miércoles, 24 de febrero de 2010

tot allò que perdem per no intentar





Tenia els ulls blaus i verds, amb tonalitats grises i amb una taca marró a l’esquerra. Per ella aquella era l’única diferència entre els seus ulls i els de la resta del món, però hi havia una persona que no pensava igual.

Cada dia l’espiava, de fet la seguia, perseguint-la entre llibres de la modesta biblioteca del seu poble; entre Shakespeare, Espriu i Ovidi l’observava, la somiava, la imaginava entre els seus braços i no se’n sabia avenir.
Sempre havia estat un noi tímid, introvertit de mena i sense masses amics. Molt tancat en sí mateix i sense gaires ganes de conèixer gent, l’únic que feia sentir-lo viu era mirar-la a traves de tots aquells llibres que mantenien el seu rostre amagat, mirar-la fixament fins a poder distingir el color d’aquells ulls que el tenien enamorat, aquells ulls tan únics que es perdien entre poesia i relats d’amor, relats que somiava viure amb ella algun dia.
Uns ulls que transmetien somnis i esperances, ganes de viure, de lluitar, de ser optimista i no deixar-se vèncer; uns ulls que veia molt llunyans, que veia impossibles.

Però el que ell no sabia era que aquells ulls el que més desitjaven era estimar, i ser estimats com només els podia estimar ell...

1 comentario:

idees