bon any nou!!

Bé.. ja ho diuen! Avui és el dia perfecte per fer el balanç del que ha estat el 2009; les llàgrimes, els plors, els moments amb amics, els moments en família, les bones estones, les dolentes, els que t'han acompanyat tan en lo bo com en lo dolent, els moments de festa, els de tranquil·litat, les anades d'olla, les responsabilitats, els canvis, els viatges, els riures desenfrenats, les tristeses..
I tothom (o casi tothom), quan acaba aquest "balanç" diu la mateixa frase; "aquest ha estat el millor any fins ara".. i penses, "tros de burro, això ho dius cada any quan fas aquest balanç que no serveix per res"..

Hi haurà algun any que no patexis? que no estimis? que no riguis? que no ploris? que no et diverteixis? que no t'aburreixis?.. Cap!

Així que em quedo amb un 2009 molt bo, ni millor ni pitjor, amb noves experiències, noves sensacions, nous sentiments, noves emocions, noves cares i nous moments que recordaré, segurament, molt de temps!

bon any nou a tothom!

com una pel·lícula

És un d’aquells diumenges en que et sembla que el món no pot anar pitjor i intentes arreglar-lo des del sofà de casa. Després de dinars familiars, de regals, de somriures sincers i també de forçats, de veure familiars i amics llunyans, de menjar més del compte i beure desmesuradament, una se’n adona que no és res, que ha passat un Nadal més i que tot a continuat igual, com la rotació de la terra entorn de ella mateixa i del sol, sempre igual.
És en un diumenge d’aquests, mirant des de fora com el món continua viu i el temps continua passant, quan te’n adones que si no vius la teva vida, la teva vida farà amb tu el que voldrà.
Amb els sons d’una primera melodia tot el cap se’m va omplir d’emocions i sentiments, de records i de vivències i em va venir al cap una frase, 13 paraules que un dia vaig pronunciar, potser amb una mica massa d’alcohol a la sang, i que vaig prometre amb algunes persones especials que a partir d’aquell dia compliríem; “Si la meva vida és una pel·lícula, vull que tingui un final feliç”.
Aquella promesa amb aquelles persones es va esfumar, com s’esfuma el fum del cigarro amb el que comparteixo aquestes hores de diumenge, i amb aquesta melodia i aquesta ressaca de dies melancòlics i nostàlgics em prometo a mi mateixa que a partir d’avui la compliré.
I ja ho diuen, no hi ha promesa més sincera que la que et fas a tu mateixa.

Sentir-se sol/a.

De vegades pensem que estem sols, tenim família, companys, amics al voltant i tot i així ens sentim sols. Tothom, en alguna etapa de la seva vida, té aquesta sensació; estem rodejats de persones que, teòricament hauríem de sentir nostres, estimar i sentir-nos estimats per elles, però que malgrat que hauria de ser així nosaltres no ens hi sentim.
Jo, com tothom, també he tingut dies d’aquests; de sentir que per tots els que m’envolten no sóc ningú. Potser perquè no m’ho demostren de la manera com voldria que m’ho demostressin, potser perquè la seva manera de demostrar-ho és massa diferent a la meva i sovint no me’n sé adonar, potser per vergonya, potser perquè donen per suposat que ho saps o potser perquè estem tant capficats en petites coses que no sabem veure quan els del nostre voltant ens diuen t’estimo sense paraules.
I avui, al despertar-me, me’n he adonat. Com tothom, penso i em sento sola, i com tothom, m’aixeco i torno a començar. Al obrir els ulls i recordar aquestes últimes nits he vist que no estic sola, gens sola, i que tinc gent, molta gent que m’estima i que em valora. Al obrir els ulls me’n he adonat que tots d’alguna manera o altra m’ho han demostrat, que tots a la seva manera m’han dit alguna vegada o altra que m’estimen; potser amb un gest, amb un petó, amb un somriure o amb quatre paraules. I si, avui me’n he adonat que el que importa és el que et fan sentir, el que et diuen, i no com diuen el que diuen. Avui he somrigut, avui he dit t’estimo.

