Mala llet

No tots els dies surt el sol, no tots els dies plou i fa núvol, i per aquesta regla de tres, no tots els dies són bons.
De dies dolents en té tothom, malgrat que molts es vulguin fer les “miss simpatia” o els “mister simpatia” i fer veure que per a ells el mal humor no existeix.
De mals dies n’hi ha de tot tipus i per tot tipus de causes; família, amics, feina, estudis, exàmens, futbol, nits anteriors o simplement perquè sí, perquè et lleves més susceptible que de costum i tot et toca els collons.

Jo sóc d’aquest últim tipus, i els meus dies dolents sovint no es basen en res.
No sóc una persona que acostumi a tenir mal humor, ben al contrari, em llevo contenta i optimista (tot i que algun renec quan sona el despertador a les 6 i mitja faig), però no sóc una persona malhumorada i poc tractable.
Malgrat això, hi ha dies i dies, i quan em llevo amb el dia creuat, que s’aparti tothom i que ben pocs em dirigeixin la paraula.

Avui m’he despertat tard, com de costum últimament, i corrent me n'he anat a la dutxa. Quan he sortit estava congelada, i per començar el dia amb bon peu ja m’he cagat en l’hivern, el fred i la calefacció, com per variar.
Després he anat a l’habitació, m’he vestit i com de costum, he hagut de baixar les escales de dos en dos i anar corrent fins a la parada per agafar el puto autocar, que si arribes a les 8 i un minut ja no hi és.
He arribat a l’institut, el cigarret de les 8 i mitja i cap a classe... Història, anglès, llatí, castellà.. Filosofia i història de l’art.
Les mateixes assignatures, les mateixes cares, els mateixos rotllos... Avui m’he cagat amb la guerra civil, amb Munch i Monet, amb Descartes, els pronoms febles i les anàlisi sintàctiques i amb la llengua morta que ens fan estudiar.

Però avui, la meva mala llet no ha recaigut només sobre aquestes sis assignatures, sinó que el que realment m’ha fet arribar al súmmum del mal humor ha estat una companya de classe, sí. Una companya de classe d’aquelles que sempre creu que té la raó, que intenta canviar les opinions dels altres a base de bé perquè totes siguin com la seva, que transforma la informació i parla sense saber pensant-se que només ella sap de què va aquell tema. És una d’aquelles companyes amb les que no pots debatre cap tema ni tenir cap conversa que es pugui discutir, ja que sempre et portarà la contraria i et farà creure que tu no tens la raó, que t’equivoques.
I, perquè no dir-ho... També és una torracollons, d’aquelles que es dediquen a desacreditar tot el que diuen els altres, a enfotre-se’n de tot el que no els hi sembla bé i, sobretot, a obligar-te a fer coses o pensar certs ideals que tu no penses ni creus ni defenses.

I què voleu que us digui, ni a mi ni a ningú ens agrada trobar-nos gent així, gent que no et deixa cagar-te en tot quan tens ganes de cagar-te en tot, que no et deixa pensar en blanc perquè ells volen que pensis en negre, que amarguen els teus millors dies només amb la seva puta presència.




Que bé m’he quedat.