Doncs sí.. sembla ser que ja està tot clar: me’n vaig a viure a Girona.
Me mare està deprimida, el meu pare ho intenta amagar, però no ho aconsegueix.. Els hi sap greu; però el que no saben és que a mi, de greu, me’n sap el doble; que trobaré a faltar el dia a dia al seu costat tot i que la convivència sigui difícil.
I a partir del setembre; viure sola, espavilar-me, créixer, conèixer nova gent.. I seran les ganes, i no la por, el que em farà tirar endavant!
I no puc negar que trobaré a faltar els cigarros improvisats amb les meves amigues a les 10 de la nit d’un dimarts qualsevol, quan has tingut un dia d’aquells en que el món et sembla una merda i l’intentes arreglar amb quatre quintos i quatre riures.
I no puc negar que trobaré a faltar els partits de la champions a l’ateneu; dimecres de família i amics, de sopar, d’alcohol, fum i crits.
I no puc negar que trobaré a faltar el dia a dia a un poble on no hi viuen més de 700 habitants, un poble que, tot i ser petit, ens sembla el millor del món.
I trobaré a faltar el Penedès, les vinyes de cada dia, els paisatges, el meu llit, la meva cuina, el meu lavabo.. La meva família, els meus amics i els meus enemics..
But .. the show must go on!
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
Hola Clara, m'ha cridat l'atenció el teu relat, la teva descripció d'aquesta necessitat de fugir per crèixer.
ResponderEliminarJo tambè soc mare d'un noi que ara ja té 25 anys, però que als 17 hem va dir que havia d'anar a estudiar a Barcelona i que volia viure sol. Et pots imaginar tot el que vaig patir i les sensacions que vaig viure, però respectant la seva opinió. Ara ja te la carrera acabada i crec que la nostra relació durant tots aquests anys ha estat fantàstica.
Crec que es el millor que vaig fer: deixar-lo anar, que madurès, que tingues l'oportunitat d'obrir-se portes, nous camins a la gran ciutat, perquè era valent com tu.
Des de fora, les coses es veuen diferents i això millora la relació amb la familia.
T'encoratjo a fer-ho, veuràs que val la pena i que la teva decissió serveix per molt mes del que t'imagines,.
Una abraçada. Ah! al meu blog podràs veure sovint les vinyes que enyoraràs...
Has fet una molt bona tria amb Girona. És un molt bon lloc per a viure.
ResponderEliminarAl principi potser és més complicat, però a mesura que passa el temps hi vas trobant més avantatges que inconvenients. Molta sort!
Clara, enhorabona i endavant, amb força i sense por!! Si sents que això és el que has de fer, estàs agafant el camí correcte; només et pot sortir bé!
ResponderEliminarI mira, les coses s'han de veure en perspectiva. Pensa que si visquessis... no sé... a Berlin, per exemple, la família, els amics, els teus paisatges... tot et quedaria molt més lluny. Girona és a un no res del Penedès! ;)
Molta força i zero por, et desitjo!
Jo també penso que Girona és una ciutat magnífica. Segur que, al final, tots hi sortireu guanyant, els teus pares també, perquè se sentiran orgullosos de tu, d e tenir una noia gran que sap organitzar la seva vida, encara que costi al principi.
ResponderEliminarEndavant i molta sort!
Ja veuràs com t'agradarà...Ara sí que estarem a tocar^^.
ResponderEliminarBenvinguda! Al principi és una ciutat dura, tancada en ella mateixa, però te la mida justa per passejar-la, gaudir-la, fer-la teva. Dona-li temps i veuràs com t'agradarà ser-hi.
ResponderEliminarTu pensa en el que diuen: "Girona m'enamora"
ResponderEliminarBona nit Clara.