C'est fini

L’altre dia et vaig veure. Si.. a tu, al que feia tant de temps que estimava, al que feia tant de temps que pensava, al que somiava, al que desitjava. Si, a tu.. Et vaig veure, i tot es va esvair, et vaig veure i totes les bones raons per estimar-te, tots els pensaments per desitjar-te, totes les idees per lluitar per tu van desaparèixer, com desapareix la vida quan un simple òrgan deixa de bategar.
Els teus ulls ja no brillaven, ja no em transmetien calor i confiança, ja no tenien aquella força que pensava que era un dels objectius per seguir endavant. Els teus cabells, bruts, deixats anar sobre les teves espatlles de qualsevol manera, enredats, com tu i com jo, ja no em semblaven aquells fils d’or perfectament ordenats per poder-los agafar amb força i ganes de viure, per poder enredar-los amb els meus dits quan teníem ganes d’estimar.
El teu somriure... El somriure que m’enamorava, aquell que m’esperançava, ara només reflectia poques ganes de viure, i vici, vici i prepotència, i canvis, molts canvis.
Anaves vestit de color fosc, com el dia en que et vaig veure per primer cop, com el dia que em vaig enamorar de tu, com el dia que totes les meves esperances es van centrar en tu i en res més.
Tot allò ha quedat enrere, tu has quedat enrere, els teus cabells, les teves mans i els teus ulls han quedat enrere, i els meus somnis i les ganes d’estimar, també. Tots els meus somnis també s’han esvaït, les meves ganes d’estimar també s’han aniquilat, també han desaparegut, i res ni ningú m’ajudarà a muntar-les, ni res ni ningú farà que tornin a sorgir...

Mitja taronja..

Mira al teu voltant, ho veus? I ara eixuga’t les llàgrimes. Estem constantment mirant al nostre voltant, comparant-nos amb els que ens envolten i, sovint, menyspreant-nos o creient que nosaltres mai no tindrem allò que volem. Sempre mirem als del nostre voltant, que estan enamorats, que han trobat la seva mitja taronja, que són feliços... si, feliços, quina paraula més bonica! I quan ens mirem a nosaltres mateixos ens diem que mai no trobarem ningú que ens vulgui, perquè fins al moment no hi ha hagut sort.
I ara és el moment, ara me’n adono que tothom, sí, tothom té una mitja taronja, tothom serà estimat i estimarà sempre que ho vulgui, tothom té una altre persona assignada, i només has d’esperar a que arribi el moment. Anar amb presses? Precipitar-se? Desesperar-se? Perquè? La vida és més bonica quan te la prens amb calma, quan no busques, només trobes, quan la vius sense pensar en coses que encara no han passat i ni saps si passarà, vivint l’ avui, pensant que algun dia, la sort, t’agafarà la mà.

La veritat és que no sé si realment penso així o simplement ha sigut el moment.. El cas és que així m'ha sortit, i així os ho deixo escrit aquí...

Apa!

Un puto eriçó

Un d’aquells dies de color gris, que no arriba a blanc ni tampoc a negre… Un dia que està entre aquella gama de colors foscos i tristos que sovint ens visiten a tots.
Un dia d’aquells en que voldries saltar d’alegria i al cap d’un minut engegar-ho tot a rodar... a la merda, perquè no dir-ho?
Sovint em diuen que tinc el caràcter d’un eriçó, aquell animal envoltat de punxes que s’ericen cada cop algú se’ls hi acosta.
I perquè? Em pregunto... I la resposta la trobo en mi mateixa; Un puto eriçó. No vull que se’m acostin, no vull que em diguin res, per por... Per por a que em facin mal, per por a patir, per por a no saber com defensar-me, trec les meves punxes i no deixo que ningú se’m acosti, i faig mal, molt de mal... Faig mal a totes aquelles persones que intenten ajudar-me, faig mal a tots aquells que m’envolten perquè m’estimen o perquè per sort o desgràcia els ha tocat estar al meu costat.
Faig mal amb l’arma amb la que em defenso, faig mal sense voler-ho, sense saber que tot allò del que jo tinc por ho provoco als altres.

