És pensar que et coneixes i veure que no és així en absolut, que en realitat és tot el contrari, que ets una completa desconeguda per a tu mateixa, que no en saps res, de tu, i que pel que sembla, tots et veuen com tu mai t’has vist.
És pensar que vull, que vull i que vull, però que no puc, i no és no poder per no voler, és no poder per no ensortir-te’n, per no aconseguir-ho, per caure i no poder-te aixecar. És voler i no poder. I no poder..
És pensar que hi ha gent, allà, a l’altre cantó del vidre, que et volen donar la mà, que volen ser al teu costat.. I tu no els deixes, continues tancada a dins del vidre, tancada en tu mateixa, tancada en els teus errors, en els teus problemes, tancada en tot allò que no vols, que no pots, que no t’atreveixes a explicar.
És pensar que t’és igual; que tot t’és igual. Que si s’acaba tot ningú plorarà, i potser ni tan sols se'n adonaran.

És pensar...




Me’n vaig a perdre’m a Croàcia..