L'ELECCIÓ CONSCIENT

És increïble com pot costar de vegades.

És senzill. O ho hauria de ser. Deixar el passat enrere, oblidar tot el que precedeix, per quedar-se amb el present i amb el futur, i poder gaudir-ne plenament sense preocupacions ni mals de caps.
Hauria de ser fàcil.
No pensar en el seu passat, en la seva història, en allò que un dia el va fer feliç, en allò que un dia va ser el centre del seu món.
I començar a pensar en el present; en que el que el fa feliç ara no és el que el feia feliç fa mesos enrere, que el que ara el fa feliç ets tu, és tenir-te, és saber que estàs al seu costat, és passar moments amb tu, és compartir la vida amb la persona que ha escollit conscientment.

L'elecció conscient.
això és el que hauriem de ser tots: l'elecció conscient, la nostra pròpia, però també la de la persona que comparteix, o vol compartir, la vida amb nosaltres.
La seva elecció conscient: la que pren sabent qui ets, sabent com rius, com parles, com gesticules quan expliques el que t'ha passat, sabent que exageres sempre les històries, sabent que plores constantment, ja sigui d'alegria o de tristesa, sabent que quan tens mals dies et sembla que el món ha d'explotar i tens ganes d'engegar-ho tot a rodar.

L'elecció conscient del qui sap que hi haurà dies bons i dies dolents, però tot i així els vol passar amb tu. L'elecció conscient del qui sap que t'agrada Ben Harper els dies de pluja, i que quan fa sol et poses música animada (i reggeton de vegades d'amagat), perquè de vida només n'hi ha una i aquí hem vingut a ballar. I tot i així t'escull, perquè potser no li agradarà Ben Harper o no suportarà el reggeton (norma), però tu ets tu.

L'elecció conscient del qui sap que t'agraden els diumenges de peli i manta, però les tardes de dissabte de terrassa i vinet, de sortir al cine, que t'agrada una tarda amb amics, però que necessites també els moments d'intimitat quan t'agafa la fluixera.

L'elecció conscient del que és conscient que tu també l'has escollit a ell/a: que sou afortunats, els dos, de tenir-vos i estimar-vos, que sou afortunats per haver-vos trobat, per haver superat passats, i per poder viure feliçment els presents.

Tots hauriem de ser l'elecció conscient d'algú. L'elecció presa amb cap, cor i seny, l'elecció presa amb passió però consciència, l'elecció presa amb coneixement, l'elecció correcte de saber que ho estàs fent bé, que estàs escollint el/la millor, que tot i els mals dies, tot i les llàgrimes, tot i les enrabiades, sempre seràs la seva millor opció.

La millor elecció .

Les cançons d'amor

I ara que estimo, entenc tantes coses...

Ara que sé el que és estimar, el que és patir per amor, el que és ser feliç per amor, el que és estar enamorat, entenc totes les cançons que em parlaven d'alegria, de vida, de sensacions noves i de felicitat. Entenc totes les cançons que parlaven de moments de tristesa, d'incertesa, de no saber ben bé si t'estàs tirant a una piscina fonda i neta o a un bassal amb dos dits de profunditat que té pinta de ser fondo, però on només t'espera embrutar-te una mica i sortir mal ferit.

Ara entenc les cançons que parlaven de por; de por al que vindrà, d'estar tant enamorat que no vols ni imaginar el que passarà, de tenir calfreds quan t'imagines sense aquella persona per la que avui ho donaries tot, de sentir aquella soledat tant freda i aterradora després d'estar envoltada pels mateixos braços cada dia. De sentir-te sola entre tanta gent. De poder estar amb molts, però de no poder SER amb ningú.


I ho entens tot.

