Mai?

Mai t’has sentit enganyada? Mai t’has sentit traïda? Mai t’has sentit dolguda amb alguna persona fins més no poder? Mai t’han fallat? Mai has pensat que eres la persona més ingènua de la terra per assabentar-te’n l’última dels teus propis assumptes? Mai t’has sentit criticada i observada per gent a la que pensaves que apreciaves? Mai t’ha sorprès negativament una de les persones amb les que més confiaves?
Mai?

Doncs jo sí, i fins fa poc he estat una d’aquelles persones a les que els hi passa de tot però elles són les últimes en assabentar-se’n, la ingènua de la que molts parlen i ella no ho sap.


I sí, potser ara m’hauria de sentir decebuda, trista, enfadada o idiota, però la veritat és que..

.. l’únic que tinc ganes de dir és; a prendre pel cul!
Ja ho diuen, les hòsties de la vida et serveixen per aprendre, i el que he ben aprés aquest cap de setmana és que la clau per evitar el mal és passar de la gent que només t’aporta coses dolentes i.. benvingudes les persones que valen la pena!

Avui et demano que somriguis

Avui et demano que somriguis.

T’ho demano perquè jo avui també he somrigut, perquè avui el dia convidava a fer-ho, perquè avui el cel era net i clar, net i clar com ho era el que hi havia entre nosaltres.
Et demano que somriguis perquè et mereixes ser feliç, perquè et mereixes mil nous dies, perquè et mereixes tenir somnis, complir-los i anar més enllà.
Et demano que somriguis i que lluitis sempre pel que vols, que no et rendeixis mai i que no et donis per vençut, i que si caus; t’aixequis els cops que faci falta.
Et demano que somriguis i que miris més sovint al teu voltant, que valoris les persones que et rodegen i que estan sempre al teu costat.

Avui et demano que somriguis... Que somriguis pel passat, pel present i pel futur, per allò que coneixes i pel que no, per allò que has viscut i pel que et queda per viure.

Avui i sempre..

Mala llet

No tots els dies surt el sol, no tots els dies plou i fa núvol, i per aquesta regla de tres, no tots els dies són bons.
De dies dolents en té tothom, malgrat que molts es vulguin fer les “miss simpatia” o els “mister simpatia” i fer veure que per a ells el mal humor no existeix.
De mals dies n’hi ha de tot tipus i per tot tipus de causes; família, amics, feina, estudis, exàmens, futbol, nits anteriors o simplement perquè sí, perquè et lleves més susceptible que de costum i tot et toca els collons.

Jo sóc d’aquest últim tipus, i els meus dies dolents sovint no es basen en res.
No sóc una persona que acostumi a tenir mal humor, ben al contrari, em llevo contenta i optimista (tot i que algun renec quan sona el despertador a les 6 i mitja faig), però no sóc una persona malhumorada i poc tractable.
Malgrat això, hi ha dies i dies, i quan em llevo amb el dia creuat, que s’aparti tothom i que ben pocs em dirigeixin la paraula.

Avui m’he despertat tard, com de costum últimament, i corrent me n'he anat a la dutxa. Quan he sortit estava congelada, i per començar el dia amb bon peu ja m’he cagat en l’hivern, el fred i la calefacció, com per variar.
Després he anat a l’habitació, m’he vestit i com de costum, he hagut de baixar les escales de dos en dos i anar corrent fins a la parada per agafar el puto autocar, que si arribes a les 8 i un minut ja no hi és.
He arribat a l’institut, el cigarret de les 8 i mitja i cap a classe... Història, anglès, llatí, castellà.. Filosofia i història de l’art.
Les mateixes assignatures, les mateixes cares, els mateixos rotllos... Avui m’he cagat amb la guerra civil, amb Munch i Monet, amb Descartes, els pronoms febles i les anàlisi sintàctiques i amb la llengua morta que ens fan estudiar.

Però avui, la meva mala llet no ha recaigut només sobre aquestes sis assignatures, sinó que el que realment m’ha fet arribar al súmmum del mal humor ha estat una companya de classe, sí. Una companya de classe d’aquelles que sempre creu que té la raó, que intenta canviar les opinions dels altres a base de bé perquè totes siguin com la seva, que transforma la informació i parla sense saber pensant-se que només ella sap de què va aquell tema. És una d’aquelles companyes amb les que no pots debatre cap tema ni tenir cap conversa que es pugui discutir, ja que sempre et portarà la contraria i et farà creure que tu no tens la raó, que t’equivoques.
I, perquè no dir-ho... També és una torracollons, d’aquelles que es dediquen a desacreditar tot el que diuen els altres, a enfotre-se’n de tot el que no els hi sembla bé i, sobretot, a obligar-te a fer coses o pensar certs ideals que tu no penses ni creus ni defenses.

