L'art a l'asfalt.

Eren les set de la tarda d’un dimarts de Novembre, un dia, una hora i un mes qualsevol per a moltes persones, però no per a ella, ella que havia estat dos anys vivint a l’estranger i que havia enyorat tant aquella terra.
Caminava lentament pel carrer amb la maleta de rodes, sense presses, sense córrer, gaudint cada moment, fixant-se en cada detall. Malgrat que tot al seu voltant semblava anar a cent per hora, tot i que la gent anés corrent amunt i avall donant-li empentes, ella no volia seguir aquell ritme, ella només volia pensar i gaudir de la seva petita gran ciutat.
Va mirar a cantó i cantó del passeig pel que caminava, aquell passeig pel que havia passat tantes vegades i tant poques s’havia parat a observar, i va adonar-se’n que tot seguia igual, que res havia canviat i que ella ho havia trobat a faltar més del que s’imaginava. Aquella tarda es va parar davant de cada estàtua humana, de cada pallasso, de cada malabarista, de cada músic, de cada dansaire, de cada cantant, de cada persona que era allà quan va marxar i que estava allà ara que havia tornat, a tots aquells que regalaven moments i somriures. Es va parar i va escoltar i mirar totes i cadascuna de les persones que hi havia escampades al llarg del passeig, totes i cadascuna de les persones que treballaven al carrer.
I es va sentir orgullosa de viure on vivia, de poder gaudir de tots aquests moments, va somriure i va pensar que havia trobat molt a faltar aquella vida al carrer, aquell munt de somriures, aquell ambient de felicitat, aquell art sobre asfalt, un concepte bonic sobre d’un asfalt dur i gris, una barreja preciosa, pensava ella, una barreja que quan no hi és, trobes a faltar.

Treball de recerca entregat; Els espectacles de carrer!