miércoles, 28 de julio de 2010
Eixuga’t les llàgrimes. Perquè plores? Et penses que no tens sortida? Lluites pel que vols tot i que no saps ni què és? Ho dones tot per perdut quan encara queden oportunitats? Tranquil•la, viu i deixa viure, respira, somriu, deixa que el temps faci per tu, no prenguis decisions equivocades ni et deixis portar per l'èxtasi o la tristesa del moment. Sigues coherent, i escull el que hagis d’escollir en el temps que ho hagis de fer. No t'enfonsis, no deixis que un problema amb fàcil solució et posi les coses difícils i no et deixi veure tot el que et rodeja al teu voltant. Saps? Un dia em van dir que la vida no és una cosa que s'hagi de muntar abans de que passi, no és una cosa que ja hagis de tenir lligada i feta abans de començar... La vida és un trencaclosques que has d'anar muntant a mida que vas vivint, a mida que vas tenint experiències, a mida que et vas fent gran, que caus, t'aixeques, i ho tornes a intentar.
Sense por.
Avui m’he entristit i he plorat. Avui m’he maleït i m’he cabrejat amb mi mateixa. Avui he tingut ganes de desaparèixer.
Però continuaré endavant.
domingo, 25 de julio de 2010
somvius...
He estat cinc dies desconnectada; amb els petits del meu esplai, de colònies, jugant i cantant amb ells, sense pensar en el món, ni en res, ni en mi, ni en els problemes, ni en les preocupacions...
Però els problemes no desapareixen, tan sols es poden oblidar per unes hores, a tot estirar.
He arribat a casa i m’ha caigut el món a sobre... Dimecres va morir un conegut meu, de només 27 anys, alegre i vivaç, jove, divertit. I ja no hi és, Amb un minut n’hi va haver prou per treure-li tota la vida que duia a sobre.
I porto tot el dia donant-li voltes; hi ha res prou important com perquè no ens deixi viure? Com perquè ens amargui tant que no ens doni forces ni d’aixecar-nos del llit? Com perquè ens faci caure en un pou de tristesa del que no puguem sortir?
He pensat i pensat.. I si demà tot s’acaba? I si demà no obro els ulls? No vull que es digui que no he viscut, no vull haver mort sense haver aprofitat la vida fins al màxim; no vull passar-me dos dies deprimida per no haver aprovat un trist examen. El món s’acaba demà? Ni tu ni jo ho sabem.. De què serveix plorar?
Hòstia, que som vius...
Però els problemes no desapareixen, tan sols es poden oblidar per unes hores, a tot estirar.
He arribat a casa i m’ha caigut el món a sobre... Dimecres va morir un conegut meu, de només 27 anys, alegre i vivaç, jove, divertit. I ja no hi és, Amb un minut n’hi va haver prou per treure-li tota la vida que duia a sobre.
I porto tot el dia donant-li voltes; hi ha res prou important com perquè no ens deixi viure? Com perquè ens amargui tant que no ens doni forces ni d’aixecar-nos del llit? Com perquè ens faci caure en un pou de tristesa del que no puguem sortir?
He pensat i pensat.. I si demà tot s’acaba? I si demà no obro els ulls? No vull que es digui que no he viscut, no vull haver mort sense haver aprofitat la vida fins al màxim; no vull passar-me dos dies deprimida per no haver aprovat un trist examen. El món s’acaba demà? Ni tu ni jo ho sabem.. De què serveix plorar?
Hòstia, que som vius...
miércoles, 21 de julio de 2010
Des de tota la vida que trenquem coses.
De petits, sense voler-ho, tombàvem objectes al terra jugant o corrent, i mirant-nos-ho trencat, rèiem i ens deien que no passava res, tot i que aquell gerro els hi hagués costat un ull de cara.
Però això no dura tota la vida.
Arriba un dia en que trenquem coses que ja no són objectes; trenquem una cosa que no es pot llençar a la brossa com un gerro que ens ha caigut, que no es pot enganxar ni amb la cola més forta del món, que no es pot arreglar ni amb totes les nostres forces.
I aquesta cosa, quan es trenca, no fa el mateix soroll que hem sentit sempre; fa un soroll sord, que només podem sentir amb el cor. Un soroll que no es perceptible per a tothom; només per aquells que ho viuen des de dins, que ho senten, que ho noten.
