No pots dormir. Estàs estirada al llit, i una suor freda et regalima per tot el cos. Et mous, d’un cantó a l’altre del llit, sense trobar la posició perfecta. Et destapes, et tapes, i et tornes a destapar; treus una cama a fora del llençol, ara l’altre... I al cap de dos minuts tornen a ser a sota: tens fred.
Però ara et mores de calor.. Uf, però què és el que passa?
Obres la porta de l’habitació i sents com les portes del menjador fan soroll; A fora fa molt vent, i entra per les vores de les finestres.
Vas a la cuina a beure aigua, està glaçada i et fan mal les dents. “Hòstia Puta”, un renec de matinada d’una desafortunada que no pot aclucar l’ull. Mentre ets davant la nevera, pensant en perquè no pots dormir i maleint l’aigua congelada, et ve al cap mirar l’hora que és. Són les 04:45... Sí, et queden dos hores i quart per despertar-te i ja ho veus; dreta davant la nevera, sense pantalons i només amb una samarreta vella, pensant en lo desgraciada que ets i en les ulleres que faràs demà a classe.
I quan penses que ja no hi ha res pitjor, és quan recordes que aquell mateix dia, al cap d’unes poques hores tens dos exàmens per fer, dos refotuts exàmens que t’has mirat ben poc perquè tenies son.. “Sí, uns pebrots, son! Mira on sóc” et dius per dins, i maleeixes aquestes nits d’insomni que odies tant.
Tanques la nevera i te’n vas cap a la teva habitació. Però... la porta està tancada. “Jo no l’havia deixat oberta?” et preguntes, i la mateixa resposta és el que més t’espanta.
L’obres, a poc a poc.. Tot i no poder dormir, estàs atontada, és tard i no et queda res per dormir, només dos minses hores que a cada minut que passa s’escurcen més.
I quan acabes d’obrir la porta, ho veus; La porta de la terrassa està oberta, la persiana està pujada i la cortina tirada amunt. “Però què passa?” et preguntes, i mires al terra, on unes taques fosques inventen un camí cap a fora, on hi fa un fred que pela, on plou a bots i barrals i on la nit fosca i freda amenaça en portar males noticies.
A poc a poc et dirigeixes cap a la terrassa; molt a poc a poc. Potser massa a poc a poc, però tens por, i de cop t’ha vingut la son..
El despertador. Et lleves suada, amb tot el llençol per fora, mal posat i amb el cos casi tot destapat. Tens els cabells tots despentinats, el mòbil per terra i una sensació estranya, molt estranya. Un malson?
Però ara et mores de calor.. Uf, però què és el que passa?
Obres la porta de l’habitació i sents com les portes del menjador fan soroll; A fora fa molt vent, i entra per les vores de les finestres.
Vas a la cuina a beure aigua, està glaçada i et fan mal les dents. “Hòstia Puta”, un renec de matinada d’una desafortunada que no pot aclucar l’ull. Mentre ets davant la nevera, pensant en perquè no pots dormir i maleint l’aigua congelada, et ve al cap mirar l’hora que és. Són les 04:45... Sí, et queden dos hores i quart per despertar-te i ja ho veus; dreta davant la nevera, sense pantalons i només amb una samarreta vella, pensant en lo desgraciada que ets i en les ulleres que faràs demà a classe.
I quan penses que ja no hi ha res pitjor, és quan recordes que aquell mateix dia, al cap d’unes poques hores tens dos exàmens per fer, dos refotuts exàmens que t’has mirat ben poc perquè tenies son.. “Sí, uns pebrots, son! Mira on sóc” et dius per dins, i maleeixes aquestes nits d’insomni que odies tant.
Tanques la nevera i te’n vas cap a la teva habitació. Però... la porta està tancada. “Jo no l’havia deixat oberta?” et preguntes, i la mateixa resposta és el que més t’espanta.
L’obres, a poc a poc.. Tot i no poder dormir, estàs atontada, és tard i no et queda res per dormir, només dos minses hores que a cada minut que passa s’escurcen més.
I quan acabes d’obrir la porta, ho veus; La porta de la terrassa està oberta, la persiana està pujada i la cortina tirada amunt. “Però què passa?” et preguntes, i mires al terra, on unes taques fosques inventen un camí cap a fora, on hi fa un fred que pela, on plou a bots i barrals i on la nit fosca i freda amenaça en portar males noticies.
A poc a poc et dirigeixes cap a la terrassa; molt a poc a poc. Potser massa a poc a poc, però tens por, i de cop t’ha vingut la son..
El despertador. Et lleves suada, amb tot el llençol per fora, mal posat i amb el cos casi tot destapat. Tens els cabells tots despentinats, el mòbil per terra i una sensació estranya, molt estranya. Un malson?
És ben bé! Però tenim malsons semblants...^^
ResponderEliminarDoncs, sí, sembla un malson! Molt bene xpñlicat, Clara!
ResponderEliminarDoncs sí, i sort que ha sonat el despertador ^^!
ResponderEliminarJa t'has mirat el coll que no hi hagi dues mossegades? ^^..^^
ResponderEliminar