Una vida de pel·lícula

Qui no ha somiat tenir una vida de pel•lícula?
Segurament molta gent no ho ha pensat mai, però jo sí que ho he somiat; Una vida que acabi tal i com ha començat: bé. Una vida plena d’il•lusions, de sorpreses, d’alegries, amb ben poques tristeses... Una vida amb somnis complerts i per complir, una vida feta, plena, que m’ompli, que em faci feliç.
Una vida acompanyada, plena de gent que m’estima i gent a la que estimo; gent a la que vull fer feliç i que em fa feliç.

I després de pensar això sempre em pregunto; I quina vida tinc, ara?
No tinc una vida de pel•lícula, pateixo i faig patir, sóc feliç i faig feliç, tinc tristeses i mals dies... Però si ho vull, perquè no fer de la meva vida una pel•lícula de les que sempre acaben bé?
La meva pròpia pel•lícula... jo en sóc directora, protagonista i guionista, jo en trio l’argument, en trio les persones que vull que en formin part, en trio els llocs que vull que hi surtin, però... no ho trio tot.
Vull una pel•lícula amb sorpreses, fets inesperats, somriures sincers, petons robats, res que es pugui escriure en un full abans de viure-ho...

Així doncs he decidit escriure la meva pel•lícula a mida que la vaig vivint, a mida que vaig decidint cap a quin cantó tirar, quines opcions triar, quins llocs anar, quina gent conèixer... I, qui sap! Potser al final de la meva vida en surt una pel•lícula de veritat..

T’imagines?




Una cançó preciosa...

ella tenia una rosa

A vegades penso que estic boja; ric, ploro, crido i sento per dins meu un seguit de paraules, de veritats que s’entrecreuen i es contradiuen i que mai em deixen estar.

A vegades penso que estic boja, i a vegades penso que sóc lliure; volo, ric i crido d’alegria, ballo sense passos, escric sense paper.

I resulta que per molt que pensi, per molt que cregui, no sóc ni boja, ni lliure...

[Ella tenia una rosa,

una rosa de paper,
d'un paper vell de diari,

d'un diari groc del temps.]

Es pot viure d'il·lusions? De somnis? D'esperances?

Després d’haver dormit 20 hores seguides… Actualitzo el blog! Ahir vaig arribar de terres del Sud.. I quines terres!

Han estat cinc dies intensos intensos... Potser és el fet d’haver-hi anat amb amics el que ha fet que hagi estat un dels millors viatges de la meva vida! A part de la preciositat de l’Alhambra, de la màgia de l’Albaicin, la tranquil•litat dels carrers, l’encant de la gent, les vistes des del mirador de San Nicolás, la visita a la Cartoja, los Jerónimos... També cal destacar les nits, l’ambient, les tardes de tapes i cerveses, els vins a les terrasses amb el sol de Granada, els riures...


Li poso un 10 al viatge i a tota la gent que l’ha fet possible... I ara, després d’aquests increïbles dies, només en queden les fotos i els records! I els mil riures, és clar.. Recomano aquesta ciutat a tots aquells que vulguin viure la vida, o uns dies, al màxim..

Granada!

D’aquí 15 hores els mateixos nervis. Al mateix lloc. La mateixa sensació. Un aeroport amb molta gent que espera marxar o que acaba de tornar. Gent que comença una nova vida. Gent que escapa de la que té. Gent que marxa sense bitllet de tornada. Gent que torna a casa després de molt temps. I gent com jo, gent que espera passar una setmana increïble lluny de casa amb una companyia immillorable!


I que comenci l’espectacle!
Demà cap a Granada! Dies d'Alhambra, de fotos, de cerveses i tapes, de nits en bona companyia, de dies perduts entre carrerons, de son acumulada, de bogeria, de riures...

Au revoir!



I aquí us deixo aquesta cançó... tota una preciositat de Cuba!