I aleshores ni tu ni els del teu voltant riuen, ni juguen, ni diuen “que no passa res”, perquè sí que passa; perquè ara, el que s’ha trencat, no costa només un ull de la cara.
I si puc, si m’ho permeteu, i m’ho permet el temps.. Li vull dir a una persona, que sé que llegirà això.. Que l’estimo.
De petits, sense voler-ho, tombàvem objectes al terra jugant o corrent, i mirant-nos-ho trencat, rèiem i ens deien que no passava res, tot i que aquell gerro els hi hagués costat un ull de cara.
Però això no dura tota la vida.
Arriba un dia en que trenquem coses que ja no són objectes; trenquem una cosa que no es pot llençar a la brossa com un gerro que ens ha caigut, que no es pot enganxar ni amb la cola més forta del món, que no es pot arreglar ni amb totes les nostres forces.
I aquesta cosa, quan es trenca, no fa el mateix soroll que hem sentit sempre; fa un soroll sord, que només podem sentir amb el cor. Un soroll que no es perceptible per a tothom; només per aquells que ho viuen des de dins, que ho senten, que ho noten.
I aleshores ni tu ni els del teu voltant riuen, ni juguen, ni diuen “que no passa res”, perquè sí que passa; perquè ara, el que s’ha trencat, no costa només un ull de la cara.
I si puc, si m’ho permeteu, i m’ho permet el temps.. Li vull dir a una persona, que sé que llegirà això.. Que l’estimo.
lunes, 19 de julio de 2010
Nous aires! Del penedès a girona!
Doncs sí.. sembla ser que ja està tot clar: me’n vaig a viure a Girona.
Me mare està deprimida, el meu pare ho intenta amagar, però no ho aconsegueix.. Els hi sap greu; però el que no saben és que a mi, de greu, me’n sap el doble; que trobaré a faltar el dia a dia al seu costat tot i que la convivència sigui difícil.
I a partir del setembre; viure sola, espavilar-me, créixer, conèixer nova gent.. I seran les ganes, i no la por, el que em farà tirar endavant!
I no puc negar que trobaré a faltar els cigarros improvisats amb les meves amigues a les 10 de la nit d’un dimarts qualsevol, quan has tingut un dia d’aquells en que el món et sembla una merda i l’intentes arreglar amb quatre quintos i quatre riures.
I no puc negar que trobaré a faltar els partits de la champions a l’ateneu; dimecres de família i amics, de sopar, d’alcohol, fum i crits.
I no puc negar que trobaré a faltar el dia a dia a un poble on no hi viuen més de 700 habitants, un poble que, tot i ser petit, ens sembla el millor del món.
I trobaré a faltar el Penedès, les vinyes de cada dia, els paisatges, el meu llit, la meva cuina, el meu lavabo.. La meva família, els meus amics i els meus enemics..
But .. the show must go on!
Me mare està deprimida, el meu pare ho intenta amagar, però no ho aconsegueix.. Els hi sap greu; però el que no saben és que a mi, de greu, me’n sap el doble; que trobaré a faltar el dia a dia al seu costat tot i que la convivència sigui difícil.
I a partir del setembre; viure sola, espavilar-me, créixer, conèixer nova gent.. I seran les ganes, i no la por, el que em farà tirar endavant!
I no puc negar que trobaré a faltar els cigarros improvisats amb les meves amigues a les 10 de la nit d’un dimarts qualsevol, quan has tingut un dia d’aquells en que el món et sembla una merda i l’intentes arreglar amb quatre quintos i quatre riures.
I no puc negar que trobaré a faltar els partits de la champions a l’ateneu; dimecres de família i amics, de sopar, d’alcohol, fum i crits.
I no puc negar que trobaré a faltar el dia a dia a un poble on no hi viuen més de 700 habitants, un poble que, tot i ser petit, ens sembla el millor del món.
I trobaré a faltar el Penedès, les vinyes de cada dia, els paisatges, el meu llit, la meva cuina, el meu lavabo.. La meva família, els meus amics i els meus enemics..
But .. the show must go on!
miércoles, 14 de julio de 2010
Som uns innocents.
Uns innocents que ens aferrem a les paraules per no perdre l’equilibri, que ens creiem les promeses per tenir una base, per sentir-nos segurs.