Jo i les meves punxes, un puto eriçó. Com canviar?

http://www.youtube.com/watch?v=ZRRnU8VzOok

m'encantaría que també et passés

M’encantaria que també et passés, és una sensació única, suau, lliure. Tot es basa en aquella cançó; en aquella cançó i en tu. Sí... en tu, Què? Que qui ets? No ho saps? Jo tampoc. No et conec, no et conec ni necessito conèixer-te, i sincerament, tampoc crec que t’arribi a conèixer mai. Però... saps? Malgrat això, m’agrada pensar en tu; em fa sentir viva. Sovint em passo el dia vagament distreta en coses que no tenen ni solta ni volta, que no tenen la més mínima importància en aquest món de bojos i són la cosa més important en el món en el que nosaltres no vivim, en el món dels somnis.
Em passo el dia caminant amunt i avall, submergida en els meus pensaments, pressa dins meu, sense poder cridar i dir el que sento, sense poder dir el que penso, sense poder-te buscar ni saber on trobar-te.
I és per això que quan et vaig veure vaig saber que eres tu. Entre tota aquella gent, entre tots aquells arbres de Nadal mal guarnits per dones amb no massa habilitat, entre famílies somrients pel simple fet de ser 25 de desembre, et vaig veure. Anaves vestit de color fosc, amb els cabells llargs sobre les teves espatlles amples, amb uns ulls blaus clars i persistents i un mig somriure que em va enamorar; i de fons, aquella cançó que tan m’agradava. I can fly, deia, i jo mentre et mirava, ho pensava. De debó que ho pensava; Si ens ho proposem, sense ales, podem volar. Et vaig somriure i me’l vas tornar, et vaig mirar i tu em vas aguantar la mirada, i allà ens vam quedar; sostinguts en aquell moment, en aquella melodia, en aquell no se què que ara no puc oblidar i que cada cop que recordo em fa arribar fins al millor dels somnis.
I cada cop que escolto aquella cançó em sento lliure, em sento feliç, em sento teva. I et buscaré... Et buscaré fins que et trobi.

http://www.youtube.com/watch?v=elu0Fz2Ni60

300 anys de resistència

No sé si us ha passat mai, espero que sí. És una sensació única, espectacular. Estàs dreta, envoltada de 3.000 persones que, com tu, senten i viuen aquella música de la mateixa manera, que senten aquelles cançóns i, al igual que a tu, també se'ls hi posa la pell de gallina.
Sents la seva veu, com ressonen les paraules per tota la sala, per entre la gent, per tot el teu cos, per dins i per fora, i t'omple d'energia, i t'omple d'esperança, d'il·lusió.
Són paraules de força i de lluita, de ganes de vènçer, paraules que són transmeses amb tanta força que calen fons, molt fons, allà on tot es desboca, allà on comença tot.
Comença la guitarra, i amb aquella primera melodia ja saps que és la de "Sols el poble salva el poble", i junt amb aquest pensament un salt, i un altre, cada cop més alts. I junt amb aquest pensament sentiments i més sentiments, i crits, i paraules.
I junt amb aquest pensament, et tornen al cap les paraules que ressonen per entre la sala;
"fins a la victòria sempre".




http://www.youtube.com/watch?v=q8-3JkLNtWg

Cuba

Tothom té un somni, i qui digui que no és un mentider. Tothom té un somni, però no tothom lluita per aconseguir-lo. I perquè?, em pregunto sovint... I no aconsegueixo trobar la resposta. Si, els somnis són els somnis, un desig multiplicat per 1000, una cosa que sempre pensem que és impossible, però que no ho sabem realment fins que no intentem portar-lo a terme.

El meu somni és tan simple com trapitjar un país, com conèixer una cultura, com escoltar una gent. El meu somni és Cuba, i no deixaré de perseguir-lo fins aconseguir-lo. I, tot i que en tingui molts més, uns de més possibles i uns de menys, lluitaré. Lluitaré fins allà on calgui.

Molta gent està vivint tot el que tu somies... Perquè tu no?

com si s'acabés el món

Ojos que no ven, corazón que no siente...

[Estimar, viure, riure... Com si s'acabés el món]

avall..

Com una muntanya russa; Ara amunt, i ara avall... molt avall. Com una muntanya russa arribo a dalt de tot, crido d'eufòria, somric en ser-hi, i... al baixar arriba la part dolenta de l'atracció, quan se'm colapsa tot, quan tota l'eufòria es converteix en un crit d'horror, quan allò que veia tan clar dalt de tot se'm va fent borrós a mida que baixo.

