viernes, 31 de diciembre de 2010




Acomiado el 2010 amb la certesa que tota la felicitat viscuda durant aquest any, la tornaré a viure.
Acomiado el 2010 amb un gran somriure; el somriure que se’m forma recordant tots els moments viscuts, tots els moments especials i totes les emocions sentides.
Acomiado el 2010 contenta d’haver vist el que he vist i d’haver sentit el que he sentit; d’haver posat els peus a Granada, Venècia, Florència, Croàcia, Bòsnia i Mallorca, d’haver notat cada ciutat i haver-la col•locat dins meu amb algun record especial.
Acomiado el 2010 sent conscient que ha estat l’any del gran canvi de la meva vida; marxar del Penedès per viure a Girona, deixar enrere alguna gent per trobar-ne de nova, valorar les velles amistats conservades i perdudes, i valorar també les persones que han entrat recentment a la meva vida.

Acomiado el 2010 contenta i feliç, amb el somriure a la cara i amb la sensació que aquest any ha estat.. imperfectament perfecte.

lunes, 27 de diciembre de 2010




Mires al teu voltant i flipes.
Hi ha gent, moltíssima gent; tota desconeguda.
Et pensaves que la coneixies, et pensaves que eren amics teus,
però en realitat no saps qui són.

Balles, et mous, et toques els cabells, deixes que et caiguin lliurement per les espatlles; despreocupant-te, sense importar-te si vas ben pentinada o si se t'ha corregut la ratlla dels ulls.
Balles balancejant-te de cantó a cantó, amb els ulls tancats, sentint la música, notant-la a cada moment.
Obres els ulls de nou, penses un moment en que no saps què hi fas allà ni perquè; tanques els ulls altre cop, continues ballant.


Somrius amb els ulls tancats. Potser t'estan mirant o potser no, t'és igual, no t'importa. T’envaeix una sensació de llibertat enorme, i et venen ganes de riure; i rius, rius tan fort que tots els que t’envolten et prenen per boja i et miren de manera estranya, però tu no els veus, tu continues rient.

I t’és igual. Tot t’és igual.

jueves, 23 de diciembre de 2010

Indignació, impotència, ràbia..




Catalunya, t'estimo.

lunes, 20 de diciembre de 2010

D'un dia per l'altre.
Córre, vola.
Se'n va, i no el pots agafar; si ho intentes, se't desfà a les mans.
No li demanis que s'aturi, no ho farà.
El palpes, el sents, el notes; però no el veus.
No saps si t'ha passat pel davant, o si encara t'en queda.
Potser te'n falta, potser te'n sobra.
No saps si en tindràs per fer tot el que vols fer.
I la gent diu que el perd, quan ni tan sols el poseeixen.


Com vols perdre el temps si no el tens?

martes, 14 de diciembre de 2010

Cop de puny

Avui he rebut un cop de puny. Fort, rabiós, directe a la cara.
Avui la vida ens ha colpejat, a nosaltres, a les quaranta-cinc persones que érem dins d'aquella aula; se'ns ha mofat a la cara, ens ha amenaçat amb unes pinçes que pretenia utilitzar per obrir-nos els ulls.
Avui hem conegut la fragilitat, la lleugeresa i la ràpidesa amb la que s'esfuma la vida; ha aparegut, un cop, i ja no hi era.
Ens ha deixat a tots atònits, sense paraules, sense alè; dins d'aquelles quatre parets només hi havien quaranta-cinc cervells revolucionats, pensant alhora en el el cop de puny, en aquelles paraules d'amenaça que ens havien tallat la respiració i en com en podia ser de puta, la vida.

I ara, aquestes quaranta-cinc persones, cadascuna a casa seva, tan sols tenen un pensament voltant pel cap: “En Dani és mort”.


I l'amenaça s'ha fet realitat.. La vida ha utilitzat les pinçes per obrir-nos els ulls.
Descansa en pau.







Pd; avui ha estat un dia trist.. tan sols feia tres mesos que el coneixiem, i molts de nosaltres no haviem pogut parlar-hi massa.. Però hi era, sempre hi era; allà, al fons, somrient.

lunes, 6 de diciembre de 2010


Tanca els ulls i escolta.
No hi ha res millor que una platja a l'hivern.

viernes, 3 de diciembre de 2010

Una Clara contenta, optimista, alegre, feliç..
.. us desitja molt bon pont!


ale, a gaudir d'aquests dies! (de fred, tot s'ha de dir).

jueves, 2 de diciembre de 2010



dies i dies.

lunes, 29 de noviembre de 2010

OH.







disculpeu-me;
mourinho, cristiano i ramos; SOU UNS FILLS DE LA GRAN MARE PUTA!
un cop dit això;

VISCA EL BARÇA!

viernes, 26 de noviembre de 2010

Somiar. Deixar-se portar i tancar els ulls. Volar. Sentir-se lliure, deixar-se tocar, imaginar-se l’infinit, creure’s l’infinit.
Volar i veure món, conèixer i no parar; no apretis l’stop, no paris d’avançar. Obrir els ulls davant de tot, del món que t’envolta i t’abraça. Deixa’t abraçar. Estima allò que veus, allò que et veu, que et té present; deixa’t estimar.
Somriu, continua voltant. Somriu, no t’aturis mai…




domingo, 21 de noviembre de 2010


Plorava pel carrer, cridant, corrent. Plovia a bots i barrals però ella no portava paraigües. Anava vestida tan sols amb uns texans gastats, unes bambes velles i un jersei llarg, d’aquells que no són ni gruixuts ni prims.
Els cabells llargs i rossos, xops i despentinats, li queien per l’esquena, per la cara, per sobre les espatlles.
S’havia maquillat, per ell, pel seu únic amor, i no li havia servit de res; aquell maquillatge el duia corregut per la cara a causa de la pluja, li dibuixava uns ratlles dels ulls fins les galtes que la feien quedar tètrica, encara més boja del que podia semblar.
I ella cridava, cridava boja d’amor i impotència, cridava esgotada de llàgrimes i més llàgrimes, pessimista, buida per dins i per fora, buida d’esperances i d’il•lusions, buida de sentiment, buida de tot.
I plorava, plorava desesperadament; perquè no podia més, perquè el que més li importava s’acabava de fondre i ja li era igual tot, perquè no s’havia aconseguit retenir les llàgrimes que ara eren inesgotables i cada cop més fortes, més rabioses.

Semblava boja, era boja. Però que més li donava? Només volia plorar i cridar, desfogar-se, treure tot el dolor, tota la ràbia, totes les llàgrimes.. tots els records en forma de crits, crits buits que eren tot el que en quedava d’ell. D’ell i el seu únic amor.

miércoles, 17 de noviembre de 2010

Hi ha dies que et superen; que poden amb tu, que t'ofeguen.
Hi ha dies que tenen color merda, que són foscos, freds, buits.
Hi ha dies que no serveixen per res;
per res més que deprimir-te i fer-te caure, a poc a poc, en un pou.


Pou de pensaments i llàgrimes.

viernes, 12 de noviembre de 2010

Pega'm, si vols. Crida'm. Insulta'm, si et quedes més a gust. Crida'm, no deixis de fer-ho si no vols. Pega'm, tan fort com puguis. Pateja'm, sí, a la cara, a la panxa; on t'agradi més. Perquè el foc que em crema per dins ja no pot cremar més, perquè el foc que em crema per dins no s'apagarà mai.
I mai t'estimaré...

jueves, 4 de noviembre de 2010

Si em dons la mà, jo te la donaré.




