Pena. Llàstima.
Ahir em vaig trobar amb aquest vídeo.. I encara ens pregunten perquè els catalans no volem formar part d’Espanya? D’un país on un inculta i ignorant com aquesta d’aquí dalt no para de dir imbecil•litats per la televisió pública? On una persona inculta i arrogant guanya milionades a l’any per fer el pena en públic? On mils de persones es xupen aquesta pallassa i li riu les gràcies? On mils de persones la defensen i l’aplaudeixen per dir “el que pensa”?


I quan he vist aquest vídeo, la pell se m’ha posat de gallina..

M’encanten. M’encanten aquests imbècils que ho critiquen tot, que estan en contra de tothom, que es creuen més “guais” que ningú per pensar a contracorrent, tot i que després actuïn com la resta.
M’encanten. M’encanten els que demanen respecte per ells, els que demanen que els que vinguin de fora aprenguin la seva llengua, els que es creuen el centre del món.
No, no m’encanten. De fet, els odio. Els odio perquè són els que xerren, els que prediquen molt, els que tenen les idees molt clares davant dels altres però després, a casa, no foten res del que diuen.
Els odio perquè són els que demanen més respecte, els que es queixen més per tot, els que van en contra el món; però són uns intolerants. Exigeixen allò que no donen, i si no ho tenen, o arreglen tot amb un; “a prendre pel cul”.

Els odio perquè només saben criticar i criticar, només saben parlar i dir allò que està ben fet i el que no; però sabeu què? No mouen un puto dit per canviar-ho, no fan res; es queden asseguts allà on eren al principi, queixant-se sempre del mateix, com borregos estúpids que no saben fotre res. Només parlar. Paraules que se les endu el vent.

Un Sant Joan diferent; Aquest any no vas a la platja, et quedes al poble. Aquest any no et mudes ni et pintes, et poses el més senzill de l’armari. Aquest any no t’emportes un entrepà per menjar-te’l amb sorra mentre passes una mica de fred a la vora del mar, aquest any pares una taula amb tots els teus amics i et curres el sopar. Aquest any no veus un castell de focs asseguda a la sorra, aquest any només veus petardos dels que no es tiren. Aquest any no acabes la nit perduda per la platja buscant els teus amics i sense saldo al mòbil, aquest any l’acabes acompanyada i veient sortir el sol rere les muntanyes.



Un Sant Joan molt diferent als anteriors; Millor, pitjor? Diferent.
Espero que hagueu tingut bona revetlla!

Moltes vegades les coses no són com les veiem, sinó com les sentim…

florència

I quan l’avió s’enlairava, jo tot just despertava.
Mentre les hostesses, amb la mateixa monotonia de sempre, passaven pels passadissos venent productes, des del cel veia dibuixats els moments viscuts en aquella petita gran ciutat, per aquells carrers i aquells racons plens de música i calor, i fred, i pluja, i sol.
I allà, sobre els núvols, veia la cara que havia fet tot just veure Il duomo la primera nit; una cara d’una que no es pot creure el que té al davant.
Entre els núvols, també, vaig recordar la biblioteca Riccardiana, una biblioteca plena d’història, de Vitruvi de Tit Livi, dels comentaris de Cèsar, de l’Oratòria de Ciceró, de la Divina Comèdia.
La visita a la casa de Dante, amb un joglar a fora que ens va deixar impactats; se la sabia tota, de principi a final, sense equivocar-se, sense vacil•lar. El David, impressionant, al mig de la Galleria dels Uffizzi, gran, perfecte com Miquel Àngel el va fer.
Mirant per la petita finestra, el cel banyat de color taronja em va recordar el Ponte Vecchio; un pont que haviem visitat quan queia la tarda, quan tot es banyava de colors càlids i allà només hi quedaven quatre persones, quatre enamorats que, com tants d’altres, també tiraven la clau d'un candau al riu desitjant que l’amor durés per sempre.
I al cap, els carrers petits, perduts, per on desitjava caminar sense saber on anar, només acompanyada de la música que sonava per mil cantonades.


