Fa 18 anys que tinc les mateixes amigues; Nou noies que han compartit amb mi tots els moments importants de la meva vida.
Això pot semblar preciós i entranyable per la majoria de persones que ho llegeixin; “18 anys juntes, això si que és una amistat forta i sincera, i el que els hi queda...” però des de dins no sempre es veu igual.
A mida que van passant els anys poden succeir dues coses; que l’amistat es vagi fent més forta, més gran, més oberta i més sincera, que cada dia que passi te’n adonis que no series res sense aquelles nou persones que completen el trencaclosques de la teva vida, sense aquelles nou parts que no s’han separat mai de tu, o bé també pot passar que a mida que et fas gran, a mida que vas creixent, te’n adonis que ets massa diferent d’aquelles nou persones, que tens masses poques coses en comú i que les joguines amb les que jugàveu juntes de petites han desaparegut.
En el meu cas.. en el meu cas és una barreja del primer i el segon sentiment; Sovint penso que sense elles jo seria ben poca cosa, que les estimo i que formen una petita molt gran part de mi. Sovint si no les sento a prop noto que estic sola, buida.. Però hi ha dies que també sento que res és igual i que totes som massa diferents; Massa diferents per estar juntes. Algunes són molt valentes i d’altres massa covardes, algunes es creuen el centre del món i a les altres això no els hi agrada, algunes riuen massa i d’altres massa poc.. Tenen diferents objectius, camins separats, metes distanciades i cadascuna els seus propis somnis, però també tenen una cosa en comú; Les ganes de menjar-se el món; i quan estan juntes sempre creuen que tot és possible...
Això pot semblar preciós i entranyable per la majoria de persones que ho llegeixin; “18 anys juntes, això si que és una amistat forta i sincera, i el que els hi queda...” però des de dins no sempre es veu igual.
A mida que van passant els anys poden succeir dues coses; que l’amistat es vagi fent més forta, més gran, més oberta i més sincera, que cada dia que passi te’n adonis que no series res sense aquelles nou persones que completen el trencaclosques de la teva vida, sense aquelles nou parts que no s’han separat mai de tu, o bé també pot passar que a mida que et fas gran, a mida que vas creixent, te’n adonis que ets massa diferent d’aquelles nou persones, que tens masses poques coses en comú i que les joguines amb les que jugàveu juntes de petites han desaparegut.
En el meu cas.. en el meu cas és una barreja del primer i el segon sentiment; Sovint penso que sense elles jo seria ben poca cosa, que les estimo i que formen una petita molt gran part de mi. Sovint si no les sento a prop noto que estic sola, buida.. Però hi ha dies que també sento que res és igual i que totes som massa diferents; Massa diferents per estar juntes. Algunes són molt valentes i d’altres massa covardes, algunes es creuen el centre del món i a les altres això no els hi agrada, algunes riuen massa i d’altres massa poc.. Tenen diferents objectius, camins separats, metes distanciades i cadascuna els seus propis somnis, però també tenen una cosa en comú; Les ganes de menjar-se el món; i quan estan juntes sempre creuen que tot és possible...
Aleshores arriba la gran pregunta; Val la pena lluitar?
Crec que la clau és a la pregunta amb què tanques el post: "val la pena lluitar?". Si et refereixes a lluitar per l'amistat... penso que malament si s'ha de lluitar per mantenir-la. L'amistat ha de sorgir de manera natural, no forçada, cómoda. Si s'ha de lluitar per mantenir-la, aleshores arriba la gran pregunta: "es amistat?"
ResponderEliminarDe totes formes, tots canviem amb els anys, és normal i inevitable. L'important és que quedi "fons", allò que manté una amistat.
Penso.
Sempre han dit que les "vertaderes amistats" són les de la universitat. Mai he cregut en el que diuen sempre.
ResponderEliminarPerò és ben cert que depèn a qui mires ara, si el compares com era abans, no et pots creure el canvi. Potser l'amistat no serà tant forta, però tampoc fa falta buscar un extrem o un altre. Simplement, si les circumstàncies t'allunyen d'elles, recorda-les i guarda amb elles una relació cordial; ni distant ni propera, simplement una relació de respecte.
Per que, aquests 18 anys juntes, no te'ls treurà mai ningú!!
Un petonet Clara!
val la pena lluitar pels amics, però no cal que sigui sempre pels mateixos... Nosaltres estem en constant canvi, i no sempre som afins a les mateixes persones, que també canvien...
ResponderEliminarJo també tinc un parell o tres d'amics des de la guarderia, i cada cop ens veiem menys, però tanpoc forcem res, els camins vénen, se'n van, es creuen... I saps que més enllà del que compartiu en un moment, sempre hi ha el fons de l'estima i que per qualsevol cosa són allà, bona o dolenta.