Òstia puta – va ser el primer que va dir només despertar-se. Aquell matí, igual que tants d’altres, el despertador no havia sonat... O potser ho havia fet i ella, inconscientment, l’havia parat.
Despullant-se pel passadís i escampant la roba per terra va arribar al lavabo, on es va posar sota la dutxa sense deixar que l’aigua s’escalfés. Sota aquell raig congelat i persistent ja va pressentir que aquell no seria un bon dia, com tots els que últimament tenia.
Va sortir gotejant i tremolant, i tapant-se amb una tovallola minúscula es va maleïr per no haver comprat tovalloles més grosses el dia que va marxar de casa.
Feia temps que vivia sola, des que els seus pares van dir-li que marxés de casa i que no tornés mai més.
Sovint es preguntava per què estaven enfadats, quin era el motiu que feia que no es poguessin ni veure, i aquesta pregunta sempre acabava sense resposta, deixava aquest pensament ben arraconat i continuava amb la seva vida avorrida i monòtona, sense pensar-hi durant dies.
Aquell matí, però, xopa i freda sobra la catifa del lavabo s’ho va tornar a preguntar, va tornar-se a preguntar quin era el motiu pel qual feia dos anys que no es parlava amb els seus pares, i la resposta li va aparèixer escrita al baf del mirall, com un flash, la va veure davant dels seus ulls clara i gran, directa; El problema era i havia estat sempre ella.
Sobre la catifa, les llàgrimes salades van començar a brollar-li galtes avall fins a perdre’s entre els seus llavis; uns llavis que tantes vegades havien escopit paraules dures i fastigoses contra els seus pares, llavis que tantes vegades havien disparat les paraules “us odio” com un tret que cala fons, molt fons.
Es va vestir, ràpid com mai no ho havia fet. Es va posar el primer jersei que va trobar, uns pantalons d’esport i uns bambes gastades i velles que estaven tirades per allà al mig; amb moltes altres coses.
Mentre anava cap a la porta de sortida, ràpid per por a que fos massa tard per demanar perdó, ràpid per recuperar tot el temps perdut per culpa seva, va sonar el telèfon. Es va aturar davant la porta pensant si agafar-lo o deixar-lo sonar, i va optar per la segona opció. Va tancar la porta i va marxar amb una sola paraula a la ment: Perdó, i corrent sota la pluja va oblidar la trucada, una trucada que no acceptava perdons i penediments: Ja era massa tard.
Despullant-se pel passadís i escampant la roba per terra va arribar al lavabo, on es va posar sota la dutxa sense deixar que l’aigua s’escalfés. Sota aquell raig congelat i persistent ja va pressentir que aquell no seria un bon dia, com tots els que últimament tenia.
Va sortir gotejant i tremolant, i tapant-se amb una tovallola minúscula es va maleïr per no haver comprat tovalloles més grosses el dia que va marxar de casa.
Feia temps que vivia sola, des que els seus pares van dir-li que marxés de casa i que no tornés mai més.
Sovint es preguntava per què estaven enfadats, quin era el motiu que feia que no es poguessin ni veure, i aquesta pregunta sempre acabava sense resposta, deixava aquest pensament ben arraconat i continuava amb la seva vida avorrida i monòtona, sense pensar-hi durant dies.
Aquell matí, però, xopa i freda sobra la catifa del lavabo s’ho va tornar a preguntar, va tornar-se a preguntar quin era el motiu pel qual feia dos anys que no es parlava amb els seus pares, i la resposta li va aparèixer escrita al baf del mirall, com un flash, la va veure davant dels seus ulls clara i gran, directa; El problema era i havia estat sempre ella.
Sobre la catifa, les llàgrimes salades van començar a brollar-li galtes avall fins a perdre’s entre els seus llavis; uns llavis que tantes vegades havien escopit paraules dures i fastigoses contra els seus pares, llavis que tantes vegades havien disparat les paraules “us odio” com un tret que cala fons, molt fons.
Es va vestir, ràpid com mai no ho havia fet. Es va posar el primer jersei que va trobar, uns pantalons d’esport i uns bambes gastades i velles que estaven tirades per allà al mig; amb moltes altres coses.
Mentre anava cap a la porta de sortida, ràpid per por a que fos massa tard per demanar perdó, ràpid per recuperar tot el temps perdut per culpa seva, va sonar el telèfon. Es va aturar davant la porta pensant si agafar-lo o deixar-lo sonar, i va optar per la segona opció. Va tancar la porta i va marxar amb una sola paraula a la ment: Perdó, i corrent sota la pluja va oblidar la trucada, una trucada que no acceptava perdons i penediments: Ja era massa tard.
El temps passa...
Uale, s'havien mort en un accident de tràfic? Pobra noia, que desgraciada. Si que passa sí, i els instants durs són el que queden, escolpits allà l'ànima, en busca de més com ells.
ResponderEliminar