“Pip pip pip, pip pip pip”… Avui el despertador sona a les nou del matí, dos hores més tard del que és normal.
Obres els ulls, però no estaves dormint; estàs massa nerviosa. T’aixeques, corres les persianes i les cortines... Fa sol, un bon dia, el cel és blau, no passa aire, s’acosta la primavera!
Encens la radio, tens ganes de dutxar-te escoltant música... I de sobte, sona la cançó. Una cançó que et posa de bon humor, que et fa somriure, que et fa pensar que tot anirà bé.
Et dutxes escoltant-la, cantant-la, sentint-la.. I quan surts, res no et neguiteja. Et vesteixes, fas un cafè ràpid i cap al carrer...
El sol et toca la cara, no hi ha ni una mica d’aire que et despentini, i pots anar sense jaqueta. “Quin dia..” penses, i somrius.
.. I arriba l’hora.
Ets davant la porta, amb el portàtil penjant de l’espatlla dreta i els nervis penjant de l’espatlla esquerra. I al teu cap, mil sensacions.
Però, entre aquelles mil sensacions, entre els nervis i la inseguretat torna a sonar la cançó dins del teu cap, la cançó que et dóna forces, que et fa pensar que tot anirà bé... I que la vida, és pels valents.



I sí.. avui ha estat el gran dia! Un dia difícil, nerviós.. però amb una bona recompensa! I ara, a gaudir del cap de setmana!

Ahir el 4-0 del Barça no va ser l’únic regal que vaig tenir… També va aparèixer a la meva vida una coseta petita, peluda, bonica i incansable… Benvingut a la família, Mel!

I sabeu els nervis que se sent quan has de fer una cosa molt important a la que no et veus preparada? Doncs així estic jo... I demà és el gran dia!! Deixar-ho anar tot, respirar, gaudir del cap de setmana i dilluns.. cap a terres del sud! Granada...

món de bojos

Si hagués de fer una tria del que m’agrada més d’aquest refutut món de bojos em quedo amb…


… amb els viatges fets i que queden per fer, amb els atacs de riure desenfrenats que et fan acabar amb mal de panxa, amb les tardes amb els amics intentant arreglar el món des del bar de davant de casa, amb les nits sense límits, amb les bogeries que mai s’obliden, amb les llargues filosofades a les tantes de la matinada, amb el cigarro de després, amb les anades d’olla sota la pluja, amb els matins de música al màxim, amb les tardes de sol i platja, amb les nits de manta i peli, amb els somriures, amb les carícies, amb...


... no acabo.
Merda de món de bojos.

Hi ha dies en que només necessites cridar... cridar cridar cridar. Simplement perquè ho necessites, perquè tens alguna cosa a dins que et diu.. NO T'AGUANTIS MÉS.


Bona nit!:)

colors.

Hi ha dies en que tot és negre… O si més no, a nosaltres ens ho sembla.
Hi ha dies que tot ens afecta, que qualsevol paraula fa mal, que som més rancorosos que de costum i que només tenim ganes de tancar-nos en nosaltres mateixos.
Hi ha dies que tot ens posa nerviosos, que qualsevol gest se’ns fa irritant i que l’únic que voldríem és un sac de boxa per poder-nos desfogar.

Si... Hi ha dies en que tot és negre, però potser la gràcia de la vida i el que hauríem d’aprendre a fer és agafar un pinzell i pintar aquests dies de colors, treure les coses bones de tot allò que ens sembla dolent i buscar-li la part positiva d’allò que no ens agrada.
Quan tenim el dia girat pensem que tot seguirà igual i ja no donem a ningú l’oportunitat d’ajudar-nos a estar millor... I perquè?
Suposo que de tant en tant ens va bé tenir algun mal dia per desconnectar, plorar, desfogar-nos, sentir que hi ha gent al nostre costat malgrat que en aquells moments no la volguem... Però de dies negres; ben pocs! Així que perquè no agafar un pinzell i pintar els mals dies?... Jo em proposo pintar els meus de color taronja...

diumenges ben parits

Sol, calor, amics, riures, vi, calçots, parides, carn, romesco, pitets, bon rotllo, pa torrat...



Els bons diumenges... quines ganes tenia de que tornessin!!
http://www.youtube.com/watch?v=G9lOlS3eGOs

riu!

"La vida és una obra de teatre que no permet assajos, per aquest motiu canta, riu, balla, plora i viu intensament cada moment de la teva vida abans que el taló s’abaixi i la obra acabi sense aplaudiments"
[Charles Chaplin]

Bon cap de setmana!

bon dia

Avui m’he llevat de bon humor... Després d’un cap de setmana de quatre dies, de neu, descans i bona gent, tornar a la rutina no es fa tan dur (almenys per a mi)... I si a sobre perd el Madrid, ja ni us explico...


Dia rodó!

Música

Hi ha música per relaxar-te, per dormir, per saltar, per ballar, per cantar, per tranquil•litzar-te, per recordar.. I també n’hi ha per treure adrenalina, per cantar a plena veu, per desfogar-te, per drogar-te, per plorar, per sentir.