I què voleu que us digui, ni a mi ni a ningú ens agrada trobar-nos gent així, gent que no et deixa cagar-te en tot quan tens ganes de cagar-te en tot, que no et deixa pensar en blanc perquè ells volen que pensis en negre, que amarguen els teus millors dies només amb la seva puta presència.




Que bé m’he quedat.

tot allò que perdem per no intentar

Tenia els ulls blaus i verds, amb tonalitats grises i amb una taca marró a l’esquerra. Per ella aquella era l’única diferència entre els seus ulls i els de la resta del món, però hi havia una persona que no pensava igual.

Cada dia l’espiava, de fet la seguia, perseguint-la entre llibres de la modesta biblioteca del seu poble; entre Shakespeare, Espriu i Ovidi l’observava, la somiava, la imaginava entre els seus braços i no se’n sabia avenir.
Sempre havia estat un noi tímid, introvertit de mena i sense masses amics. Molt tancat en sí mateix i sense gaires ganes de conèixer gent, l’únic que feia sentir-lo viu era mirar-la a traves de tots aquells llibres que mantenien el seu rostre amagat, mirar-la fixament fins a poder distingir el color d’aquells ulls que el tenien enamorat, aquells ulls tan únics que es perdien entre poesia i relats d’amor, relats que somiava viure amb ella algun dia.
Uns ulls que transmetien somnis i esperances, ganes de viure, de lluitar, de ser optimista i no deixar-se vèncer; uns ulls que veia molt llunyans, que veia impossibles.

Però el que ell no sabia era que aquells ulls el que més desitjaven era estimar, i ser estimats com només els podia estimar ell...

perdó

Òstia puta – va ser el primer que va dir només despertar-se. Aquell matí, igual que tants d’altres, el despertador no havia sonat... O potser ho havia fet i ella, inconscientment, l’havia parat.
Despullant-se pel passadís i escampant la roba per terra va arribar al lavabo, on es va posar sota la dutxa sense deixar que l’aigua s’escalfés. Sota aquell raig congelat i persistent ja va pressentir que aquell no seria un bon dia, com tots els que últimament tenia.
Va sortir gotejant i tremolant, i tapant-se amb una tovallola minúscula es va maleïr per no haver comprat tovalloles més grosses el dia que va marxar de casa.
Feia temps que vivia sola, des que els seus pares van dir-li que marxés de casa i que no tornés mai més.
Sovint es preguntava per què estaven enfadats, quin era el motiu que feia que no es poguessin ni veure, i aquesta pregunta sempre acabava sense resposta, deixava aquest pensament ben arraconat i continuava amb la seva vida avorrida i monòtona, sense pensar-hi durant dies.
Aquell matí, però, xopa i freda sobra la catifa del lavabo s’ho va tornar a preguntar, va tornar-se a preguntar quin era el motiu pel qual feia dos anys que no es parlava amb els seus pares, i la resposta li va aparèixer escrita al baf del mirall, com un flash, la va veure davant dels seus ulls clara i gran, directa; El problema era i havia estat sempre ella.
Sobre la catifa, les llàgrimes salades van començar a brollar-li galtes avall fins a perdre’s entre els seus llavis; uns llavis que tantes vegades havien escopit paraules dures i fastigoses contra els seus pares, llavis que tantes vegades havien disparat les paraules “us odio” com un tret que cala fons, molt fons.

Es va vestir, ràpid com mai no ho havia fet. Es va posar el primer jersei que va trobar, uns pantalons d’esport i uns bambes gastades i velles que estaven tirades per allà al mig; amb moltes altres coses.
Mentre anava cap a la porta de sortida, ràpid per por a que fos massa tard per demanar perdó, ràpid per recuperar tot el temps perdut per culpa seva, va sonar el telèfon. Es va aturar davant la porta pensant si agafar-lo o deixar-lo sonar, i va optar per la segona opció. Va tancar la porta i va marxar amb una sola paraula a la ment: Perdó, i corrent sota la pluja va oblidar la trucada, una trucada que no acceptava perdons i penediments: Ja era massa tard.

El temps passa...

i t'encanta

Últimament crec que penso massa. Em passo els dies pensant i donant voltes a temes i preguntes que sorgeixen del no-res, causades per algun record passat, per algun fet present o per un pressentiment futur.
Estic passant per una d’aquelles temporades en que fas balanç de tot lo bo i dolent que regeix la teva vida, tot allò que val la pena conservar i allò que cal deixar lluny de tu, allò que cal modificar o deixar igual...

