m'encantaría que també et passés

M’encantaria que també et passés, és una sensació única, suau, lliure. Tot es basa en aquella cançó; en aquella cançó i en tu. Sí... en tu, Què? Que qui ets? No ho saps? Jo tampoc. No et conec, no et conec ni necessito conèixer-te, i sincerament, tampoc crec que t’arribi a conèixer mai. Però... saps? Malgrat això, m’agrada pensar en tu; em fa sentir viva. Sovint em passo el dia vagament distreta en coses que no tenen ni solta ni volta, que no tenen la més mínima importància en aquest món de bojos i són la cosa més important en el món en el que nosaltres no vivim, en el món dels somnis.
Em passo el dia caminant amunt i avall, submergida en els meus pensaments, pressa dins meu, sense poder cridar i dir el que sento, sense poder dir el que penso, sense poder-te buscar ni saber on trobar-te.
I és per això que quan et vaig veure vaig saber que eres tu. Entre tota aquella gent, entre tots aquells arbres de Nadal mal guarnits per dones amb no massa habilitat, entre famílies somrients pel simple fet de ser 25 de desembre, et vaig veure. Anaves vestit de color fosc, amb els cabells llargs sobre les teves espatlles amples, amb uns ulls blaus clars i persistents i un mig somriure que em va enamorar; i de fons, aquella cançó que tan m’agradava. I can fly, deia, i jo mentre et mirava, ho pensava. De debó que ho pensava; Si ens ho proposem, sense ales, podem volar. Et vaig somriure i me’l vas tornar, et vaig mirar i tu em vas aguantar la mirada, i allà ens vam quedar; sostinguts en aquell moment, en aquella melodia, en aquell no se què que ara no puc oblidar i que cada cop que recordo em fa arribar fins al millor dels somnis.
I cada cop que escolto aquella cançó em sento lliure, em sento feliç, em sento teva. I et buscaré... Et buscaré fins que et trobi.

http://www.youtube.com/watch?v=elu0Fz2Ni60

300 anys de resistència

No sé si us ha passat mai, espero que sí. És una sensació única, espectacular. Estàs dreta, envoltada de 3.000 persones que, com tu, senten i viuen aquella música de la mateixa manera, que senten aquelles cançóns i, al igual que a tu, també se'ls hi posa la pell de gallina.
Sents la seva veu, com ressonen les paraules per tota la sala, per entre la gent, per tot el teu cos, per dins i per fora, i t'omple d'energia, i t'omple d'esperança, d'il·lusió.
Són paraules de força i de lluita, de ganes de vènçer, paraules que són transmeses amb tanta força que calen fons, molt fons, allà on tot es desboca, allà on comença tot.
Comença la guitarra, i amb aquella primera melodia ja saps que és la de "Sols el poble salva el poble", i junt amb aquest pensament un salt, i un altre, cada cop més alts. I junt amb aquest pensament sentiments i més sentiments, i crits, i paraules.
I junt amb aquest pensament, et tornen al cap les paraules que ressonen per entre la sala;
"fins a la victòria sempre".




http://www.youtube.com/watch?v=q8-3JkLNtWg

Cuba

Tothom té un somni, i qui digui que no és un mentider. Tothom té un somni, però no tothom lluita per aconseguir-lo. I perquè?, em pregunto sovint... I no aconsegueixo trobar la resposta. Si, els somnis són els somnis, un desig multiplicat per 1000, una cosa que sempre pensem que és impossible, però que no ho sabem realment fins que no intentem portar-lo a terme.

El meu somni és tan simple com trapitjar un país, com conèixer una cultura, com escoltar una gent. El meu somni és Cuba, i no deixaré de perseguir-lo fins aconseguir-lo. I, tot i que en tingui molts més, uns de més possibles i uns de menys, lluitaré. Lluitaré fins allà on calgui.

Molta gent està vivint tot el que tu somies... Perquè tu no?

com si s'acabés el món

Ojos que no ven, corazón que no siente...

[Estimar, viure, riure... Com si s'acabés el món]

avall..

Com una muntanya russa; Ara amunt, i ara avall... molt avall. Com una muntanya russa arribo a dalt de tot, crido d'eufòria, somric en ser-hi, i... al baixar arriba la part dolenta de l'atracció, quan se'm colapsa tot, quan tota l'eufòria es converteix en un crit d'horror, quan allò que veia tan clar dalt de tot se'm va fent borrós a mida que baixo.

Com una muntanya russa, sóc jo. I ara, la parada que sempre es fa dalt de tot comença a descendre...

