He estat cinc dies desconnectada; amb els petits del meu esplai, de colònies, jugant i cantant amb ells, sense pensar en el món, ni en res, ni en mi, ni en els problemes, ni en les preocupacions...
Però els problemes no desapareixen, tan sols es poden oblidar per unes hores, a tot estirar.
He arribat a casa i m’ha caigut el món a sobre... Dimecres va morir un conegut meu, de només 27 anys, alegre i vivaç, jove, divertit. I ja no hi és, Amb un minut n’hi va haver prou per treure-li tota la vida que duia a sobre.
I porto tot el dia donant-li voltes; hi ha res prou important com perquè no ens deixi viure? Com perquè ens amargui tant que no ens doni forces ni d’aixecar-nos del llit? Com perquè ens faci caure en un pou de tristesa del que no puguem sortir?
He pensat i pensat.. I si demà tot s’acaba? I si demà no obro els ulls? No vull que es digui que no he viscut, no vull haver mort sense haver aprofitat la vida fins al màxim; no vull passar-me dos dies deprimida per no haver aprovat un trist examen. El món s’acaba demà? Ni tu ni jo ho sabem.. De què serveix plorar?
Hòstia, que som vius...
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
Ho sento molt ho del teu conegut.
ResponderEliminarno pensis en el que pugui passar i viu d'acord?Viu bonica!
Molts ànims, abans que res!
ResponderEliminartu t'ho has dit tot. Som vius i això s'ha d'aprofitar al màxim. Gaudir-ne estar a les nostres mans. Fer coses que ens omplin i, perquè no, de tant en tant oblidar-nos dels problemes que ens envolten, que en són molts!
Només en el silenci, la paraula.
ResponderEliminarNomés en la foscor, la llum.
Només en la mort, la vida.
El vol del falcó sobre el cel blau.
Una abraçada.
És inevitable tenir aquests pensaments quan una persona propera a nosaltres se'ns en va. Però no podme viure permanent en l'angoixa de creure que s'acabarà. Ara mateix és complicat, però s'ha d'intentar.
ResponderEliminarÀnims!
Viu, viu tot el que puguis!
ResponderEliminarUn petonet, guapa! :**