ha d'entendre com a part d'una mateix, perquè ser vulnerable no ens fa dèbils, ens fa humans.
Estima qui abraci la teva.
Sense entendre-la.

Núvols.

A vegades espanta.


La rapidesa com succeeixen les coses, la rapidesa del temps; fa dos dies començaves a experimentar una sensació nova, i ara ja estàs fent un pas de gegant.
Sense estar-ne segura, però tenint per segur que tens ganes de tirar-t'hi de cap.


No és la típica història de flors i violes; tot i que des de fora pugui semblar-ho, però és una història prou bonica. Un començament amb dues visions diferents, més nítida per mi, més borrosa per ell, però amb un mateix final; amb un mateix camí, un camí conjunt.


sento molt, potser massa. Massa perquè de vegades, per més que t'ho diguin, mai estàs prou segura de que sentin el mateix que tu, per tu, mai estàs prou segura de que l'altre estigui igual d'entregat que tu, per tu.



Però ja ho diuen; en aquesta vida tot és incert, i mai pots tenir res per segur, només pots fer que confiar i creure, creure que allò que et diuen és tan pur i real com tu vols creure. Com tu creus veure.

I és que inclús en els dies més assolellats, en els dies perfectes, hi ha petits núvols que per uns instants tapen el cel; però aquests núvols son els que ens donen un respir, són els que ens donen una petita ombra per refugiar-nos de tanta claror, són els que ens permeten un moment de descans, un moment per pensar, un moment per parar.


Tinc una vida que m'agrada, m'envolta una gent que m'estimo i tinc una relació que m'omple, però estic cagada de por; cagada de por de que tot el que em fa feliç avui, sigui el motiu de la meva infelicitat demà.


I sí, és una por inevitable, una por que neix, creix i mor amb mi, una por amb la que hauré d'aprendre  a conviure dia a dia; quan les coses van bé, sempre espanta que s'espatllin.

Estic cagada de por.
Venen moments de fer passos de gegant, de fer passos que mai abans he fet, de fer passos que suposaran un canvi en mi a tots els nivells.
Però tinc ganes de caminar.
I espero un dia assolellat, amb un parell de núvols.