[mals dies... no tots sempre poden ser bons.]

felicitat momentània

I.. no sé si us ha passat mai i, la veritat, poc m'importa, perquè... avui sóc, bé, estic en un moment de felicitat d'aquella que et tapa els ulls, les orelles i qualsevol cosa que et pugui fer desaquilibrar i et transporta en un món on tot, sí, tot, és asbolutament perfecte, on no hi ha mals, ni dolors, ni decepcións ni cap mena de sentiment que et pugui fer caure, res... avui només hi ha somriures, mirades d'optimisme i vitalitat, paraules amb força i valentia, i ganes de viure, sí! de menjar-me el món, i de no deixar que res ni ningú em faci canviar d'opinió, ni m'atabali amb problemes que ara mateix em són indiferents, ni em vulgui fer tocar de peus a terra... Que potser demà tindré una altra visió de la vida? Que potser demà tot haurà canviat?

... doncs, com bé deien, carpe diem!

i tu, somriu!

...

I mentre sonava aquella melodia ella s’anava despullant, s’anava quedant nua davant dels ulls d’ell, uns ulls oberts i esperançats, uns ulls enamorats de la vida, d’ella, de tot allò que veia i que encara li quedava per conèixer, uns ulls somrients, divertits. Peça per peça anaven caient lentament, primer una espatlla, després l’altre. Una cama, l’altre. Fins a quedar-se nua fins l’ànima, tota en els seus ulls, reflectida, neta, pura.
Ell la va agafar per les mans, ella, insegura, es va deixar portar. Al ritme de la música anaven ensopegant, rient, s’anaven besant, s’anaven estimant, i no volien deixar de fer-ho, no volien que aquella melodia que els embolcallava a través d’aquell CD de vinil deixés de sonar.
Ella, ell, i res més, només dos cossos fonent-se en un de sol, només dos ànimes compartint el mateix sentiment, la mateixa suor, el mateix èxtasi, només dos persones disposades a estimar-se.

.

http://www.youtube.com/watch?v=LrVVn-Angak

una cançó per estimar..

vellesa

La seva vida ja no tenia sentit. Es passava el dia asseguda davant la televisió intentant trobar alguna cosa amb sentit que la deixés marevellada i així poder tenir un motiu per somriure una vegada més. Quan no estava davant el televisor se'n anava a l'habitació de la seva neboda, on hi havia una terrasa, i on ella s'hi passava hores dreta mirant al carrer. Mirant el carrer amb una mirada buida i freda, una mirada perduda en un punt fix. Tots els seus pensaments estaven absorts en un passat llunyà i oblidat en el que ella tenia una vida plena i satisfeta, en el que tothom tenia ganes d'estar al seu costat, en el que ella encara no s'havia convertit en el que ara era; una vella aburrida sense cap ni un motiu per ser feliç.

vellesa..

Estúpid sentiment..

Ja sabia el que era. Fins aquell moment mai no havia sentit aquell sentiment tan estrany que diuen sentir totes les persones i que sempre havia cregut aliè a ella, un sentiment fora de tota circumstància a la seva vida, un sentiment impensable fins aleshores. Sempre havia odiat aquestes persones que es pensen que tenen dret a anar amb cara bledes pel món com si no existís res més que ells i la seva felicitat transparent i fràgil que els envaeix, el somriure de goma elàstica que se’ls dibuixa a la cara, com un idiota, un perfecte idiota. Mai havia pogut entendre aquestes persones que per conseqüència d’aquell estúpid sentiment estan contentes tot el dia, sense deixar que res els hi amargui el dia. Però... quan aquest sentiment els traeix; Ai quan s’acaba, pel motiu que sigui, la raó de la seva felicitat!! Aleshores que es prepari el món i l’industria del kleenex perquè els estúpids de la felicitat transparent i enganxifosa i del somriure de pa sucat amb oli entren en una profunda crisis hipotèticament important com si es tractés de la fi del món.


El que s'ha de veure...

una veritat a mitges

i si el tenia aprop ja no pensava en res més, ja no veia res més, ja no escoltava res més. només tenia ulls i boca per ell, i orelles, i mans... tot per ell. només la seva presència i un somni, un somni present i esperançat, un somni dificil però possible, un somni que s'esvaïa i tornava a aparèixer dia rere dia; això era l'únic que tenia, i la feia feliç. I res del que penséssin no l'importava, i tan se li fotia el que li digués tothom. Que ell no l'estimava, que ell no la volia! I qui havia dit que ella el volia a ell? és una mentida, és una veritat a mitges. només necessitava un somni. un somni on hi sigui ell. i ella. i esperança, molta esperança.