I a l’avió, allà dalt, perduda entre núvols, me’n vaig adonar que Florència és un somni; un somni que vull tornar a viure.

I per començar l’estiu… dies de desconnexió!
Me’n vaig a Florència!

Entre gent, alcohol i fum els seus ulls es van trobar, i sense paraules, sense ni obrir la boca, es van entendre. Al cap de cinc minuts els dos eren allà, darrera dels lavabos, entre dues sales de músiques diferents que feien que la música es barregés i formés un ritme estrany, una música que només entenien ells dos, que marcava el seu compàs, petó rere petó, tocant-se, sentint-se.
I enduts per la passió, i enduts pel moment, per l’alcohol i per l’ambient, es van deixar anar, tancant-se dins d’un lavabo i petonejant-se com si s’acabés el món, com si no hi hagués demà.
I dins d’aquell lavabo, dins d'aquells 4 metres quadrats es van fer l’amor, evitant cridar, gemegant lleugerament, mentre es sentien uns copets fluixos a la porta, uns cops que pels de fora passaven desapercebuts. Però no pels de dins.

cridar, cridar, cridar, cridar, cridar.. necessito cridar!
no te rindas, resiste!!!!!

Em va agafar les mans
i les posà en la terra
i em cremà per un moment.
"tu vens d'ací, no pots canviar això".
Ell entenia tot el que deien els arbres,
jo només sentia vent.

Em va alçar contra el cel
per a seure'm als muscles
i esclatà la meua ment.
"jo sóc d'ací, no puc canviar això".
i vaig entendre tot el que deien els arbres
on només sentia vent.

Hem de fer més
per a avançar més;
si és sostenible
es farà visible.
Des del meu lloc
fins el més remot;
sembrar ací
per a collir allí.
Interpretar un altre repertori:
salvar a pams el propi territori.
Un nou model
un nou poder
per a fer més
no renunciar a res.

Hem de fer un esforç
per a escoltar els arbres
o només quedarà vent.

Se senten millors. Se senten com Déus. Van pel món creient-se únics i poderosos, creient que res ni ningú els hi pot fer mal. Se senten millors. Se senten excitats. Van pel món posant a prova a tothom, jugant amb foc, sense por a cremar-se.

I em pregunto perquè, perquè veu decidir emmerdar-vos amb ella, perquè veu deixar en les seves mans tot el que teníeu, perquè veu deixar que s’apoderés de vosaltres, que us podrís per dins, que us mengés el cap. I encara em pregunto perquè... perquè us miro i no us dic res, perquè em sento impotent quan us la foteu davant meu, perquè no m’atreveixo a obrir-vos els ulls.


perquè, perquè no m'atraveixo a fer res davant de vosaltres i d'ella, de la p u t a droga.

SOM.RIURES!




Bon cap de setmana!! I no deixeu de somriure..!

Abraça’m. Fort, no em deixis. Abraça’m, vull sentir la teva pell, vull poder olorar-te, vull notar la teva respiració, tranquil•la, calmada.
Abraça’m, vull saber que ets a prop, que no tens por, que ets valent, que ets amb mi.
Abraça’m. Fort, no em deixis. Vull que m’envoltis i em facis ser teva, vull que m’agafis la mà, sense deixar-me, i que siguis meu.

Abraça’m.

I no deixis de fer-ho.

No, no em donis explicacions. No em diguis res, calla. Calla! No m’expliquis res, no t’excusis, no vull sentir-ho, no vull. No ho entens? Només et demano silenci, que et mengis la teva merda tu sol, que no m’expliquis res per quedar-te tranquil, per tenir la teva consciència neta; per que si calles, netejaràs la teva consciència, però deixaràs la meva bruta. Plena de merda. De la teva merda.

Calla.

I ves-te’n.