Des de tota la vida que trenquem coses.
De petits, sense voler-ho, tombàvem objectes al terra jugant o corrent, i mirant-nos-ho trencat, rèiem i ens deien que no passava res, tot i que aquell gerro els hi hagués costat un ull de cara.

Però això no dura tota la vida.
Arriba un dia en que trenquem coses que ja no són objectes; trenquem una cosa que no es pot llençar a la brossa com un gerro que ens ha caigut, que no es pot enganxar ni amb la cola més forta del món, que no es pot arreglar ni amb totes les nostres forces.
I aquesta cosa, quan es trenca, no fa el mateix soroll que hem sentit sempre; fa un soroll sord, que només podem sentir amb el cor. Un soroll que no es perceptible per a tothom; només per aquells que ho viuen des de dins, que ho senten, que ho noten.

I aleshores ni tu ni els del teu voltant riuen, ni juguen, ni diuen “que no passa res”, perquè sí que passa; perquè ara, el que s’ha trencat, no costa només un ull de la cara.





I si puc, si m’ho permeteu, i m’ho permet el temps.. Li vull dir a una persona, que sé que llegirà això.. Que l’estimo.