Cançons que formen part del passat.
Però que fan somriure.
Avui i sempre.



A petició d'una persona, que em va demanar que expliqués com m'anava la vida per terres Gironines.. Avui ho deixaré en un clar i concís; DE PUTA MARE!
I a la pròxima, us explico...

martes, 2 de noviembre de 2010

VIVRE


tout est possible .. ou non?

domingo, 31 de octubre de 2010


Inspiració 0.





I ganes de marxar. Desaparèixer.
Al meu ritme...



lunes, 25 de octubre de 2010




“Imagina una ciudad donde el grafiti no es ilegal, una ciudad donde todo el mundo puede dibujar en donde quiera que le plazca. Donde cada calle está inundada con un millón de colores y pequeñas frases. Donde esperar en la parada del bus nunca ha sido aburrido. Una ciudad que se siente como algo viviente, que pertenece a todo el mundo, no solo a los agentes del estado y a los barones de los grandes negocios. Imagina una ciudad como esa… y deja de apoyarte en la pared - esta húmeda”



Banksy

domingo, 24 de octubre de 2010

Se t'ha posat mai la pell de gallina escoltant un solo de saxo?


Ahir va ser una de les nits més màgiques de la meva vida.. Per les copes de vi, pel concert, per la companyia, per la música, per l'ambient, pels moments. Per poder tancar els ulls i sentir que tot allò que escoltes i sents et transporta ben lluny d'aquí. I et deixes anar...



Sóc feliç.

Per molt que pugui semblar impossible.

viernes, 22 de octubre de 2010

Et miro i no et veig. Què t'ha passat? què t'han fet? Abans somreies; somreies passés el que passés. Abans reies i feies riure, sempre sabies treure la part còmica de qualsevol situació, fins i tot de la més desastrosa.
Abans escoltaves, eres allà sempre; quan et necessitavem i quan no. Ens donaves consells, la teva opinió i la teva mà si feia falta.
Abans.

Ara et miro i no et veig. Només veig uns ulls vermells cansats de tan plorar. Només veig uns ulls vermells cansats d'una rutina que els aixafa cada dia més. Només veig uns ulls vermells avorrits de tanta monotonia i tanta mentida, de tant anar i venir sense sentit ni rumb; de tant camí fet en và.

I ara, et miro i no et veig.
Només veig uns ulls vermells que no es deixen ajudar, que no paren de preguntar-se el perquè de tot plegat; que no paren de torturar-se.




Segons, minuts, hores, dies, setmanes..
tic-tac
tot s'acaba
viuràs?

sábado, 16 de octubre de 2010



Obra la boca, inspira, agafa aire, omple els pulmons, tanca els ulls, expira, buida d’aire tot allò que acabes d’omplir.
Obre els ulls.
Mira al teu voltant.

Ets viva.

Somriu, tu que tens la sort de poder-ho fer. Somia, tu que pots. Salta, viatja, aprèn... tu que pots. Menja, valora i pensa, tu que pots. Estima; i no deixis mai d’estimar...


Un crit a l’esperança.

A batzegades.

Bocins d’optimisme.


Somrius, som.vius.


Aquí i ara, avui, demà; qui sap?



Equivoca’t, no hi ha res més humà. Arrisca’t.
I viu.

domingo, 10 de octubre de 2010

CRIDA!

Mai has sentit que necessites cridar? Però cridar allò de fotre un crit i ja està, no; no em refereixo a un crit ofegat, curt, ras.
Em refereixo a cridar de cridar, d'obrir la boca per no parar, de notar com et puja la veu des de les teves entranyes i et surt disparada per la boca a base de bé, cridar, cridar i cridar. Notar com et corre per dins; el crit, aquell crit que necessites treure.

Mai ho has notat?
Escoltar aquella cançó, aquella guitarra, i esverar-te, i no notar res, i només tenir ganes de saltar, de mullar-te sota la pluja que cau avui, de despullar-te davant de tothom, tant per dins com per fora, de no sentir dolor, ni enyorança, ni tristesa ni desesperança. De no tenir por a dir el que penses, a dir el que sents; A cridar qui ets i com ets.
Només ganes de cridar, cridar i deixar-ho anar tot. Cridar i buidar tot el que duus a dins. Cridar i desfogar-te, treure tot el que et preocupa, esborrar tot el que fa mal, oblidar-te d’allò que no havia de passar. Cridar i quedar-te afònica.

Tan afònica que quan et despertis l’únic que et sentis per dins sigui lleuger.
Tan lleuger que puguis arribar a sentir que no tens res, i tot i així, siguis feliç.

lunes, 4 de octubre de 2010


Castellers de Vilafranca.
Visca els verds!

miércoles, 29 de septiembre de 2010

Le vie recommence

Et lleves.
Estas cansada tot i haver dormit vuit hores; es nota que no és el teu llit.
Obres la finestra; persiana amunt. I no saps com, però hi veus un edifici al davant. Aleshores, et preguntes. I ho entens. Ja no veus les muntanyes de davant de casa, ja no veus les vinyes a costat i costat: només l'edifici del davant.
Et dutxes, esmorzes, i surts al carrer.
Està plovent, però no sents l'olor d'herba mullada; no respires aquell aire fresc del Penedès.

Camines i tens botigues a cantó i cantó; gent, cotxes, busos i taxis. Camines i notes que no ets tu; que ets algú diferent. Millor, pitjor? Diferent.
I te'n adones que ja no estas a casa, que ja no ets la Clara del Penedès, que ara ets una Clara que viu sola, una Clara que viu a Girona; una Clara diferent.






Un parell o tres de setmanes sense dir-vos res; mudançes, amunt i avall, i enfeinada... la vie recommence.

domingo, 12 de septiembre de 2010

tot allò que em corre per dins, i que no sé explicar.




Tot el que em corre per dins i no sé explicar; això és el que m’agradaria escriure avui.

M’agradaria poder descriure els viatges a Croàcia, Bòsnia, Andorra i Mallorca; el que m’han fet créixer, el que m’han fet sentir, el que m’han fet viure.
Però no puc.

M’agradaria poder escriure el que és sincerar-se amb un mateix, deixar-ho anar tot, fer-se mal, obrir els ulls per primer cop en la vida.
Però no puc.

M’agradaria explicar-vos el que és dir adéu a una amiga, el que és tornar un dia i no trobar-la més, tenir-la lluny, no sentir-la aprop.
Però no puc.

M’agradaria explicar tot el que duc dins, tot el que m’ha preocupat, tots aquells problemes que m’han fet vessar llàgrimes, totes aquelles alegries que m’han fet riure i somriure.
Però no puc.

I ara me’n adono que és que potser si que puc, però no sé com fer-ho: perquè no sé com arribar a dir tot allò que em corre per dins, i que no sé explicar.

domingo, 8 de agosto de 2010





És pensar que et coneixes i veure que no és així en absolut, que en realitat és tot el contrari, que ets una completa desconeguda per a tu mateixa, que no en saps res, de tu, i que pel que sembla, tots et veuen com tu mai t’has vist.
És pensar que vull, que vull i que vull, però que no puc, i no és no poder per no voler, és no poder per no ensortir-te’n, per no aconseguir-ho, per caure i no poder-te aixecar. És voler i no poder. I no poder..
És pensar que hi ha gent, allà, a l’altre cantó del vidre, que et volen donar la mà, que volen ser al teu costat.. I tu no els deixes, continues tancada a dins del vidre, tancada en tu mateixa, tancada en els teus errors, en els teus problemes, tancada en tot allò que no vols, que no pots, que no t’atreveixes a explicar.
És pensar que t’és igual; que tot t’és igual. Que si s’acaba tot ningú plorarà, i potser ni tan sols se'n adonaran.

