Pluja

Ella, ella i el seu món.
Anava vestida de colors foscos, camisa negra i pantalons grisos, llargs, de tirada recta i amb unes sabates negres, negres i gastades de treballar, d’anar amunt i avall, de seguir la rutina. Era desembre, apunt per que s’acabés un altre any, apunt per tornar a començar un any més.
Caminava avall per l’avinguda en direcció al centre de la ciutat i, tot i que estava bastant lluny, no li importava, de fet, en aquell moment no li importava res. A mida que anava caminant la seva companyia s’anava reduint, s’anava fent minsa fins a quedar a soles amb els arbres nus, despullats, ridículament decorats i consolats per aquella música nadalenca que els hi penjava dels troncs.
En aquell moment es va posar a ploure.. Primer era una pluja fina, poc agosarada, que fins i tot podia ser agradable per aquells que havien tingut un mal dia i només tenien ganes de no pensar en res, però a mida que anava passant l’estona la pluja era més persistent, més forta.
Plovia, molt, però a ella no li importava. Caminava per l’avinguda, sola però acompanyada, acompanyada d’arbres, llums, cançons nadalenques i pluja. Si.. I se sentia feliç.
Mirava amunt i avall, dreta i esquerra, se sentia lliure, se sentia nova, no tenia por de mullar-se, no tenia por de ballar sota la pluja i cridar ben fort, cridar de ràbia, d’ofegament, de tot allò que l’hi havia fet mal... Se sentia alliberada, se sentia forta i valenta per canviar allò que no li agradava, per tornar a començar de nou, fent bé tot allò que no havia fet correctament, continuant tot allò que havia deixat a mitges.
Al cap d’un parell d’hores va arribar a casa; xopa, abatuda, constipada i molt cansada, tenia els ulls vermells, el nas vermell i les mans vermelles... Però se sentia feliç, contenta i orgullosa. Orgullosa d’haver tret del seu cap tot allò que no la deixava viure, d’haver-se desfogat i atrevit a dir-se a ella mateixa allò que li feia tan mal sentir, aquella raó per la qual no volia obrir els ulls.
I aquella mateixa nit va agafar llibres, fotos, cartes i ho va llençar, va agafar aquella caixa dels records i la va cremar, va trencar amb el seu passat per poder continuar amb el seu present.
I, quan va acabar, quan es va proposar canviar de vida, es va dirigir al paraigüer, va agafar els paraigües i... sense pensar-s’ho ni un moment, sense dubtar-ho ni un segon, els va llençar.