Es creuen el centre del món. I no ho són.

Pensen que ho tenen tot, que son eterns. No tenen por a res, desafiant tot el que se’ls hi posa al davant; i no se n’adonen, no se n’adonen que a qui desafien és a ells mateixos, posant la seva vida com a penyora d’un joc que els hi pot sortir molt car.
Tenen aquell toc de bogeria, aquella bogeria que ens fa més lliures però que també ens fa menys responsables, menys capaços de prendre decisions, més valents, més poderosos.
Van pel món creient-se’n el centre, creient que tot els sortirà bé sempre, que la sort mai els donarà l’esquena, que són més que ningú.
I s’equivoquen; ells no ho saben, no ho volen saber, però s’equivoquen. Un dia la sort els girarà l’esquena, un dia no es podran creure el centre del món perquè simplement no es podran creure res, perquè ja no hi seran, perquè serà massa tard.
Algun dia se n’adonaran que no val la pena córrer, que el que importa és arribar... Algun dia se n’adonaran que la vida no és un joc, que la vida no és una broma, un conte amb final feliç; Que la vida és vida, i s’ha de cuidar. Algun dia se’n adonaran, però potser ja serà massa tard.
I ells se la juguen, bojos, feliços, lliures...