Posa't els cascos i apuja el volum: posa't una cançó que et relaxi.
Respira fons.
I, si estàs molt nerviosa, recorda'm al teu costat, prenent-me els trankimazins amb baileys, amb el cul inquiet, el cabell despentinat i una emoció desbordant per arribar a lloc.
Estàs apunt d'enlairar-te cap a un destí fantàstic, i no, no és Costa Rica. El destí fantàstic ets tu mateixa. Molts diuen que per conèixe't a tu mateixa has de viatjar a la Índia, i què vols que et digui, jo crec que pots ser capaç de (re)coneixe't i reconectar amb tu mateixa viatgis on viatgis, la qüestió és tenir-ne ganes, ser valenta, empoderar-te, confiar en les teves propies capacitats i, sobretot, deixar-te portar.
Perquè tindràs ganes de pintar-te els morros de vermell, de posar-te un vestit o un altre, perquè tindras ganes de ser qui ets, sense prejudicis, sense un passat que t'encaselli, sense ningú que et conegui i et pugui dir; "ep, que fas?", sinó algú que et digui "vinga, va, a que no n'hi han!"-
Perquè seràs aquella part que mai t'has atrevit a ser del tot; perquè allà seràs aquella part que et completa, aquella part que, per un motiu o altre, encara no ha sortit a la llum.
I sortirà sola, quan flueixis, quan et deixis portar!
Ara mateix sé que estàs feta un nervi; però no t'espantis, perquè a l'altre banda de l'oceà t'espera la millor aventura que hauràs viscut mai.
T'espera una experiència increïble, unes olors fascinants, uns somriures que t'enamoraran, una bondat que et farà replantejar-te la teva fe en la humanitat, una música que et transportarà allà mateix, en aquell mateix instant, un cop hagis tornat aquí. T'esperen mil moments de riures a carcajades (ai! i com m'agradaria viure'ls amb tu!), i t'esperen mil records que construiràs i guardaràs a la memòria amb pany i clau.
Relaxa't que s'enlaira. I tot anirà bé.
Perquè com tu m'has dit sempre; la vida és pels valents. La vida és pels que tenen ganes de viure-la intensament, pels que tenen ganes de menjar-se-la d'arrel i no deixar-se res per als postres.
La vida és fantàstica i és el nostre deure i la nostra obligació intentar-la viure tant bé com puguem; i per aquest motiu estic molt orgullosa de tu.
Perquè crec que aquesta experiència et farà desbloquejar: aquests mesos no han estat fàcils, i de ben segur que durant aquestes setmanes que venen, tindràs algun moment de pensar "hòstia, com necessitaria estar a casa avui": però no deixis que això et domini, sinó que d'aquí n'has d'extreure la força, les ganes per tirar endavant i demostrar-te que tu, ets la teva millor ajuda.
Perquè si alguna cosa he après de tu, és que ets forta i tossuda com un roure.
No ets conscient de tot el que pots aportar, de tot el que dónes sense adonar-te'n, de com ajudes de vegades escoltant, de vegades fotent mocs... No n'ets conscient i espero i desitjo que allà pensis, reflexionis, t'estimis molt i te n'adonis que no ets imprescindible, perquè ningú ho és, però ets molt necessaria per molts de nosaltres.
Ara et toca viure!
Des d'aquí et trobarem a faltar i t'esperarem amb els braços oberts.
Fes el que et digui el cor, i tot sempre anirà bé.
T'estimo!
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario
idees