Però també entens que mentres la meitat d'aquest món gaudeix en companyia de l'amor, l'altre meitat plora una pèrdua, una ruptura, un engany o una decepció. Que mentres mig món balla al ritme de la felicitat, l'altre meitat escriu cançons tristes, i que potser demà els que ballen són els que ploraran, i els que ploren, seran els que estimaran.
I te n'adones que avui ets a dalt i demà ets a baix, que has de viure, sí, HAS DE VIURE, i ja no només per si l'amor del que avui gaudeixes té caducitat i demà es venç la data, sinó perquè independentment d'aquest amor volàtil, hi ha una cosa que encara s'escapa més de les mans, estimis o no, ploris o no, ballis o no, i és la vida.
I l'amor propi.

El que mai s'acaba, el que mai s'esgota, el que mai decepciona: l'amor propi, el que sempre és allà, del que no s'escriuen cançons, però al que totes haurien d'anar dedicades.




Aprenent a estimar-me, a fluir, a no pensar tant, a deixar que la vida em sorprengui més...

Posa't els cascos i apuja el volum: posa't una cançó que et relaxi.
Respira fons.
I, si estàs molt nerviosa, recorda'm al teu costat, prenent-me els trankimazins amb baileys, amb el cul inquiet, el cabell despentinat i una emoció desbordant per arribar a lloc.


Estàs apunt d'enlairar-te cap a un destí fantàstic, i no, no és Costa Rica. El destí fantàstic ets tu mateixa. Molts diuen que per conèixe't a tu mateixa has de viatjar a la Índia, i què vols que et digui, jo crec que pots ser capaç de (re)coneixe't i reconectar amb tu mateixa viatgis on viatgis, la qüestió és tenir-ne ganes, ser valenta, empoderar-te, confiar en les teves propies capacitats i, sobretot, deixar-te portar.
Perquè tindràs ganes de pintar-te els morros de vermell, de posar-te un vestit o un altre, perquè tindras ganes de ser qui ets, sense prejudicis, sense un passat que t'encaselli, sense ningú que et conegui i et pugui dir; "ep, que fas?", sinó algú que et digui "vinga, va, a que no n'hi han!"-
Perquè seràs aquella part que mai t'has atrevit a ser del tot; perquè allà seràs aquella part que et completa, aquella part que, per un motiu o altre, encara no ha sortit a la llum.
I sortirà sola, quan flueixis, quan et deixis portar!


Ara mateix sé que estàs feta un nervi; però no t'espantis, perquè a l'altre banda de l'oceà t'espera la millor aventura que hauràs viscut mai.
T'espera una experiència increïble, unes olors fascinants, uns somriures que t'enamoraran, una bondat que et farà replantejar-te la teva fe en la humanitat, una música que et transportarà allà mateix, en aquell mateix instant, un cop hagis tornat aquí. T'esperen mil moments de riures a carcajades (ai! i com m'agradaria viure'ls amb tu!), i t'esperen mil records que construiràs i guardaràs a la memòria amb pany i clau.



Relaxa't que s'enlaira. I tot anirà bé.

Perquè com tu m'has dit sempre; la vida és pels valents. La vida és pels que tenen ganes de viure-la intensament, pels que tenen ganes de menjar-se-la d'arrel i no deixar-se res per als postres.
La vida és fantàstica i és el nostre deure i la nostra obligació intentar-la viure tant bé com puguem; i per aquest motiu estic molt orgullosa de tu.
Perquè crec que aquesta experiència et farà desbloquejar: aquests mesos no han estat fàcils, i de ben segur que durant aquestes setmanes que venen, tindràs algun moment de pensar "hòstia, com necessitaria estar a casa avui": però no deixis que això et domini, sinó que d'aquí n'has d'extreure la força, les ganes per tirar endavant i demostrar-te que tu, ets la teva millor ajuda.

Perquè si alguna cosa he après de tu, és que ets forta i tossuda com un roure.
No ets conscient de tot el que pots aportar, de tot el que dónes sense adonar-te'n, de com ajudes de vegades escoltant, de vegades fotent mocs... No n'ets conscient i espero i desitjo que allà pensis, reflexionis, t'estimis molt i te n'adonis que no ets imprescindible, perquè ningú ho és, però ets molt necessaria per molts de nosaltres.


Ara et toca viure!
Des d'aquí et trobarem a faltar i t'esperarem amb els braços oberts.
Fes el que et digui el cor, i tot sempre anirà bé.


