Moltes vegades ens proposem fites que no ens creiem capaços d’aconseguir; ens proposem objectius que veiem fora del nostre abast, que no creiem que puguem fer realitat. I ens equivoquem... Moltes d’aquestes vegades, el que realment ens falta és confiança en nosaltres mateixos; autoconfiança, i una petita empenta que ens ajudi a tirar endavant.
Anem caminant, un pas rere l’altre, i arriba un moment en el camí en que els dos peus es queden paral•lels, sense avançar; és fruit d’aquesta inseguretat que, de tant en tant, ens ataca a tots. I l’únic que fa falta, l’únic que hem de fer, és aixecar un dels peus i continuar caminant; fer una passa més enllà.
És inevitable, que de tant en tant, no sapiguem cap a on tirar.. però no s’ha de deixar que aquesta sensació duri molt de temps.
Tanmateix, també és bo perdre’s.. Així quan tornes a reprendre el camí, les coses es veuen més clares.

No?


I, amb aquestes petites pauses, anar fent realitat els somnis.
Per un dilluns plujós..