Com una muntanya russa, sóc jo. I ara, la parada que sempre es fa dalt de tot comença a descendre...

[mals dies... no tots sempre poden ser bons.]

felicitat momentània

I.. no sé si us ha passat mai i, la veritat, poc m'importa, perquè... avui sóc, bé, estic en un moment de felicitat d'aquella que et tapa els ulls, les orelles i qualsevol cosa que et pugui fer desaquilibrar i et transporta en un món on tot, sí, tot, és asbolutament perfecte, on no hi ha mals, ni dolors, ni decepcións ni cap mena de sentiment que et pugui fer caure, res... avui només hi ha somriures, mirades d'optimisme i vitalitat, paraules amb força i valentia, i ganes de viure, sí! de menjar-me el món, i de no deixar que res ni ningú em faci canviar d'opinió, ni m'atabali amb problemes que ara mateix em són indiferents, ni em vulgui fer tocar de peus a terra... Que potser demà tindré una altra visió de la vida? Que potser demà tot haurà canviat?

... doncs, com bé deien, carpe diem!

i tu, somriu!

...

I mentre sonava aquella melodia ella s’anava despullant, s’anava quedant nua davant dels ulls d’ell, uns ulls oberts i esperançats, uns ulls enamorats de la vida, d’ella, de tot allò que veia i que encara li quedava per conèixer, uns ulls somrients, divertits. Peça per peça anaven caient lentament, primer una espatlla, després l’altre. Una cama, l’altre. Fins a quedar-se nua fins l’ànima, tota en els seus ulls, reflectida, neta, pura.
Ell la va agafar per les mans, ella, insegura, es va deixar portar. Al ritme de la música anaven ensopegant, rient, s’anaven besant, s’anaven estimant, i no volien deixar de fer-ho, no volien que aquella melodia que els embolcallava a través d’aquell CD de vinil deixés de sonar.
Ella, ell, i res més, només dos cossos fonent-se en un de sol, només dos ànimes compartint el mateix sentiment, la mateixa suor, el mateix èxtasi, només dos persones disposades a estimar-se.

.

http://www.youtube.com/watch?v=LrVVn-Angak

una cançó per estimar..

vellesa

La seva vida ja no tenia sentit. Es passava el dia asseguda davant la televisió intentant trobar alguna cosa amb sentit que la deixés marevellada i així poder tenir un motiu per somriure una vegada més. Quan no estava davant el televisor se'n anava a l'habitació de la seva neboda, on hi havia una terrasa, i on ella s'hi passava hores dreta mirant al carrer. Mirant el carrer amb una mirada buida i freda, una mirada perduda en un punt fix. Tots els seus pensaments estaven absorts en un passat llunyà i oblidat en el que ella tenia una vida plena i satisfeta, en el que tothom tenia ganes d'estar al seu costat, en el que ella encara no s'havia convertit en el que ara era; una vella aburrida sense cap ni un motiu per ser feliç.

vellesa..

Estúpid sentiment..

Ja sabia el que era. Fins aquell moment mai no havia sentit aquell sentiment tan estrany que diuen sentir totes les persones i que sempre havia cregut aliè a ella, un sentiment fora de tota circumstància a la seva vida, un sentiment impensable fins aleshores. Sempre havia odiat aquestes persones que es pensen que tenen dret a anar amb cara bledes pel món com si no existís res més que ells i la seva felicitat transparent i fràgil que els envaeix, el somriure de goma elàstica que se’ls dibuixa a la cara, com un idiota, un perfecte idiota. Mai havia pogut entendre aquestes persones que per conseqüència d’aquell estúpid sentiment estan contentes tot el dia, sense deixar que res els hi amargui el dia. Però... quan aquest sentiment els traeix; Ai quan s’acaba, pel motiu que sigui, la raó de la seva felicitat!! Aleshores que es prepari el món i l’industria del kleenex perquè els estúpids de la felicitat transparent i enganxifosa i del somriure de pa sucat amb oli entren en una profunda crisis hipotèticament important com si es tractés de la fi del món.