És pensar...




Me’n vaig a perdre’m a Croàcia..

martes, 3 de agosto de 2010

Totalment desconnectada del món…
Ja estem a Agost! I quin Juliol.. de bones i dolentes noticies, de finals d’alguna etapa i d’inicis d’alguna altra, de cançons, de balls, de festes, de somriures, de nous llocs, de vells records, de gent nova, de vells retrobaments, de llàgrimes, d’alegria...
I quin Agost! Avui s’acaba la festa major del meu poble, aquesta setmana busco pis per Girona (que m’està costant molt, tot s’ha de dir!), i dilluns cap a les terres de l’est.. Croàcia, Zagreb, Arzegobina, Sèrbia.. i anar fent!



L’estiu és per viure’l... sense pensar massa en el demà i sense viure pendent de l’ahir! L’Avui.. això és el que importa!
Espero que tots estigueu tenint unes boníssimes i merescudes vacances!

miércoles, 28 de julio de 2010




Eixuga’t les llàgrimes. Perquè plores? Et penses que no tens sortida? Lluites pel que vols tot i que no saps ni què és? Ho dones tot per perdut quan encara queden oportunitats? Tranquil•la, viu i deixa viure, respira, somriu, deixa que el temps faci per tu, no prenguis decisions equivocades ni et deixis portar per l'èxtasi o la tristesa del moment. Sigues coherent, i escull el que hagis d’escollir en el temps que ho hagis de fer. No t'enfonsis, no deixis que un problema amb fàcil solució et posi les coses difícils i no et deixi veure tot el que et rodeja al teu voltant. Saps? Un dia em van dir que la vida no és una cosa que s'hagi de muntar abans de que passi, no és una cosa que ja hagis de tenir lligada i feta abans de començar... La vida és un trencaclosques que has d'anar muntant a mida que vas vivint, a mida que vas tenint experiències, a mida que et vas fent gran, que caus, t'aixeques, i ho tornes a intentar.
Sense por.




Avui m’he entristit i he plorat. Avui m’he maleït i m’he cabrejat amb mi mateixa. Avui he tingut ganes de desaparèixer.
Però continuaré endavant.

domingo, 25 de julio de 2010

somvius...

He estat cinc dies desconnectada; amb els petits del meu esplai, de colònies, jugant i cantant amb ells, sense pensar en el món, ni en res, ni en mi, ni en els problemes, ni en les preocupacions...
Però els problemes no desapareixen, tan sols es poden oblidar per unes hores, a tot estirar.

He arribat a casa i m’ha caigut el món a sobre... Dimecres va morir un conegut meu, de només 27 anys, alegre i vivaç, jove, divertit. I ja no hi és, Amb un minut n’hi va haver prou per treure-li tota la vida que duia a sobre.
I porto tot el dia donant-li voltes; hi ha res prou important com perquè no ens deixi viure? Com perquè ens amargui tant que no ens doni forces ni d’aixecar-nos del llit? Com perquè ens faci caure en un pou de tristesa del que no puguem sortir?

He pensat i pensat.. I si demà tot s’acaba? I si demà no obro els ulls? No vull que es digui que no he viscut, no vull haver mort sense haver aprofitat la vida fins al màxim; no vull passar-me dos dies deprimida per no haver aprovat un trist examen. El món s’acaba demà? Ni tu ni jo ho sabem.. De què serveix plorar?

Hòstia, que som vius...

miércoles, 21 de julio de 2010

Des de tota la vida que trenquem coses.
De petits, sense voler-ho, tombàvem objectes al terra jugant o corrent, i mirant-nos-ho trencat, rèiem i ens deien que no passava res, tot i que aquell gerro els hi hagués costat un ull de cara.

Però això no dura tota la vida.
Arriba un dia en que trenquem coses que ja no són objectes; trenquem una cosa que no es pot llençar a la brossa com un gerro que ens ha caigut, que no es pot enganxar ni amb la cola més forta del món, que no es pot arreglar ni amb totes les nostres forces.
I aquesta cosa, quan es trenca, no fa el mateix soroll que hem sentit sempre; fa un soroll sord, que només podem sentir amb el cor. Un soroll que no es perceptible per a tothom; només per aquells que ho viuen des de dins, que ho senten, que ho noten.

I aleshores ni tu ni els del teu voltant riuen, ni juguen, ni diuen “que no passa res”, perquè sí que passa; perquè ara, el que s’ha trencat, no costa només un ull de la cara.





I si puc, si m’ho permeteu, i m’ho permet el temps.. Li vull dir a una persona, que sé que llegirà això.. Que l’estimo.

lunes, 19 de julio de 2010

Nous aires! Del penedès a girona!

Doncs sí.. sembla ser que ja està tot clar: me’n vaig a viure a Girona.


Me mare està deprimida, el meu pare ho intenta amagar, però no ho aconsegueix.. Els hi sap greu; però el que no saben és que a mi, de greu, me’n sap el doble; que trobaré a faltar el dia a dia al seu costat tot i que la convivència sigui difícil.
I a partir del setembre; viure sola, espavilar-me, créixer, conèixer nova gent.. I seran les ganes, i no la por, el que em farà tirar endavant!

I no puc negar que trobaré a faltar els cigarros improvisats amb les meves amigues a les 10 de la nit d’un dimarts qualsevol, quan has tingut un dia d’aquells en que el món et sembla una merda i l’intentes arreglar amb quatre quintos i quatre riures.
I no puc negar que trobaré a faltar els partits de la champions a l’ateneu; dimecres de família i amics, de sopar, d’alcohol, fum i crits.
I no puc negar que trobaré a faltar el dia a dia a un poble on no hi viuen més de 700 habitants, un poble que, tot i ser petit, ens sembla el millor del món.


I trobaré a faltar el Penedès, les vinyes de cada dia, els paisatges, el meu llit, la meva cuina, el meu lavabo.. La meva família, els meus amics i els meus enemics..




But .. the show must go on!

miércoles, 14 de julio de 2010


Som uns innocents.
Uns innocents que ens aferrem a les paraules per no perdre l’equilibri, que ens creiem les promeses per tenir una base, per sentir-nos segurs.
Uns innocents que necessitem les paraules per creure, per confiar. Innocents que pensem que un “t’estimo” serà etern, que un “per sempre” no s’acabarà mai... I no ens en adonem que l’important no són les paraules, són els fets; que les paraules volen, i ni nosaltres ni ningú les pot agafar.





lunes, 12 de julio de 2010

Em fot gràcia veure com alguns dels que dissabte eren a Barcelona proclamant la nostra dignitat, cridant per ser escoltats, ahir eren els que animaven a una selecció d’un país que ens la vol treure.

Em fot gràcia que em diguin que animen a Espanya perquè hi ha jugadors culés; I es que a cas, aquests jugadors, per ser culés, no representen a Espanya? No representen a un país que ens ha oprimit, ens ha insultat, ens ha menyspreat?


No, perdoneu, m’equivoco. No em fot ni puta gràcia, el que em fa és pena, llàstima i ràbia. Molta ràbia.

sábado, 10 de julio de 2010

I el que compta és l'esforç de cada dia
tenaçment compartit amb els qui creuen
que cada gest eixampla l'esperança,
que cap dia no es perd per als qui lluiten.