Ahir estava en el primer sac.. Avui estic en el segon!





Hi ha dies en que necessites certa música, i jo avui necessito Kop...

neu (mig metre!)

A les 6:55 el sorollet dels nassos... “pip pip pip”, “pip pip pip”… El despertador, sempre a la mateixa hora, sempre tan persistent, sempre tan torracollons.
El pares perquè deixi de sonar (ves, quin remei) i poses els peus encara mig calents sobre el terra fred (això no passa si tens alfombra... però no és el cas).
Amb els ulls encara adormits, amb la son enganxada als talons, vas cap al lavabo... xino-xano et vas despullant i obres l’aigua, disposada a submergir-te en aquella agradable dutxa.
I quan estàs a punt de posar el primer peu a dins... s’obre la porta.
Veus la teva mare, amb cara adormida igual que tu però amb uns ulls més alegres que et diu; “què fas? Està tot nevat”.
Tu, amb la tovallola envoltant-te el cos corres cap al terrat; tot el poble està nevat, a la carretera no hi passa ni un cotxe, tens un dia més de cap de setmana. En un moment se’t passa tota la son de cop, et poses roba per anar a la neu i.. a les 7:15 del matí estàs passejant pel carrer; tu sola, amb música a les orelles i amb els ulls ben oberts, observant tot el que sempre et rodeja com si fos el primer cop que ho veiessis.



I això m’ha passat avui.. M’he despertat ignorant del tot el que passava a fora, i quan m’han dit que estava nevat, m’he posat la roba i cap a la neu! De 7 a 8 me n'he anat a la muntanya, a passejar, a disfrutar del paisatge.. I quin paisatge! A partir de les 8 ja m’he anat trobant més gent pel poble, i a les 9:00 el poble estava ple. (També hi havia molta gent que s’havia quedat tirada a la carretera... Però somreien).
I és que sembla ser que quan neva, tothom és més feliç... (I costa menys llevar-se d’hora).

Era hivern, i a fora al carrer hi feia una temperatura de -8º.
Feia un any que se’n havia anat a viure a Anglaterra; necessitat pura i dura.
A Catalunya, al Penedès, al seu petit poble hi tenia una germana bessona... Tenia, en passat, perquè un dia un camió borratxo i gros se la va endur per endavant, el mateix dia que ella va decidir anar-se’n.
La seva germana era l’única raó per la qual ella no havia marxat d’aquell vell poble, aquell vell poble que li feia els dies feixucs i pesats.
Amb la mort, la solitud i la tristesa se’n va anar a Anglaterra; allà on ningú no la pogués confondre per la seva germana, allà on les velles del seu poble no li recordessin cada dia que la seva bessona ja no hi era.

Era hivern, i a Anglaterra, ben lluny de la seva antiga i avorrida vida, hi era ella, sola.
Malgrat el fred i la neu, es va asseure amb una manta a fora el portal a veure passar el temps, junt amb una copa de vi i acompanyada de la cançó que sempre cantava amb la seva germana.
Sempre la cantaven quan estaven juntes, “Don’t know why”, es deia... una cançó que compartien, que era d’elles.
I allà, entre el fred, la solitud i els records, allà, amb una copa de vi, una manta i rodejada de neu, la va recordar somrient.
Entre nens juganers amb la neu, entre avis i àvies penjant llums de colors al balcó, entre pares i mares amb gravadores deixant constància dels primers passos del seus fills sobre aquell terra blanc... La va veure.

Des que ja no hi era, mai l’havia recordat amb un somriure a la cara, mai... I aquella nova aparició a la seva memòria la va fer feliç. Va prendre’s aquell somriure de la seva germana dibuixat a la neu com una senyal, com un tret de sortida a la nova vida, com una esperança, com un camí per tornar a començar.
I aquella copa de vi li va agradar més que mai...

boig

Es va obrir la porta, i sense casi ni tenir temps d’obrir el llum, a aquell pis hi van entrar els dos joves.
Van entrar fonent-se ja en una sola persona, ella sobre d’ell, boja d’amor, boja d’excitació i de plaer, i ell boig de desig i calent com una moto agafant-la per sota el cul.
Així, un sobre l’altre, senzills i bojos, van anar caminant enrere i sense veure per on passaven, cap al mig del menjador, i amb ben poca llum es van anar despullant.
Primer es van treure les jaquetes, ràpids i àgils, i després les respectives samarretes. Mentre s’anaven estimant, besant, olorant... S’anaven quedant nuus un davant de l’altre, nuus de cap a peus.
Ell, fort i ample, amb els ulls negres com la nit. Ella, baixa i prima, amb els ulls blaus com el mar.

