Avui he rebut un cop de puny. Fort, rabiós, directe a la cara.
Avui la vida ens ha colpejat, a nosaltres, a les quaranta-cinc persones que érem dins d'aquella aula; se'ns ha mofat a la cara, ens ha amenaçat amb unes pinçes que pretenia utilitzar per obrir-nos els ulls.
Avui hem conegut la fragilitat, la lleugeresa i la ràpidesa amb la que s'esfuma la vida; ha aparegut, un cop, i ja no hi era.
Ens ha deixat a tots atònits, sense paraules, sense alè; dins d'aquelles quatre parets només hi havien quaranta-cinc cervells revolucionats, pensant alhora en el el cop de puny, en aquelles paraules d'amenaça que ens havien tallat la respiració i en com en podia ser de puta, la vida.
I ara, aquestes quaranta-cinc persones, cadascuna a casa seva, tan sols tenen un pensament voltant pel cap: “En Dani és mort”.
I l'amenaça s'ha fet realitat.. La vida ha utilitzat les pinçes per obrir-nos els ulls.
Descansa en pau.
Pd; avui ha estat un dia trist.. tan sols feia tres mesos que el coneixiem, i molts de nosaltres no haviem pogut parlar-hi massa.. Però hi era, sempre hi era; allà, al fons, somrient.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
Ostres nena...ho sento molt.Espero que el seu record sempre sigui amb vosaltres.
ResponderEliminarOstres, quina patacada!
ResponderEliminarLa mort és així de traicionera i sovint arriba sense avisar i sense donar explicacions aquells que les necessitem
ResponderEliminarSap molt de greu! Joder amb la vida!
ResponderEliminarM'has possat la pell de gallina, Clara.
Una abraçada!