A vegades no cal que una persona desaparegui per sentir que ja no hi és, no fa falta enterrar-la terra avall per notar que les coses han canviat, segurament fa més mal veure-la cada dia i no poder-li dir res que no pas acceptar que la mort l’ha vingut a buscar.
Primer sentia ràbia, odi, frustració, impotència.. Ara sento pena, llàstima, tristesa i també em sento desgraciada, perquè haver de sentir algun dia aquesta sensació és sentir com deixes de viure i comences a morir.
Moltes vegades penso que els problemes són els altres, que tot el dolent que em passa a mi resideix en les persones que m’envolten; i m’equivoco, els meus problemes són ben meus i ningú en forma ni en deixa de formar part. I adonar-me’n d’aquesta reflexió ha sortit car, molt car. Perquè, repeteixo...
No fa falta tenir lluny una persona per deixar de sentir-la a prop.
Despertes a la vida i de sobte notes que vas perdent trossets de tu, del que estimes.
ResponderEliminarI un dia ets tu el que se'n va de debò, a vegades sense adonar-te'n.
Mentrestant cal gaudir dels moments feliços, de l'alegria de viure, del poder d'un somriure tal com deies ahir.
però.. de la mateixa manera que vas perdent trossets del que estimes, vas guanyant trossets per estimar, no? Les persones es perden, però també es guanyen.. no sé, tinc el cap fet un embolic..
ResponderEliminari si, s'ha de gaudir dels moments feliços.
moltes gràcies!