Avui a Barcelona es respirava.. LLIBERTAT!

miércoles, 7 de julio de 2010

El diumenge, la derrota d'Espanya serà més dolça..

martes, 6 de julio de 2010

Lluny, més lluny.
Caminant, avançant; allà hi era ella.
A mig camí.
Valenta.
Sola.
Sense por, sense massa por.
Lluny.
Marxant de tot i tothom.
Un camí escollit.
Un camí per recórrer.
Una decisió correcte o equivocada.
Temps.
Passos rere passos, segons rere segons.
Minuts
Errors.
Victòries.
Derrotes.

Sola, però acompanyada.
Soledat?
Alegria.


Més enllà..
somriures.

domingo, 4 de julio de 2010

Actualització del bloc en estat d’embriaguesa.. No sé si heu tingut l’oportunitat de passar-vos pel Vijazz.. Si és així, seguríssim que n’heu sortit contents! I si no ha estat així.. no hi falteu l’any que ve! Vi negre, blanc, rosat, cava, jazz pel carrer, concerts a tot hora, cracks de la música en directe.. (En especial; Marcus Miller...
i m p r e s s i o n a n t!) I moltíssims d’altres artistes...


Han estat tres dies de vi i més vi, de música boníssima, de Vilafranca plena de gent, d’ambient a tot hora, de festa, de noves persones, de velles amistats.. Avui; últim dia de ViJazz.. I el primer de la resta d’estiu! Que continuï la festa!



jueves, 1 de julio de 2010



Respirar. Deixar-se ajudar. Respirar. Plantar-li cara als problemes. Respirar. Deixar-se portar. Respirar. Passar de tot allò que només fa mal. Respirar. Deixar de preocupar-se. Respirar. Mirar endavant. Respirar. Deixar que tot vagi com hagi d’anar. Respirar. No pensar en el que passarà. Respirar. No voler-ho tenir tot lligat abans d’hora, no voler-ho tenir tot planejat.. Pas a pas, a poc a poc, anar caminant, anar vivint, deixant que cada cosa segueixi el seu curs, que tot passi al seu temps..

Respirar. Somriure. Respirar. Viure.








I comencem l’estiu amb vi i amb jazz... Vijazz!

miércoles, 30 de junio de 2010




Pena. Llàstima.
Ahir em vaig trobar amb aquest vídeo.. I encara ens pregunten perquè els catalans no volem formar part d’Espanya? D’un país on un inculta i ignorant com aquesta d’aquí dalt no para de dir imbecil•litats per la televisió pública? On una persona inculta i arrogant guanya milionades a l’any per fer el pena en públic? On mils de persones es xupen aquesta pallassa i li riu les gràcies? On mils de persones la defensen i l’aplaudeixen per dir “el que pensa”?


I quan he vist aquest vídeo, la pell se m’ha posat de gallina..

lunes, 28 de junio de 2010

M’encanten. M’encanten aquests imbècils que ho critiquen tot, que estan en contra de tothom, que es creuen més “guais” que ningú per pensar a contracorrent, tot i que després actuïn com la resta.
M’encanten. M’encanten els que demanen respecte per ells, els que demanen que els que vinguin de fora aprenguin la seva llengua, els que es creuen el centre del món.
No, no m’encanten. De fet, els odio. Els odio perquè són els que xerren, els que prediquen molt, els que tenen les idees molt clares davant dels altres però després, a casa, no foten res del que diuen.
Els odio perquè són els que demanen més respecte, els que es queixen més per tot, els que van en contra el món; però són uns intolerants. Exigeixen allò que no donen, i si no ho tenen, o arreglen tot amb un; “a prendre pel cul”.

Els odio perquè només saben criticar i criticar, només saben parlar i dir allò que està ben fet i el que no; però sabeu què? No mouen un puto dit per canviar-ho, no fan res; es queden asseguts allà on eren al principi, queixant-se sempre del mateix, com borregos estúpids que no saben fotre res. Només parlar. Paraules que se les endu el vent.

martes, 22 de junio de 2010



Moltes vegades les coses no són com les veiem, sinó com les sentim…

sábado, 19 de junio de 2010

florència





I quan l’avió s’enlairava, jo tot just despertava.
Mentre les hostesses, amb la mateixa monotonia de sempre, passaven pels passadissos venent productes, des del cel veia dibuixats els moments viscuts en aquella petita gran ciutat, per aquells carrers i aquells racons plens de música i calor, i fred, i pluja, i sol.
I allà, sobre els núvols, veia la cara que havia fet tot just veure Il duomo la primera nit; una cara d’una que no es pot creure el que té al davant.
Entre els núvols, també, vaig recordar la biblioteca Riccardiana, una biblioteca plena d’història, de Vitruvi de Tit Livi, dels comentaris de Cèsar, de l’Oratòria de Ciceró, de la Divina Comèdia.
La visita a la casa de Dante, amb un joglar a fora que ens va deixar impactats; se la sabia tota, de principi a final, sense equivocar-se, sense vacil•lar. El David, impressionant, al mig de la Galleria dels Uffizzi, gran, perfecte com Miquel Àngel el va fer.
Mirant per la petita finestra, el cel banyat de color taronja em va recordar el Ponte Vecchio; un pont que haviem visitat quan queia la tarda, quan tot es banyava de colors càlids i allà només hi quedaven quatre persones, quatre enamorats que, com tants d’altres, també tiraven la clau d'un candau al riu desitjant que l’amor durés per sempre.
I al cap, els carrers petits, perduts, per on desitjava caminar sense saber on anar, només acompanyada de la música que sonava per mil cantonades.


I a l’avió, allà dalt, perduda entre núvols, me’n vaig adonar que Florència és un somni; un somni que vull tornar a viure.








lunes, 14 de junio de 2010





I per començar l’estiu… dies de desconnexió!
Me’n vaig a Florència!



domingo, 13 de junio de 2010




Entre gent, alcohol i fum els seus ulls es van trobar, i sense paraules, sense ni obrir la boca, es van entendre. Al cap de cinc minuts els dos eren allà, darrera dels lavabos, entre dues sales de músiques diferents que feien que la música es barregés i formés un ritme estrany, una música que només entenien ells dos, que marcava el seu compàs, petó rere petó, tocant-se, sentint-se.
I enduts per la passió, i enduts pel moment, per l’alcohol i per l’ambient, es van deixar anar, tancant-se dins d’un lavabo i petonejant-se com si s’acabés el món, com si no hi hagués demà.
I dins d’aquell lavabo, dins d'aquells 4 metres quadrats es van fer l’amor, evitant cridar, gemegant lleugerament, mentre es sentien uns copets fluixos a la porta, uns cops que pels de fora passaven desapercebuts. Però no pels de dins.

miércoles, 9 de junio de 2010





cridar, cridar, cridar, cridar, cridar.. necessito cridar!
no te rindas, resiste!!!!!

martes, 8 de junio de 2010



Em va agafar les mans
i les posà en la terra
i em cremà per un moment.
"tu vens d'ací, no pots canviar això".
Ell entenia tot el que deien els arbres,
jo només sentia vent.

Em va alçar contra el cel
per a seure'm als muscles
i esclatà la meua ment.
"jo sóc d'ací, no puc canviar això".
i vaig entendre tot el que deien els arbres
on només sentia vent.

Hem de fer més
per a avançar més;
si és sostenible
es farà visible.
Des del meu lloc
fins el més remot;
sembrar ací
per a collir allí.
Interpretar un altre repertori:
salvar a pams el propi territori.
Un nou model
un nou poder
per a fer més
no renunciar a res.

