Avui he tirat mitja vida a la brossa. No sé si us passa sovint; a mi no, però avui m’he despertat amb ganes de canviar allò que m’envolta cada dia, i ja que no puc canviar de casa, de poble, de país ni de continent, m’he conformat en canviar tota la meva habitació.
Buscant i remenant he trobat un tou de coses que creia que eren a la brossa fa temps; moments immortalitzats en un paper, cartes, fotos, regals... “Realment, són rampoines”, he pensat, però no he pogut evitar somriure quan ho he vist.
Una polsera, una carta, una foto, un anell.. He anat agafant cada objecte un a un, i mentre els he tingut a la mà els he recordat com si fos ahir, he notat a prop cada persona que formava part d’aquell record, i després ho he llençat a la brossa. No cal ser fort ni valent per llençar els objectes però quedar-te amb el record... Cal ser fort si tires l’objecte i després oblides tota la història.


Diuen que les persones estem fetes de records, que som tot allò que hem viscut, tot allò que hem sentit i tot allò que hem vist..
I suposo que, per molt que omplim tres bosses de brossa plenes fins dalt, els records continuen dins nostre, fent girar l’agulla del rellotge com una pila que no s’acaba mai...