I quan acabes aquesta temporada, quan acabes de fer aquest petit “balanç” que et deixa totalment igual que com estaves al principi, és quan decideixes posar-te un nas de pallasso i prendre-t’ho tot amb més bon humor que de costum, deixar-te anar i no deixar que ningú t’amargui aquesta única oportunitat que tenim per somriure, aquesta única oportunitat que tenim per riure, somiar, estimar i desitjar.

I et sorprens perquè ho compleixes, perquè passes de tot i tothom qui et vulgui fer mal, i somrius, somrius passi el que passi.

I t’encanta.

Fa 18 anys que tinc les mateixes amigues; Nou noies que han compartit amb mi tots els moments importants de la meva vida.
Això pot semblar preciós i entranyable per la majoria de persones que ho llegeixin; “18 anys juntes, això si que és una amistat forta i sincera, i el que els hi queda...” però des de dins no sempre es veu igual.
A mida que van passant els anys poden succeir dues coses; que l’amistat es vagi fent més forta, més gran, més oberta i més sincera, que cada dia que passi te’n adonis que no series res sense aquelles nou persones que completen el trencaclosques de la teva vida, sense aquelles nou parts que no s’han separat mai de tu, o bé també pot passar que a mida que et fas gran, a mida que vas creixent, te’n adonis que ets massa diferent d’aquelles nou persones, que tens masses poques coses en comú i que les joguines amb les que jugàveu juntes de petites han desaparegut.

En el meu cas.. en el meu cas és una barreja del primer i el segon sentiment; Sovint penso que sense elles jo seria ben poca cosa, que les estimo i que formen una petita molt gran part de mi. Sovint si no les sento a prop noto que estic sola, buida.. Però hi ha dies que també sento que res és igual i que totes som massa diferents; Massa diferents per estar juntes. Algunes són molt valentes i d’altres massa covardes, algunes es creuen el centre del món i a les altres això no els hi agrada, algunes riuen massa i d’altres massa poc.. Tenen diferents objectius, camins separats, metes distanciades i cadascuna els seus propis somnis, però també tenen una cosa en comú; Les ganes de menjar-se el món; i quan estan juntes sempre creuen que tot és possible...

Aleshores arriba la gran pregunta; Val la pena lluitar?

Una alenada d'aire fresc, i de vida.

Si pogués, ara mateix pujaria a la muntanya més alta i ho cridaria als quatre vents, deixant escrit a l’aire i al cel que la vida és pels valents, que la vida és una bogeria, un ball d’il·lusions.
Ara mateix cridaria que la vida és preciosa; sense motiu, i això és el que més m’agrada. Una alenada d’aire fresc; i de vida, vida...

Preciosa Cuba

El futuro pertenece a quienes creen en la belleza de sus sueños.

L'art a l'asfalt.

Eren les set de la tarda d’un dimarts de Novembre, un dia, una hora i un mes qualsevol per a moltes persones, però no per a ella, ella que havia estat dos anys vivint a l’estranger i que havia enyorat tant aquella terra.
Caminava lentament pel carrer amb la maleta de rodes, sense presses, sense córrer, gaudint cada moment, fixant-se en cada detall. Malgrat que tot al seu voltant semblava anar a cent per hora, tot i que la gent anés corrent amunt i avall donant-li empentes, ella no volia seguir aquell ritme, ella només volia pensar i gaudir de la seva petita gran ciutat.
Va mirar a cantó i cantó del passeig pel que caminava, aquell passeig pel que havia passat tantes vegades i tant poques s’havia parat a observar, i va adonar-se’n que tot seguia igual, que res havia canviat i que ella ho havia trobat a faltar més del que s’imaginava. Aquella tarda es va parar davant de cada estàtua humana, de cada pallasso, de cada malabarista, de cada músic, de cada dansaire, de cada cantant, de cada persona que era allà quan va marxar i que estava allà ara que havia tornat, a tots aquells que regalaven moments i somriures. Es va parar i va escoltar i mirar totes i cadascuna de les persones que hi havia escampades al llarg del passeig, totes i cadascuna de les persones que treballaven al carrer.
I es va sentir orgullosa de viure on vivia, de poder gaudir de tots aquests moments, va somriure i va pensar que havia trobat molt a faltar aquella vida al carrer, aquell munt de somriures, aquell ambient de felicitat, aquell art sobre asfalt, un concepte bonic sobre d’un asfalt dur i gris, una barreja preciosa, pensava ella, una barreja que quan no hi és, trobes a faltar.

Treball de recerca entregat; Els espectacles de carrer!