Hem de fer un esforç
per a escoltar els arbres
o només quedarà vent.

domingo, 6 de junio de 2010

Se senten millors. Se senten com Déus. Van pel món creient-se únics i poderosos, creient que res ni ningú els hi pot fer mal. Se senten millors. Se senten excitats. Van pel món posant a prova a tothom, jugant amb foc, sense por a cremar-se.

I em pregunto perquè, perquè veu decidir emmerdar-vos amb ella, perquè veu deixar en les seves mans tot el que teníeu, perquè veu deixar que s’apoderés de vosaltres, que us podrís per dins, que us mengés el cap. I encara em pregunto perquè... perquè us miro i no us dic res, perquè em sento impotent quan us la foteu davant meu, perquè no m’atreveixo a obrir-vos els ulls.


perquè, perquè no m'atraveixo a fer res davant de vosaltres i d'ella, de la p u t a droga.

viernes, 4 de junio de 2010




SOM.RIURES!




Bon cap de setmana!! I no deixeu de somriure..!

jueves, 3 de junio de 2010

Abraça’m. Fort, no em deixis. Abraça’m, vull sentir la teva pell, vull poder olorar-te, vull notar la teva respiració, tranquil•la, calmada.
Abraça’m, vull saber que ets a prop, que no tens por, que ets valent, que ets amb mi.
Abraça’m. Fort, no em deixis. Vull que m’envoltis i em facis ser teva, vull que m’agafis la mà, sense deixar-me, i que siguis meu.

Abraça’m.

I no deixis de fer-ho.

martes, 1 de junio de 2010



No, no em donis explicacions. No em diguis res, calla. Calla! No m’expliquis res, no t’excusis, no vull sentir-ho, no vull. No ho entens? Només et demano silenci, que et mengis la teva merda tu sol, que no m’expliquis res per quedar-te tranquil, per tenir la teva consciència neta; per que si calles, netejaràs la teva consciència, però deixaràs la meva bruta. Plena de merda. De la teva merda.

Calla.

I ves-te’n.

domingo, 30 de mayo de 2010




Necessitava una nit com la d’ahir. No sé si vosaltres sovint ho penseu, però jo moltes (masses) vegades em menjo el cap en que les coses canvien, i les amistats també. Com ja vaig dir als inicis d’aquest bloc, fa 18 anys que tinc les mateixes amigues, 18 anys que ho comparteixo tot amb elles, i últimament les coses semblaven canviar bastant. Per temes d’estudis, de feines i de parelles estem totes repartides entre Girona, Figueres i el Penedès i feia masses setmanes que no coincidíem totes juntes, i ahir, per fi, va poder ser!
I va ser una nit impressionant. Un sopar de records, de plans de futur, de riures, de menjar poc i beure molt, de posar-nos al dia, de xerrar, d’anar-nos-en de festa, de beure, de fotos, de riure encara més, de ballar, de fer el boig i arribar a les set a casa amb una companya immillorable...
I és en nits com la d'ahir quan te’n adones que, tot i la distància, 18 anys d’amistat no s’esborren tan fàcilment.


I avui un diumenge de ressaca amb un bon despertar..





Petó a l’orella, al front, a la galta, al nas, a la boca, a la barbeta, al coll..

viernes, 28 de mayo de 2010




Avui he tirat mitja vida a la brossa. No sé si us passa sovint; a mi no, però avui m’he despertat amb ganes de canviar allò que m’envolta cada dia, i ja que no puc canviar de casa, de poble, de país ni de continent, m’he conformat en canviar tota la meva habitació.
Buscant i remenant he trobat un tou de coses que creia que eren a la brossa fa temps; moments immortalitzats en un paper, cartes, fotos, regals... “Realment, són rampoines”, he pensat, però no he pogut evitar somriure quan ho he vist.
Una polsera, una carta, una foto, un anell.. He anat agafant cada objecte un a un, i mentre els he tingut a la mà els he recordat com si fos ahir, he notat a prop cada persona que formava part d’aquell record, i després ho he llençat a la brossa. No cal ser fort ni valent per llençar els objectes però quedar-te amb el record... Cal ser fort si tires l’objecte i després oblides tota la història.


Diuen que les persones estem fetes de records, que som tot allò que hem viscut, tot allò que hem sentit i tot allò que hem vist..
I suposo que, per molt que omplim tres bosses de brossa plenes fins dalt, els records continuen dins nostre, fent girar l’agulla del rellotge com una pila que no s’acaba mai...

miércoles, 26 de mayo de 2010




Et trobo a faltar.
Trobo a faltar el despertar del diumenge al matí al teu costat; aquells rajos de llum entre les escletxes de les persianes que ho banyaven tot de color groc, que banyaven els teus petons als meus peus, a les meves cames, al meu sexe, a la meva panxa, als meus pits, al meu coll, a la meva cara, de color groc.
Et trobo a faltar.
Trobo a faltar com em portaves cap a la dutxa, com encenies l’aigua i em miraves mentre mil gotes queien pel meu cos, i em petonejaves, i m’ensabonaves i jugàvem sota l’aigua, freda a l’estiu, bullint a l’hivern.
Et trobo a faltar.
Trobo a faltar baixar a la cuina i trobar-me l’esmorzar fet, i que quan acabi d’esmorzar em facis l’amor una vegada, i una altra, i una altra... I també trobo a faltar passejar agafats de la mà per les rambles, perdre’ns pels carrerons que són nostres, que eren nostres, i riure, i fer el burro, i que ens mirin com estranys, i sentir-nos com estranys en un món on tot sembla molt normal, molt apagat, molt trist.

Et trobo a faltar.


lunes, 24 de mayo de 2010

venècia!!!


Paraules per descriure Venècia no en tinc, perquè me’n ha deixat sense. L’he trobat una ciutat.. impressionant. Ni un cotxe; només tranquil•litat, sol, bon temps, aigua, gòndoles, carrerons, places, gent, italians...

.. No sé com explicar aquests quatre dies; han estat massa bonics! Així que només us deixo quatre fotos i us recomano que, si en teniu l’oportunitat, hi aneu!


(us deixo una cançó que va sonar ahir a la nit a la plaça de Sant Marc.. una petita orquestra la tocava, i realment em va impactar veure tanta gent (això sí, tothom aparentava estar molt enamorat) ballant-la i cantant-la.. una bona imatge!)

viernes, 21 de mayo de 2010

Venècia



Marxar, desconnectar, matar la monotonia, canviar d’aires, conèixer un petit racó de món, oblidar per uns dies el que tinc, calmar els nervis, tranquil•litzar-me..


En conclusió: me’n vaig a Venècia!
Ens veiem a la tornada!

miércoles, 19 de mayo de 2010




Quan camines, camines i camines però no avances. Quan t’hi esforces, t’hi deixes la pell, però no pots. Quan t’ho treballes però la teva feina no dóna fruïts. Quan sembla que fas un pas endavant.. I te’n adones que en realitat n’has fet dos enrere. Quan et penses que tot et surt bé, que te’n vas sortint, que el que fas té la recompensa que tu t’esperes... I no, no és així.


Impotència.

lunes, 17 de mayo de 2010



Avui et necessito. M’he despertat pensant en tu, m’he dutxat pensant en tu, m’he vestit, pentinat i arreglat pensant en tu, en veure’t, en abraçar-te. Et necessito. Avui he esmorzat pensant en tu, i dinat, i sopat, i m’he tornat a posar al llit pensant en tu, en veure’t, en abraçar-te. Et necessito. Et necessito com l’aire que respiro, com el menjar que menjo, com els ulls amb els que miro, com les mans amb les que em (i et) toco, com la boca que expira, inspira, expira... Avui m’he adormit pensant en tu, he plorat recordant-te, he somrigut al teu costat, en els meus somnis, en el més profund de mi. Et necessito.