Al mig del menjador, al mig del sofà, al mig del seu petit món... Ella sobre d’ell, de genolls, besant-lo i sense deixar-lo anar. I ell, assegut sota els seus genolls, llepant aquells petits pits ferms, tocant-li aquell petit plaer que algun dia tots els nois volen arribar a tocar.
I així, a poc a poc i gaudint cada moment, van anar fent... La boca d’ella es va perdre en el plaer d’ell, en el seu petit gran sexe, en el seu cel aquella nit. La boca d’ell també es va perdre en ella, en allò que la feia emmalaltir de vida.
Es besaven, es tocaven, reien, volaven.. Se sentien lliures i únics, el centre del seu petit món, el centre de tot allò que volien.
Sense voler-ho evitar ni sense pretendre-ho van acabar rendint-se al moment, ell dins d’ella, abraçant-la amb força i estrenyent-la contra el seu pit fort, el pit que a ella li semblava el millor llit del món.
I movent-se rítmicament, al mateix temps, amb el mateix moviment... Van estimar-se, van arribar a l’orgasme els dos junts, fosos i enduts per l'excitació de la nit, per la perfecció del moment.

obrint els ulls..

Somriures, mirades, carícies, abraçades, petons, estones.. felicitat.


Sovint pensem que només serem feliços si aconseguim tot allò que tant desitgem, tot allò que tant ens agrada, allò que tants dies hem somiat i que sempre hem volgut tenir... Però ens enganyem;
No ens en adonem que en realitat la felicitat està en el dia a dia, en les persones que ens envolten i que valen la pena, les persones que et fan somriure quan menys creus que pots fer-ho, les persones que et recolzen, que són allà sempre, que et fan tenir ganes de viure estiguis com estiguis.. Que la felicitat està en els fets més normals i en les coses més senzilles, ens els somriures que et regalen sense esperar res a canvi, en les carícies de les persones que t’estimen, en les mirades d’aquells que trobaves a faltar...


Nits, dies, paraules, somnis, persones, moments... Felicitat.

Gràcies...

i a partir d'ara un "me la pela tot" per davant de tot plegat...

tic tac, tic tac...

Soñar despierto con la luz de su sonrisa;

soñé en hablarle de su pelo y ser la brisa, pensé decirle que la vida era su boca, y no.

Pasa a mi lado su olor y contengo la respiración.

Planeo el atraco a mano armada de su corazón; Cada palabra he calculado, ahora falta el valor.

Planeo decirle que la vida era su boca, y no.

Pasa a mi lado su olor y contengo la respiración.

Y cómo haremos pa llegar al mismo tiempo tú que yo: sincronicemos los latidos con la boca y tic-tac-tic-tac... pobre aguja del reloj, nunca atravesará una tentación.

Avui voldria que entressis per la porta i m’abracessis molt fort, com abans... Una d'aquelles abraçades de germana gran, d'aquelles que em rodejaven tot el cos i em feien sentir segura.. I que em diguessis que no m’he de preocupar, que demà serà un nou dia...

s'ha acabat

Han estat dos mesos horribles. Malgrat no dir el teu nom a cada frase, t’hem tingut present a la ment a cada moment, malgrat no voler-hi pensar sempre has aparegut del no res per a recordar-nos tot el que estàs passant, tot el que estàs suportant.
Fa molt de temps, massa temps, que estàs lluitant contra un mal que tens dins teu, un mal que no et deixa viure.
Has estat molt forta, has aguantat fins que has vist que no podies més, has lluitat per tu i els que t’envoltem... Però tot això no ha estat suficient per evitar que arribés aquest moment.

Avui ens han trucat; estàs patint, ho estàs passant molt malament i ja no recordes res ni ets capaç de dir una paraula.
Dins meu he sentit un soroll; el soroll de quan es trenca alguna cosa amb molta força, una d’aquelles coses que ja no es pot arreglar ni amb la cola més forta del món.

Et direm l’últim adéu amb un somriure als llavis, miran-te als ulls i pensant que tots voldríem arribar a ser algun dia tant forts com tu.

"l'única lluita que es perd és la que s'abandona".. tu, malgrat tot, has guanyat la teva batalla.

fins sempre... et dedico mil somriures i un t'estimo.
http://www.youtube.com/watch?v=WYAeGh8UnrU