jueves, 12 de octubre de 2017

Tornar per Sanar

He tornat perquè si no escric, exploto.
Perquè tinc masses coses dins i se m'acumulen, perquè per continuar endavant s'ha de deixar anar, perquè per continuar endavant, necessitem ser honestos amb nosaltres mateixos.


És increïble com ha canviat la meva vida des de l'últim cop que vaig escriure aquí.
Vivia a Girona, tenia una vida increïble, - que no dic que la que tinc ara no sigui increïble -, però si que és cert que aquella vida m'omplia cada dia de màgia i felicitat, aquella vida era la vida somiada, aquell tòpic utòpic que ens diuen, aquell carpe diem de viure-la tant intensament que, quan s'acabi, ni te n'hagis adonat.

tot era diferent; el context, la gent, les situacions i jo, jo també era diferent.
Perquè no ens ho sembla, i de vegades som incapaços de reconèixer-ho, però collons, com canviem.

Continuo sent la mateixa noia esperançada i somiadora, la mateixa noia que s'emocionava i s'emociona amb un bitllet d'avió, la que va marxar a Nicaragua quan encara escrivia aquí, i la que des d'aleshores ha viatjat per senegal, gàmbia, tailàndia, cuba, israel, jordània, palestina, maldives, i tants tantíssims altres llocs.

Sóc la mateixa noia esperançada, però amb més pors, amb més lligams, amb més nusos, amb més manies, amb més experiència, i també per això, amb més precaucions que, de vegades, s'acaben convertint en les que et tallen les ales.


Des que vaig escriure aquí he estat tieta, de la persona més meravellosament increïble del món sencer; el Xevi, el meu preciós, el regal més preuat que m'han fet.
Des que vaig escriure aquí he tingut amors, i desamors... mentida, un amor, amor de veritat, el que tinc ara. No sabia el que era estimar fins fa poc més d'un any; creia que amor era tot el que havia sentit aquests anys, i què equivocada estava.

El que havia sentit fins ara era passió, nits de bogeria, alguns dies que s'allargaven, converses profundes acompanyades de petons i carícies, comprensió inclús, però no amor.
Amor és ara; estimar i ser estimada, alegrar-te de les coses bones de l'altre tant o més de com t'alegraries per tu mateixa, riure, somriure, flotar en un núvol.. i també caure.
Perquè estimar no és fàcil, i estimar, ser estimada, I DEIXAR-TE ESTIMAR, comporta reconèixer i encarar moltes de les teves pròpies pors.

ai, si m'haguessin  avisat.

Que m'hauria d'enfrontar contra els meus propis dimonis; contra la por a no ser suficient, contra la baixa autoestima, contra la recerca incansable de l'amor propi i el reconeixement propi, contra els egos i els orgulls, contra les meves vulnerabilitats i complexes, contra les gelosies, els passats, - el propi i l'altre -, i tot el que aquest passat va suposar per cadascú. Contra el que m'havia fet plorar tants anys. Contra la continua lluita per ser millor cada dia, inclús els dies en que ho engegaries tot a rodar.


Que m'hauria d'enfrontar a no estimar molt, a no estimar desmesuradament, sinó a estimar BÉ.


No sóc la mateixa persona que fa uns anys; no sé si sóc millor, si sóc pitjor, si les pors m'han fet forta o si l'amor m'ha fet vulnerable, no sé si he perdut essència o simplement he madurat, i ja no m'omple tant una bona festa un dijous a la nit com una tarda de vi, bona companyia i converses reflexives.
No érem ni serem; SOM, sempre som, en present, perquè som un continu cumul de canvis que ens fan diferents, únics, inclús amb el nostre SOM d'ahir, i amb el nostre SOM de demà.


Capaços de sorprendre'ns a nosaltres mateixos, veient qui érem ahir i segurament qui serem demà.


He tornat, perquè tinc tantes coses a dins, tantes emocions, sensacions, i també tanta merda a dins, que necessito tornar a escriure-ho per canalitzar, per desfogar, PER SANAR.


Sanar.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

idees