I encara no sé qui ets.
Ni on.


sábado, 15 de mayo de 2010



El millor remei a tots els mals, la millor medicina a totes les malalties, la millor sortida a tots els problemes, la millor resposta a totes les preguntes, la millor llum a tots els racons foscos, la millor esperança en moments durs, la millor defensa per a tots els que et vulguin fer mal.

Us heu preguntat mai tot el que pot donar un somriure?




“Ríe! Que la vida pasa, el tiempo vuela pero; ríe!! Que la risa cura las penas y abre el corazón... Salta el muro que no te deja ver el sol, y en las calles de la vida… Ríe! Y hay quien ríe por no llorar, pero tú ríe… No hay remedio que cure más!”

jueves, 13 de mayo de 2010

I la moral? On ha quedat?




On és la moralitat? On és el respecte?
I quan veig aquestes situacions, em pregunto..
"EN QUIN COLLONS DE MÓN VIVIM?"

miércoles, 12 de mayo de 2010

I els seus ulls blaus, de sobte, es van trencar en mil bocins; es van escardar en mil petites llàgrimes que guardaven un plor contingut; un plor contingut per llàstima, per orgull.
I aquells ulls se li anaven empetitint, se li anaven humitejant, s’anaven quedant en no res; s’anaven tornant borrosos, impossibilitant el veure, impossibilitant mirar al seu costat i veure com hi ha gent que confia en ella, o que almenys ho aparenta.
Uns ulls que guardaven por, temor, debilitat, orgull, pessimisme. Uns ulls que guardaven ràbia, somnis, i poca cosa més.

martes, 11 de mayo de 2010



La vaig escoltar durant 11 hores seguides; per ser més precisos, 10 hores i 54 minuts, que és el que va durar el vol París – Shangai el 12 d’agost del 2007.
Em sentia relaxada, amb el cap entre els núvols, dins d’un avió que semblava no avançar, i que tampoc tenia pressa per arribar al destí que li tocava. Em sentia perduda entre núvols tenyits de colors càlids, de tonalitats des de roses fins a taronges, passant pel moment més fosc i pel moment més clar.
Em sentia perduda, relaxada i sola; sola i desperta mentre que tot l’avió havia aconseguit adormir-se.
Silenci.
I aquesta cançó és la única melodia que em va acompanyar durant tot el viatge.
I res més.

domingo, 9 de mayo de 2010




Aquest vídeo em posa els pèls de punta.. Em posa els pèls de punta igual que totes aquelles accions desinteressades que fan que el món sigui una mica més just, igual que totes aquelles paraules plenes que fan que algunes mirades buides s’omplin a poc a poc d’esperança, igual que petits actes que fan d’aquest món un món menys dolent, més solidari, menys desigual, més bo.

Vaig llegir a un llibre, el de Somriures de Bombai, que el món és com una paret negre, i que gairebé tots els afortunats d’aquest món tan injust tenim un pinzell amb pintura blanca per pintar el tros de paret que ens correspon, un pinzell per deixar la paret totalment blanca. El problema és que la paret és proporcional al dolor que s’ha creat durant tots aquests anys; enorme. Però no hi ha res impossible, com deia Miquel Martí i Pol “tot està per fer i tot es possible”, i potser, si tots agaféssim el nostre pinzell i ens dignéssim a pintar el tros de paret que ens pertoca, ho aconseguiríem.

viernes, 7 de mayo de 2010




I per fi s’ha acabat aquesta setmana… Una setmana dura, intensa, plena de feina però que, per sort, ha passat volant! I ja em queda ben poc per dir; VACANCES! Fora feina, fora estudis, fora monotonia, fora vida avorrida, fora rutina.. i benvingut estiu! Benvinguda vida nova, benvingudes farres noves, benvingudes persones noves, sensacions, experiències i carícies noves! I viatges, i conèixer món.. un dels meus grans i preuats plaers!

.. Quines ganes!


I una Clara de quatre colors, a vegades optimista, a vegades no tant, a vegades riallera i a vegades una mica trista, a vegades alegre, a vegades aixafada.. us desitja molt bon cap de setmana! Boníssim cap de setmana!
Gaudiu-lo!



miércoles, 5 de mayo de 2010

Hi ha dies que quan arribo a casa l’únic que tinc ganes de fer és plorar. Potser amb motiu, o potser sense. Potser perquè em sento sola, o potser perquè m'hi sento massa poc. Potser perquè m’embafa tot el que m’envolta, m’omple massa i no sóc capaç de pair-ho, d’adonar-me’n. O potser perquè noto que res no m’omple i que, si alguna cosa ho fa, no la sé valorar.


Però ploro, i ja està. Hi ho trec, i em mullo les galtes i ordeno les idees. Un plor que és com caminar sota una pluja d’estiu; molt més útil del que sembla.




"Sense la música, la vida seria un error" F. Nietzsche.

lunes, 3 de mayo de 2010



Moltes vegades ens proposem fites que no ens creiem capaços d’aconseguir; ens proposem objectius que veiem fora del nostre abast, que no creiem que puguem fer realitat. I ens equivoquem... Moltes d’aquestes vegades, el que realment ens falta és confiança en nosaltres mateixos; autoconfiança, i una petita empenta que ens ajudi a tirar endavant.
Anem caminant, un pas rere l’altre, i arriba un moment en el camí en que els dos peus es queden paral•lels, sense avançar; és fruit d’aquesta inseguretat que, de tant en tant, ens ataca a tots. I l’únic que fa falta, l’únic que hem de fer, és aixecar un dels peus i continuar caminant; fer una passa més enllà.
És inevitable, que de tant en tant, no sapiguem cap a on tirar.. però no s’ha de deixar que aquesta sensació duri molt de temps.
Tanmateix, també és bo perdre’s.. Així quan tornes a reprendre el camí, les coses es veuen més clares.

No?


I, amb aquestes petites pauses, anar fent realitat els somnis.
Per un dilluns plujós..

sábado, 1 de mayo de 2010

Tot el dia que hi penso.

Ahir vaig anar a un sopar d’una noia que feia molt de temps que no veia; ni a ella, ni a tots els altres convidats.
Hi vam anar una amiga i jo juntes, i al arribar allà, em vaig sentir fatal. Hi havia persones en aquella taula amb les que havia compartit moments únics; concerts, classes, riures, campanes, viatges... Amb tots havia compartit algun moment d’aquells que recordes i rius, i t’agradaria tornar-lo a repetir. Amb tots.

I en canvi, quan vam ser allà, tots davant de tots, amb prou feines ens va sortir un “hola” de les nostres boques i algun “com va tot?” d’amabilitat i poca cosa més.
Em va saber tant de greu.. Només amb dues d’aquelles persones vaig poder-hi estar parlant sense que els silencis se’ns fessin incòmodes, tenint temes i temes de conversa sense que se’ns esgotessin, sense tenir necessitat de forçar les coses.
Vaig sortir del sopar una mica deprimida; realment me l’esperava diferent. Moltes d’aquelles persones havien estat molt importants per mi; moltíssim! Havien estat moltes nits de festa junts, dormint els uns a casa dels altres, molts riures, molts secrets... I tot i així, ara me’n adonava que allò que creia amistat, no era res, absolutament res. Amb alguns és evident que ja m’ho pensava, però amb d’altres.. Buf, quant de mal fa obrir els ulls.