Uns innocents que necessitem les paraules per creure, per confiar. Innocents que pensem que un “t’estimo” serà etern, que un “per sempre” no s’acabarà mai... I no ens en adonem que l’important no són les paraules, són els fets; que les paraules volen, i ni nosaltres ni ningú les pot agafar.
lunes, 12 de julio de 2010
Em fot gràcia veure com alguns dels que dissabte eren a Barcelona proclamant la nostra dignitat, cridant per ser escoltats, ahir eren els que animaven a una selecció d’un país que ens la vol treure.
Em fot gràcia que em diguin que animen a Espanya perquè hi ha jugadors culés; I es que a cas, aquests jugadors, per ser culés, no representen a Espanya? No representen a un país que ens ha oprimit, ens ha insultat, ens ha menyspreat?
No, perdoneu, m’equivoco. No em fot ni puta gràcia, el que em fa és pena, llàstima i ràbia. Molta ràbia.
Em fot gràcia que em diguin que animen a Espanya perquè hi ha jugadors culés; I es que a cas, aquests jugadors, per ser culés, no representen a Espanya? No representen a un país que ens ha oprimit, ens ha insultat, ens ha menyspreat?
No, perdoneu, m’equivoco. No em fot ni puta gràcia, el que em fa és pena, llàstima i ràbia. Molta ràbia.
sábado, 10 de julio de 2010
miércoles, 7 de julio de 2010
martes, 6 de julio de 2010
Lluny, més lluny.
Caminant, avançant; allà hi era ella.
A mig camí.
Valenta.
Sola.
Sense por, sense massa por.
Lluny.
Marxant de tot i tothom.
Un camí escollit.
Un camí per recórrer.
Una decisió correcte o equivocada.
Temps.
Passos rere passos, segons rere segons.
Minuts
Errors.
Victòries.
Derrotes.
Sola, però acompanyada.
Soledat?
Alegria.
Més enllà..
somriures.
Caminant, avançant; allà hi era ella.
A mig camí.
Valenta.
Sola.
Sense por, sense massa por.
Lluny.
Marxant de tot i tothom.
Un camí escollit.
Un camí per recórrer.
Una decisió correcte o equivocada.
Temps.
Passos rere passos, segons rere segons.
Minuts
Errors.
Victòries.
Derrotes.
Sola, però acompanyada.
Soledat?
Alegria.
Més enllà..
somriures.
domingo, 4 de julio de 2010
Actualització del bloc en estat d’embriaguesa.. No sé si heu tingut l’oportunitat de passar-vos pel Vijazz.. Si és així, seguríssim que n’heu sortit contents! I si no ha estat així.. no hi falteu l’any que ve! Vi negre, blanc, rosat, cava, jazz pel carrer, concerts a tot hora, cracks de la música en directe.. (En especial; Marcus Miller...
i m p r e s s i o n a n t!) I moltíssims d’altres artistes...
Han estat tres dies de vi i més vi, de música boníssima, de Vilafranca plena de gent, d’ambient a tot hora, de festa, de noves persones, de velles amistats.. Avui; últim dia de ViJazz.. I el primer de la resta d’estiu! Que continuï la festa!
i m p r e s s i o n a n t!) I moltíssims d’altres artistes...
Han estat tres dies de vi i més vi, de música boníssima, de Vilafranca plena de gent, d’ambient a tot hora, de festa, de noves persones, de velles amistats.. Avui; últim dia de ViJazz.. I el primer de la resta d’estiu! Que continuï la festa!
jueves, 1 de julio de 2010
Respirar. Deixar-se ajudar. Respirar. Plantar-li cara als problemes. Respirar. Deixar-se portar. Respirar. Passar de tot allò que només fa mal. Respirar. Deixar de preocupar-se. Respirar. Mirar endavant. Respirar. Deixar que tot vagi com hagi d’anar. Respirar. No pensar en el que passarà. Respirar. No voler-ho tenir tot lligat abans d’hora, no voler-ho tenir tot planejat.. Pas a pas, a poc a poc, anar caminant, anar vivint, deixant que cada cosa segueixi el seu curs, que tot passi al seu temps..
Respirar. Somriure. Respirar. Viure.
I comencem l’estiu amb vi i amb jazz... Vijazz!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)