Ara agafaria el primer avió cap a París. Me'n aniria a passejar per la Montmartre, per veure el moulin rouge i el sagrat coeur. Seuría en una d'aquelles terrassetes que et conviden a fer-hi un bon cafè i una creppe, prendria el sol i escoltaría amb atenció l'acordió que, un parisenc, està tocant dos carrers més avall.
Aleshores, possiblement, agafaria un altre avió fins a Escòcia; Pararia a Edimburg, a prendre cerveses negres fins a perdre el nord. Esperaría a que es posés a ploure, i aleshores aniria fins el lloc més remot, fins el camp més verd, i correría. Correría com si no hi hagués demà; correría sota la pluja sense importar l'encostipat que pogués agafar, sense importar els cops que caigués, el mal que em fés.
Tan sols correría. Fins acabar rendida. Fins a no poder més.

Potser, llavors, seria hora d'anar-me'n cap a la toscana. Amb un sol de primavera agafaría un cotxe i Lucca, Pisa, Senna.. i Florència. Menjaria una pizza, un bon plat de pasta o uns nyoguis, i allà m'hi quedaria. Esperaría a que es ponés el sol per veure'l fondre's rere el riu Arno. Aleshores, Vienna. M'en aniria a veure un ballet. I després posaría rumb cap a Croàcia. Allà em banyaria al mar, saltant des de les muralles de Dubrovnick fins que sortís altre cop el sol.
Fins que aquelles aigües cristalines es tenyíssin a poc a poc de taronja.



I, quan el sol ja fos al bell mig, ja seria un nou principi.

“Aquí tens la maleta i els teus diners – li van dir – i no tornis més. No volem tornar-te a aguantar, no volem que tornis a posar un peu a casa nostra.”