Però bé.. al cap i a la fi ahir va acabar sent una bona nit: en un concert rodejada d’amics de tota la vida, amics que fa més de 18 anys que tinc i que, espero poder dir sense equivocar-me, hi seran per molt més temps, amics de veritat.

I respecte a tots els d’aquella taula, a totes aquelles mirades buides, distants i que abans s’havien dit tant, a vegades sense ni tan sols parlar, em vaig acabar creient que, si tot ha acabat sent així, és perquè havia d’acabar sent així; i que els moments amb aquestes persones no són més que això; records... Records en la memòria, records bonics, records màgics, però irrepetibles. I m’he volgut creure que cada moment d’aquests m’ha ajudat a créixer, a madurar.. I que cada persona d’aquella taula ha deixat un petit bocí d’ella mateixa dins meu; un bocí del millor que són, del que jo recordaré sempre. Malgrat tot.




Us regalo aquesta cançó.. per mi és una petita gran joia..

viernes, 30 de abril de 2010




Es va despertar després de 9 hores d’un son profund i agradable, de somnis plens de riures, d'alegries i mirades.
Va obrir els ulls, i un sol radiant va aparèixer per entre les escletxes de les persianes.
Un peu, ara l’altre; va sortir del llit i no va tenir fred, sinó ben bé al contrari; tenia calor, una mena d’escalfor estranya que s’apoderava d’ella.
Però en aquell moment no tenia ganes d’escalfor; sinó de sentir-se viva.
Persiana amunt; Quin sol! I quin somriure se li va escapar dels llavis; ràpid, fugaç.
Va pujar la persiana que donava a la terrassa, i amb aquella samarreta llarga que utilitzava per a dormir, sense pantalons ni sabatilles, va sortir a fora.
Feia calor i un aire suau i tebi la va envair; un aire que la feia sentir lliure, la feia sentir seva; seva, del món, de qui fos, de qui la volgués.
Va mirar al seu voltant, tot el que sempre l’envoltava estava banyat d’un sol que, a partir d’ara, la visitaria cada dia.
Totes les persianes amunt, les finestres obertes; que l’aire es passegés per casa, que ho omplís tot d’olor, de somriures, de vida.

Doncs potser sí, que la solució era dormir...



Despertar-se amb aquesta cançó és de les millors coses que es poden fer.. Quin bon humor! I m’he passat el matí recordant el seu impressionant concert a Mataró, a principis d’estiu, uf... dels millors als que he anat!

jueves, 29 de abril de 2010

Hi ha dies en que no pots, tan simple com això. Intentes somriure, ser forta, no deixar que la merda t’arrossegui, que el mal humor et venci, que la tristesa s’apoderi de tu.. Però no pots. Normalment ho aconsegueixes; casi sempre ho aconsegueixes! Però avui no; avui no has pogut, no pots i no podràs. Et notes cansada, abatuda, sense vida ni mort, en estat d’espera, d’espera d’alguna cosa que no saps, que no arriba, que no té pressa per aparèixer. Et preguntes què és; però no hi trobes respostes. I t’és igual, perquè avui no pots somriure ni tampoc pensar; Avui l’únic que pots fer és dormir; i allunyar-te de tot i de tothom...

martes, 27 de abril de 2010

A vegades no calen les paraules per parlar.
O si?


I demà no caldrà dir res, només confiar..

lunes, 26 de abril de 2010



Flor de primavera..

breu és l'olor de la pluja que esquitxa el terra, curtes són les cançons de la infantesa, tret dels mils contes que jo recordo, curtes i per sempre les dites que porto..
agafaré al vol el fil que pel jardí navega, i l'estiraré..

sóc pescador de lliris i deliris, una cançó, un tot, una flor quan tu miris...





que continuïn aquests dies de sol i calor, de ràfegues de vent curtes i a batzegades, de somriures i bon humor, de despertar-se amb un sol radiant i poder sortir en màniga curta, de poder pensar que cada dia som una mica més aprop, de sentir que a cada pas creix l’esperança; l’esperança per a tot i per res, pel dia a dia, pels somnis, les il•lusions, els desitjos...

sábado, 24 de abril de 2010

Eren les 8 del matí, i va sonar el telèfon.
Ella, l’Anna, no esperava cap trucada. Era un dissabte al matí, el seu home ja havia anat a treballar, la seva filla petita, de tres anys, caminava amb passes insegures i petites pel menjador, i la seva filla gran, de nou anys, encara dormia.
La casa estava tranquil•la, silenciosa, encara adormida. Però aquella trucada va despertar-la de sobre, sense demanar permís per entrar, desvergonyida i segura.
“És vostè l’Anna? Dona de Jordi Pons?” – una veu de dona; una veu trista, dura, greu, forta la copsava amb una pregunta que portava més mals presagis que bons.
“Sí” – va dir ella, i aleshores la noticia, la mort, la vida: “ El seu marit està en estat de coma a l’hospital de bellviche, un cotxe se l’ha endut per endavant, està molt greu”.
L’Anna es va quedar amb el telèfon a les mans sense poder reaccionar, mentre una llàgrima rere un altre ofegaven un plor que tenia ganes de cridar.
Va deixar les dos nenes amb la seva àvia, i amb en Pere, el germà de’n Jordi, van anar cap a l’hospital. I allà hi era ell; estirat a un llit, sense vida però tampoc sense la mort, dormint, amb un rostre tranquil però ferit; ple de crostes i de, encara, rastres de sang.
No els deixaven entrar, però l’Anna va insistir i va entrar; el va abraçar, amb força, i li va dir que no la deixés, que li donés la mà i la seguís pel camí de la vida, que ho fes per ella i per les seves dues filles; la Clara i la Marina.
A partir d’aquell matí; 20 dies d’infern. D’infern que cremava, que debilitava, que feia perdre les forces i caure molt avall, que feia difícil aixecar-se i ser forts.
20 dies en coma; vint dies d’espera, de patiment, de plors, de crits, de tensió, de somriures negats, de mirades de llàstima, d’odi a la vida, i a la mort. I a tot.
I al cap de 20 dies; el cel. O alguna cosa semblant. Un miracle? No, no hi creiem.. Es va despertar. En Jordi va obrir primer un ull, després l’altre; i aquells dos ulls oberts van ser el foc que va encendre la vida de l’Anna; una vida que s’havia apagat.
La Clara i la Marina el van poder anar a veure; en Jordi no les recordava, i les confonia amb personatges de walt disney. En Jordi havia perdut massa cerebral, i una part de la memòria que havia d’anar recuperant a poc a poc; no sabia escriure, ni menjar, i tampoc sabia qui eren les seves filles. Però el que importava és que era viu.
El primer dia que l’Anna va entrar a l’hospital, els metges li van dir que en Jordi no se’n salvaria, que si sortia del coma seria per anar-se’n pel camí de la mort, i no havia estat així; L’Anna s’ho preguntava cada dia, i es deia que havia estat la força de tots el que l’havia fet viure, les visites de tots els familiars i amics i les preguntes de la petita Clara; “I el papa?” i de la Marina, més conscient; “Mama, se’n salvarà?”, plenes d’esperança, d’uns ulls que demanaven a crits que el seu pare fos viu.

