“Quina merda vida”, “No sóc feliç”, “Perquè m’ha tocat a mi viure aquesta vida?”, “No m’agrada la meva vida…”
Quantes vegades he sentit aquestes frases? Em ruboritzo... Que no ets feliç, dius? Que no t’agrada la teva vida, dius? Perquè has tingut la MALA sort de viure la vida que tens, tens els pebrots de dir?
Tu t’has mirat? Tu vius amb els ulls oberts?
Només fa falta respirar fons i pensar una mica per adonar-se’n de lo afortunada que ets, només fa falta obrir els ulls per veure la teva felicitat, si, asseguda al teu costat.
Avui he sortit a la terrassa... Si, a la terrassa de casa meva, del meu sostre, on hi ha el meu llit, el meu ordinador, la meva televisió, l’internet, el sofà, el menjar, la dutxa, la roba, les sabates... He sortit a fora, i per un moment he notat que el món s’aturava, durant deu minuts no ha passat ni un cotxe per la carretera, ni un ocell pel cel, les muntanyes de davant de casa continuaven sent les mateixes i el cel era clar i blau, i feia sol, sol que ho il•luminava tot, que ho empastifava tot de color i vida.
Si.. he dit vida. Saps? Allò que ens envolta, allò que sentim, allò que olorem, allò que veiem, allò que tenim, allò que escoltem. Vida.. allò que tantes vegades subestimem, que tantes vegades no donem importància, que tantes vegades no valorem.
Te’n adones, ara? Ets una afortunada d’aquest refutut món, una afortunada que pot tenir esperances, i il•lusions, i somnis, i reptes... Una afortunada que cada dia, quan es desperta, té roba, i sabates, i esmorzar, i algú o altre rodant per casa, dient-li bon dia.. Una afortunada que no se’n adona de tot el que té.
Tens reptes, esperances i il•lusions, ho tens tot. I saps quanta gent es desperta amb l’únic objectiu de veure néixer un nou dia?
Quantes vegades he sentit aquestes frases? Em ruboritzo... Que no ets feliç, dius? Que no t’agrada la teva vida, dius? Perquè has tingut la MALA sort de viure la vida que tens, tens els pebrots de dir?
Tu t’has mirat? Tu vius amb els ulls oberts?
Només fa falta respirar fons i pensar una mica per adonar-se’n de lo afortunada que ets, només fa falta obrir els ulls per veure la teva felicitat, si, asseguda al teu costat.
Avui he sortit a la terrassa... Si, a la terrassa de casa meva, del meu sostre, on hi ha el meu llit, el meu ordinador, la meva televisió, l’internet, el sofà, el menjar, la dutxa, la roba, les sabates... He sortit a fora, i per un moment he notat que el món s’aturava, durant deu minuts no ha passat ni un cotxe per la carretera, ni un ocell pel cel, les muntanyes de davant de casa continuaven sent les mateixes i el cel era clar i blau, i feia sol, sol que ho il•luminava tot, que ho empastifava tot de color i vida.
Si.. he dit vida. Saps? Allò que ens envolta, allò que sentim, allò que olorem, allò que veiem, allò que tenim, allò que escoltem. Vida.. allò que tantes vegades subestimem, que tantes vegades no donem importància, que tantes vegades no valorem.
Te’n adones, ara? Ets una afortunada d’aquest refutut món, una afortunada que pot tenir esperances, i il•lusions, i somnis, i reptes... Una afortunada que cada dia, quan es desperta, té roba, i sabates, i esmorzar, i algú o altre rodant per casa, dient-li bon dia.. Una afortunada que no se’n adona de tot el que té.
Tens reptes, esperances i il•lusions, ho tens tot. I saps quanta gent es desperta amb l’únic objectiu de veure néixer un nou dia?
Normalment les depressions provénen de l'abundància. Quan hom ho té ja tot, quan un es veu a dalt de tot, només li queda baixar.
ResponderEliminarBé, no totes, és cert, però les típicament nostres sí, les dels nens que hem nascut amb tot.
ResponderEliminar