miércoles, 29 de septiembre de 2010

Le vie recommence

Et lleves.
Estas cansada tot i haver dormit vuit hores; es nota que no és el teu llit.
Obres la finestra; persiana amunt. I no saps com, però hi veus un edifici al davant. Aleshores, et preguntes. I ho entens. Ja no veus les muntanyes de davant de casa, ja no veus les vinyes a costat i costat: només l'edifici del davant.
Et dutxes, esmorzes, i surts al carrer.
Està plovent, però no sents l'olor d'herba mullada; no respires aquell aire fresc del Penedès.

Camines i tens botigues a cantó i cantó; gent, cotxes, busos i taxis. Camines i notes que no ets tu; que ets algú diferent. Millor, pitjor? Diferent.
I te'n adones que ja no estas a casa, que ja no ets la Clara del Penedès, que ara ets una Clara que viu sola, una Clara que viu a Girona; una Clara diferent.






Un parell o tres de setmanes sense dir-vos res; mudançes, amunt i avall, i enfeinada... la vie recommence.

domingo, 12 de septiembre de 2010

tot allò que em corre per dins, i que no sé explicar.




Tot el que em corre per dins i no sé explicar; això és el que m’agradaria escriure avui.

M’agradaria poder descriure els viatges a Croàcia, Bòsnia, Andorra i Mallorca; el que m’han fet créixer, el que m’han fet sentir, el que m’han fet viure.
Però no puc.

M’agradaria poder escriure el que és sincerar-se amb un mateix, deixar-ho anar tot, fer-se mal, obrir els ulls per primer cop en la vida.
Però no puc.

M’agradaria explicar-vos el que és dir adéu a una amiga, el que és tornar un dia i no trobar-la més, tenir-la lluny, no sentir-la aprop.
Però no puc.

M’agradaria explicar tot el que duc dins, tot el que m’ha preocupat, tots aquells problemes que m’han fet vessar llàgrimes, totes aquelles alegries que m’han fet riure i somriure.
Però no puc.

I ara me’n adono que és que potser si que puc, però no sé com fer-ho: perquè no sé com arribar a dir tot allò que em corre per dins, i que no sé explicar.