Tot el dia que hi penso.

Ahir vaig anar a un sopar d’una noia que feia molt de temps que no veia; ni a ella, ni a tots els altres convidats.
Hi vam anar una amiga i jo juntes, i al arribar allà, em vaig sentir fatal. Hi havia persones en aquella taula amb les que havia compartit moments únics; concerts, classes, riures, campanes, viatges... Amb tots havia compartit algun moment d’aquells que recordes i rius, i t’agradaria tornar-lo a repetir. Amb tots.

I en canvi, quan vam ser allà, tots davant de tots, amb prou feines ens va sortir un “hola” de les nostres boques i algun “com va tot?” d’amabilitat i poca cosa més.
Em va saber tant de greu.. Només amb dues d’aquelles persones vaig poder-hi estar parlant sense que els silencis se’ns fessin incòmodes, tenint temes i temes de conversa sense que se’ns esgotessin, sense tenir necessitat de forçar les coses.
Vaig sortir del sopar una mica deprimida; realment me l’esperava diferent. Moltes d’aquelles persones havien estat molt importants per mi; moltíssim! Havien estat moltes nits de festa junts, dormint els uns a casa dels altres, molts riures, molts secrets... I tot i així, ara me’n adonava que allò que creia amistat, no era res, absolutament res. Amb alguns és evident que ja m’ho pensava, però amb d’altres.. Buf, quant de mal fa obrir els ulls.

Però bé.. al cap i a la fi ahir va acabar sent una bona nit: en un concert rodejada d’amics de tota la vida, amics que fa més de 18 anys que tinc i que, espero poder dir sense equivocar-me, hi seran per molt més temps, amics de veritat.

I respecte a tots els d’aquella taula, a totes aquelles mirades buides, distants i que abans s’havien dit tant, a vegades sense ni tan sols parlar, em vaig acabar creient que, si tot ha acabat sent així, és perquè havia d’acabar sent així; i que els moments amb aquestes persones no són més que això; records... Records en la memòria, records bonics, records màgics, però irrepetibles. I m’he volgut creure que cada moment d’aquests m’ha ajudat a créixer, a madurar.. I que cada persona d’aquella taula ha deixat un petit bocí d’ella mateixa dins meu; un bocí del millor que són, del que jo recordaré sempre. Malgrat tot.




Us regalo aquesta cançó.. per mi és una petita gran joia..