El que s'ha de veure...

una veritat a mitges

i si el tenia aprop ja no pensava en res més, ja no veia res més, ja no escoltava res més. només tenia ulls i boca per ell, i orelles, i mans... tot per ell. només la seva presència i un somni, un somni present i esperançat, un somni dificil però possible, un somni que s'esvaïa i tornava a aparèixer dia rere dia; això era l'únic que tenia, i la feia feliç. I res del que penséssin no l'importava, i tan se li fotia el que li digués tothom. Que ell no l'estimava, que ell no la volia! I qui havia dit que ella el volia a ell? és una mentida, és una veritat a mitges. només necessitava un somni. un somni on hi sigui ell. i ella. i esperança, molta esperança.

Por

[mira, no sé -li vaig dir- perdre algú sempre fa mal, sempre fot, és una cosa que vulguem o no mai acabem de païr perquè mai sabrem com podría haver acabat, perquè ho vam acabar perquè sí, amb la simple excusa de "és el millor pels dos" per mandra a no arreglar el que ens molesta.


Tens raó -va continuar l'altre- i tu, perquè vas voler-ho acabar? -em va preguntar.-

No ho sé i crec que no ho sabré mai -vaig dir- suposu que vull deixar de voler el que m'importa abans que el que m'importa em deixi de voler a mi. Por.]

Ganes

Tenia ganes... Ganes de viure una vida que no era la seva. El cotxe estava passant just pel mig de la diagonal, i ella, des del seient del copilot, només feia que mirar i pensar en tot el que estava veient a l'altre cantó del vidre mullat. Feia un temps estrany, plovia pero al cel s'obríen clarianes de sol, un sol que li mostrava una Barcelona ataronjada i viva. Tenia ganes de perdre's per algun carreró estret i petit d'aquella enorme ciutat una tarda de dimecres. Tenia ganes de posar-se a cantar amb la primera persona que es trobés asseguda al terra tocant la guitarra. Tenia ganes de caminar sense saber on anar, sota la pluja, mullant-se la cara, notant el fred. Tenia ganes de rebre somriures i de somriure, de mirades desconegudes, de conèixer algú que li canviés la vida, que li fés tenir un nou argument, un de millor, per ser feliç.

si, tu!

Aixuga't les llàgrimes. Perquè plores? Et penses que no tens sortida? Lluites pel que vols tot i que no saps ni què és? Ho dones tot per perdut quan encara queden oportunitats? Tranquila, viu i deixa viure, respira, somriu, deixa que el temps faci per tu, no prenguis decisions equivocades ni et deixis portar per l'èxtasi o la tristesa del moment. Sigues coherent, i escull el que hagis d'escollir en el temps que ho hagis de fer. No t'enfonsis, no deixis que un problema amb fàcil solució et posi les coses difícils i no et deixi veure tot el que et rodeja al teu voltant. Saps? Un dia em van dir que la vida no és una cosa que s'hagi de montar abans de que passi, no és una cosa que ja hagis de tenir lligada i feta abans de començar... La vida és un trencaclosques que has d'anar montant a mida que vas vivint, a mida que vas tenint experiències, a mida que et vas fent gran, que caus, t'aixeques, i ho tornes a intentar. Sense por.

Gran i fràgil mentida

Se sentia observada. La gent la mirava directament als ulls, com si d’aquella manera poguessin arribar a endevinar què era el que li passava, quina era la causa de que dels seus ulls blaus en sortissin unes llàgrimes persistents i constants que li humitejaven les galtes i li baixaven fins la boca deixant-li un regust salat als llavis.La gent la mirava amb curiositat, muntant històries dins del seu cap sobre que era el que li podia passar a una pobre ploramiques com ella, quin era el motiu pel qual intentava fer-se notar i cridar l’atenció per sobre dels altres... La gent la mirava amb ganes i morbo de saber quina desgràcia li podia haver passat; i no per preocupació, sinó per simple xafarderia. La gent mirava, pensava i es creia que sabia, però en realitat desconeixien el que més els involucrava, que el problema d’aquella pobre ploramiques era el món que la rodejava, aquelles persones que l’observaven i feien veure que es preocupaven per ella només per saber i poder xerrar, aquelles persones que feien que la seva vida cada dia li agradés menys, que feien que visqués en una bombolleta de sabó que la feia pensar que era feliç quan en realitat la seva fastigosa felicitat només era una mentida transparent. Una gran i fràgil mentida que a la mínima es podia trencar.