Gran i fràgil mentida

Se sentia observada. La gent la mirava directament als ulls, com si d’aquella manera poguessin arribar a endevinar què era el que li passava, quina era la causa de que dels seus ulls blaus en sortissin unes llàgrimes persistents i constants que li humitejaven les galtes i li baixaven fins la boca deixant-li un regust salat als llavis.La gent la mirava amb curiositat, muntant històries dins del seu cap sobre que era el que li podia passar a una pobre ploramiques com ella, quin era el motiu pel qual intentava fer-se notar i cridar l’atenció per sobre dels altres... La gent la mirava amb ganes i morbo de saber quina desgràcia li podia haver passat; i no per preocupació, sinó per simple xafarderia. La gent mirava, pensava i es creia que sabia, però en realitat desconeixien el que més els involucrava, que el problema d’aquella pobre ploramiques era el món que la rodejava, aquelles persones que l’observaven i feien veure que es preocupaven per ella només per saber i poder xerrar, aquelles persones que feien que la seva vida cada dia li agradés menys, que feien que visqués en una bombolleta de sabó que la feia pensar que era feliç quan en realitat la seva fastigosa felicitat només era una mentida transparent. Una gran i fràgil mentida que a la mínima es podia trencar.