Es va despertar després de 9 hores d’un son profund i agradable, de somnis plens de riures, d'alegries i mirades.
Va obrir els ulls, i un sol radiant va aparèixer per entre les escletxes de les persianes.
Un peu, ara l’altre; va sortir del llit i no va tenir fred, sinó ben bé al contrari; tenia calor, una mena d’escalfor estranya que s’apoderava d’ella.
Però en aquell moment no tenia ganes d’escalfor; sinó de sentir-se viva.
Persiana amunt; Quin sol! I quin somriure se li va escapar dels llavis; ràpid, fugaç.
Va pujar la persiana que donava a la terrassa, i amb aquella samarreta llarga que utilitzava per a dormir, sense pantalons ni sabatilles, va sortir a fora.
Feia calor i un aire suau i tebi la va envair; un aire que la feia sentir lliure, la feia sentir seva; seva, del món, de qui fos, de qui la volgués.
Va mirar al seu voltant, tot el que sempre l’envoltava estava banyat d’un sol que, a partir d’ara, la visitaria cada dia.
Totes les persianes amunt, les finestres obertes; que l’aire es passegés per casa, que ho omplís tot d’olor, de somriures, de vida.

Doncs potser sí, que la solució era dormir...



Despertar-se amb aquesta cançó és de les millors coses que es poden fer.. Quin bon humor! I m’he passat el matí recordant el seu impressionant concert a Mataró, a principis d’estiu, uf... dels millors als que he anat!