T'estimo!

Tornar per Sanar

He tornat perquè si no escric, exploto.
Perquè tinc masses coses dins i se m'acumulen, perquè per continuar endavant s'ha de deixar anar, perquè per continuar endavant, necessitem ser honestos amb nosaltres mateixos.


És increïble com ha canviat la meva vida des de l'últim cop que vaig escriure aquí.
Vivia a Girona, tenia una vida increïble, - que no dic que la que tinc ara no sigui increïble -, però si que és cert que aquella vida m'omplia cada dia de màgia i felicitat, aquella vida era la vida somiada, aquell tòpic utòpic que ens diuen, aquell carpe diem de viure-la tant intensament que, quan s'acabi, ni te n'hagis adonat.

tot era diferent; el context, la gent, les situacions i jo, jo també era diferent.
Perquè no ens ho sembla, i de vegades som incapaços de reconèixer-ho, però collons, com canviem.

Continuo sent la mateixa noia esperançada i somiadora, la mateixa noia que s'emocionava i s'emociona amb un bitllet d'avió, la que va marxar a Nicaragua quan encara escrivia aquí, i la que des d'aleshores ha viatjat per senegal, gàmbia, tailàndia, cuba, israel, jordània, palestina, maldives, i tants tantíssims altres llocs.

Sóc la mateixa noia esperançada, però amb més pors, amb més lligams, amb més nusos, amb més manies, amb més experiència, i també per això, amb més precaucions que, de vegades, s'acaben convertint en les que et tallen les ales.


Des que vaig escriure aquí he estat tieta, de la persona més meravellosament increïble del món sencer; el Xevi, el meu preciós, el regal més preuat que m'han fet.
Des que vaig escriure aquí he tingut amors, i desamors... mentida, un amor, amor de veritat, el que tinc ara. No sabia el que era estimar fins fa poc més d'un any; creia que amor era tot el que havia sentit aquests anys, i què equivocada estava.

El que havia sentit fins ara era passió, nits de bogeria, alguns dies que s'allargaven, converses profundes acompanyades de petons i carícies, comprensió inclús, però no amor.
Amor és ara; estimar i ser estimada, alegrar-te de les coses bones de l'altre tant o més de com t'alegraries per tu mateixa, riure, somriure, flotar en un núvol.. i també caure.
Perquè estimar no és fàcil, i estimar, ser estimada, I DEIXAR-TE ESTIMAR, comporta reconèixer i encarar moltes de les teves pròpies pors.

ai, si m'haguessin  avisat.

Que m'hauria d'enfrontar contra els meus propis dimonis; contra la por a no ser suficient, contra la baixa autoestima, contra la recerca incansable de l'amor propi i el reconeixement propi, contra els egos i els orgulls, contra les meves vulnerabilitats i complexes, contra les gelosies, els passats, - el propi i l'altre -, i tot el que aquest passat va suposar per cadascú. Contra el que m'havia fet plorar tants anys. Contra la continua lluita per ser millor cada dia, inclús els dies en que ho engegaries tot a rodar.


Que m'hauria d'enfrontar a no estimar molt, a no estimar desmesuradament, sinó a estimar BÉ.


No sóc la mateixa persona que fa uns anys; no sé si sóc millor, si sóc pitjor, si les pors m'han fet forta o si l'amor m'ha fet vulnerable, no sé si he perdut essència o simplement he madurat, i ja no m'omple tant una bona festa un dijous a la nit com una tarda de vi, bona companyia i converses reflexives.
No érem ni serem; SOM, sempre som, en present, perquè som un continu cumul de canvis que ens fan diferents, únics, inclús amb el nostre SOM d'ahir, i amb el nostre SOM de demà.


Capaços de sorprendre'ns a nosaltres mateixos, veient qui érem ahir i segurament qui serem demà.


He tornat, perquè tinc tantes coses a dins, tantes emocions, sensacions, i també tanta merda a dins, que necessito tornar a escriure-ho per canalitzar, per desfogar, PER SANAR.


Sanar.