I ara que estimo, entenc tantes coses...
Ara que sé el que és estimar, el que és patir per amor, el que és ser feliç per amor, el que és estar enamorat, entenc totes les cançons que em parlaven d'alegria, de vida, de sensacions noves i de felicitat. Entenc totes les cançons que parlaven de moments de tristesa, d'incertesa, de no saber ben bé si t'estàs tirant a una piscina fonda i neta o a un bassal amb dos dits de profunditat que té pinta de ser fondo, però on només t'espera embrutar-te una mica i sortir mal ferit.
Ara entenc les cançons que parlaven de por; de por al que vindrà, d'estar tant enamorat que no vols ni imaginar el que passarà, de tenir calfreds quan t'imagines sense aquella persona per la que avui ho donaries tot, de sentir aquella soledat tant freda i aterradora després d'estar envoltada pels mateixos braços cada dia. De sentir-te sola entre tanta gent. De poder estar amb molts, però de no poder SER amb ningú.
I ho entens tot.
Però també entens que mentres la meitat d'aquest món gaudeix en companyia de l'amor, l'altre meitat plora una pèrdua, una ruptura, un engany o una decepció. Que mentres mig món balla al ritme de la felicitat, l'altre meitat escriu cançons tristes, i que potser demà els que ballen són els que ploraran, i els que ploren, seran els que estimaran.
I te n'adones que avui ets a dalt i demà ets a baix, que has de viure, sí, HAS DE VIURE, i ja no només per si l'amor del que avui gaudeixes té caducitat i demà es venç la data, sinó perquè independentment d'aquest amor volàtil, hi ha una cosa que encara s'escapa més de les mans, estimis o no, ploris o no, ballis o no, i és la vida.
I l'amor propi.
El que mai s'acaba, el que mai s'esgota, el que mai decepciona: l'amor propi, el que sempre és allà, del que no s'escriuen cançons, però al que totes haurien d'anar dedicades.
Aprenent a estimar-me, a fluir, a no pensar tant, a deixar que la vida em sorprengui més...
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario
idees