florència

I quan l’avió s’enlairava, jo tot just despertava.
Mentre les hostesses, amb la mateixa monotonia de sempre, passaven pels passadissos venent productes, des del cel veia dibuixats els moments viscuts en aquella petita gran ciutat, per aquells carrers i aquells racons plens de música i calor, i fred, i pluja, i sol.
I allà, sobre els núvols, veia la cara que havia fet tot just veure Il duomo la primera nit; una cara d’una que no es pot creure el que té al davant.
Entre els núvols, també, vaig recordar la biblioteca Riccardiana, una biblioteca plena d’història, de Vitruvi de Tit Livi, dels comentaris de Cèsar, de l’Oratòria de Ciceró, de la Divina Comèdia.
La visita a la casa de Dante, amb un joglar a fora que ens va deixar impactats; se la sabia tota, de principi a final, sense equivocar-se, sense vacil•lar. El David, impressionant, al mig de la Galleria dels Uffizzi, gran, perfecte com Miquel Àngel el va fer.
Mirant per la petita finestra, el cel banyat de color taronja em va recordar el Ponte Vecchio; un pont que haviem visitat quan queia la tarda, quan tot es banyava de colors càlids i allà només hi quedaven quatre persones, quatre enamorats que, com tants d’altres, també tiraven la clau d'un candau al riu desitjant que l’amor durés per sempre.
I al cap, els carrers petits, perduts, per on desitjava caminar sense saber on anar, només acompanyada de la música que sonava per mil cantonades.


I a l’avió, allà dalt, perduda entre núvols, me’n vaig adonar que Florència és un somni; un somni que vull tornar a viure.