A poc a poc, es va anar recuperant. Fins ara, 17 anys més tard, que el tenim al costat, rient, treballant, somrient, prenent-se la vida com un regal, enfadant-se a vegades, però no deixant marxar mai el bon humor del seu costat.
I jo me’ls miro; l’Anna i el Jordi, els meus pares, dos persones fortes, dos persones que van ser capaces de viure en l’infern i poder sortir-se’n.


I et dono gràcies a tu; perquè sé que vas ser tu qui va triar salvar-se.

viernes, 23 de abril de 2010

Bona diada!



El dia dels enamorats, i també dels que no ho estan. El dia de la rosa i el llibre, de les mil i una parades, totes iguals, totes diferents. El dia d’ambient i somriures, de felicitat aparent, de mirades enceses, alegres; vives.
Sant Jordi...

Avui he anat a un recital de poesia acompanyada d’Ovidi, Estellés, Feliu Ventura, Miquel Martí i Pol... bones paraules i bona música d’una guitarra acústica que ens ha acompanyat durant tota l’estona.
Aquí us deixo un dels poemes que han recitat;


Em va agafar les mans
i les posà en la terra
i em cremà per un moment.
"tu vens d'ací, no pots canviar això".
Ell entenia tot el que deien els arbres,
jo només sentia vent.

Em va alçar contra el cel
per a seure'm als muscles
i esclatà la meua ment.
"jo sóc d'ací, no puc canviar això".
i vaig entendre tot el que deien els arbres
on només sentia vent.

Hem de fer més
per a avançar més;
si és sostenible
es farà visible.
Des del meu lloc
fins el més remot;
sembrar ací
per a collir allí.
Interpretar un altre repertori:
salvar a pams el propi territori.
Un nou model
un nou poder
per a fer més
no renunciar a res.

Hem de fer un esforç
per a escoltar els arbres
o només quedarà vent!


Bona diada per a tothom! I felicitats als Jordis!

miércoles, 21 de abril de 2010

Ara toca viure



Moltes vegades mirem però no veiem, sentim però no escoltem.. No sabem donar a les coses la importància que els hi toca, que els hi pertany. Moltes vegades ens deixem endur per aquella dita tan coneguda i a la vegada tan falsa; “No te’n adones del que tens fins que ho perds.” Sí, he dit falsa... Si tu la saps, si jo la sé, què costa obrir els ulls? Què costa no fer-li cas i, tot sabent-ho, valorar el que tens al costat? Clar que quan ho perds és quan arriba tota l’essència del que va ser, tots els records i les vivències passades que normalment no tenim presents, que no recordem perquè, en comptes de passar-nos la vida recordant moments, els construïm, en comptes de viure del passat, ho fem del present.
Qui va dir aquesta frase no pensava en que la gràcia de la vida és construir records, moments i somriures; la base de tot allò que quan no pots viure, recordes; la base de tot allò del que vius quan perds el que tens.



Ara toca viure...

martes, 20 de abril de 2010

Somreia..



I somreia; Somreia per no deixar que la tristesa s’apoderés d’ella, somreia per oblidar tot allò que la preocupava, somreia per desconnectar, ni que fos una estona, dels seus pensaments. Somreia per no pensar, somreia per no cridar l’atenció, per no ser la única que no ho fes. Somreia per sortir-se’n, per demostrar-se que al mal temps se li pot fer bona cara... Somreia per menjar-se la vida i no deixar que la vida se la mengés a ella.

tots som una mica pallassos, no?

lunes, 19 de abril de 2010

De vegades una mala noticia t’ho pot fer trontollar tot, pot fer que el teu optimisme de vidre caigui al terra i es trenqui en mil bocins, i que sense voler-ho, sense poder-ho evitar, el pessimisme t’agafi de la mà...

Miro per la finestra i l’únic que veig és pluja i més pluja, i un dia gris i una boira que ho embolcalla tot, que ho fa desaparèixer tot darrera seu, i que també m’embolcalla a mi i m’amaga, i no em deixa sortir...

Mais, c'est la vie..! Toutes les choses besoin de temps...


Amunt Clara, amunt..

domingo, 18 de abril de 2010

Diumenges..



L’endemà d’una nit de festa no ets persona. I no hi ha més. M’he llevat a una casa que no era la meva (la d’una amiga, he), i això ja m’ha aixafat. Un llit que no és el teu, una casa, una escalfor, un menjador, una cuina que no és la teva; no t’agrada. I vesteix-te, beu dos litres d’aigua i agafa el cotxe per anar cap a caseta on, en teoria, t’espera una tarda d’estudi.
Obres el cotxe, t’asseus i penses en la nit d’ahir. En treus la conclusió que va ser molt bona, massa bona i poses música tranquil•la per relaxar-te. Obres la finestra; vols sentir l’aire a la cara, el vent; però de sobte una gota. I una altra. I una altra. I comença a ploure fort.. “merda”, un diumenge gris i amb pluja, el pitjor del món, i més quan duus una ressaca com un piano.
Vols anar ràpid, tens ganes d’arribar a casa; el teu llit, la teva habitació, l’escalfor, la teva cuina, el teu menjador, la teva apreciada aigua del diumenge al matí... I sempre els mateixos torrac... a la carretera; aquells que es pensen que tots som com ells i que no tenim res més a fer que observar les vinyes del Penedès. “Jo les veig cada dia burros, així que deixeu-me passar”, però res, impossible avançar-lo.
Arribes a casa.. estàs trinxada, acabada, derrotada, cansada, abatuda i avorrida, i tot i tenir muntanyes de feina, l’únic que tens ganes de fer és posar-te dins el llit i dormir. Dormir fins que soni el despertador i siguin les 6 i mitja del matí d’un DILLUNS. Horribles i fastigosos dilluns.

Quina rallada de diumenge.. I a tot aixó suma-li la prepotència que porten els pericos per un empat; un simple empat. Ells han tocat el cel, més amunt ja no poden...



Parlar sense paraules...

sábado, 17 de abril de 2010



No hi ha motiu, i si n’hi ha no el saps i no el vols saber. Et preguntes el perquè, però no hi trobes respostes, i no t’importa; no t’importa gens. A totes hores, sense poder-ho ni voler-ho evitar, perquè la vida és preciosa, perquè la vida és aquí i és ara..



No hi ha res millor que llevar-se contenta un dissabte al matí! (O potser sí..)

jueves, 15 de abril de 2010




Pensem que ho tenim tot, però ens equivoquem. Nosaltres no tenim res, no hi ha res que ens pertanyi, res que puguem obligar a ser nostre; hem lluitat i hem guanyat batalles, i per aquest mateix motiu, ara ens envolta el que ens envolta. Però.. ho tenim? O sigui.. podem dir que és NOSTRE? De la nostre propietat? De la mateixa manera que ho hem guanyat també ho podem perdre, de la mateixa manera que hem lluitat per guanyar-nos-ho, si algun dia ens rendim haurem lluitat per res, perquè res ens pertany, perquè la glòria de la batalla guanyada pot ser efímera. Massa.
S’ha de lluitar per aconseguir allò que volem, allò que desitgem.. I un cop ho tinguem, no hem de deixar de lluitar, no hem de decaure, perquè si ho fem, podem perdre tan ràpid com hem guanyat.
Així doncs, la clau és pensar que no tenim res? I potser així tots lluitem dia a dia per conservar les petites batalles que hem aconseguit.


Últimament estic neguitosa i penso massa. Exàmens, família, futur pròxim, amics, futur no tan pròxim, coses que venen, coses que van.. I perquè, si tot va bé, al setembre me’n vaig del Penedès per anar a terres gironines... nerviosa, però contenta.




Només som instants del temps... Una bona cançó!